59

El camió cisterna s’ha cremat tot sencer, fins i tot els pneumàtics. Ajupit a l’entrada de vianants del garatge, assenyalo l’edifici del davant, que ha agafat un to ataronjat a la llum del foc.

—És el nostre punt d’entrada. Tercera finestra des de la cantonada esquerra, amb el vidre trencat del tot, la veus?

L’As fa que sí, distreta. N’hi ronda alguna pel cap. No para de tocar-se el visor: se l’aparta de l’ull i se’l torna a posar. La determinació que mostrava davant del grup s’ha esvaït.

—El blanc impossible… —mussita—. Com ho saps, quan comences a posar-te com la Dorothy?

Sacsejo el cap. A què treu cap, això?

—Tu no t’estàs posant pas com la Dorothy —li dic, i ho refermo donant-li un cop al braç.

—Com en pots estar segur? —Els seus ulls es mouen ràpids d’un costat a l’altre, inquiets, buscant alguna llum. Igual com es movien els ulls d’en Tanc abans que perdés els papers—. Els bojos mai no es pensen que són bojos. La seva bogeria és del tot lògica, per a ells.

Té una expressió desesperada als ulls, gens pròpia de l’As.

—No estàs boja. Creu-me.

No ho havia d’haver dit.

—Per què hauria de confiar en tu? —m’etziba. És la primera vegada que la sento parlar amb emoció—. Per què hauria de confiar en tu, i per què hauries de confiar tu en mi? Com saps que no sóc dels seus, Zombi?

Per fi una pregunta fàcil.

—Perquè ens han escanejat. I perquè no s’encén la llum quan ens enfoquem amb les mires.

M’esguarda un moment llarg, i llavors murmura:

—Ostres, tan de bo juguessis a escacs.

Els deu minuts han passat. Damunt nostre, en Tortell obre foc cap al terrat de l’altra banda del carrer; el franctirador replica a l’instant, i sortim. Tot just som al voral quan l’asfalt explota davant nostre. Ens separem, l’As corre com un llamp cap a la dreta i jo cap a l’esquerra, i sento el xiulet d’una bala, un soroll estrident, com el del paper de vidre, gairebé un mes abans que em foradi la màniga de la jaqueta. L’instint que crema dins meu després de mesos d’entrenament, de respondre obrint foc, costa molt de reprimir. Pujo al voral d’un bot i amb dues gambades estic arrapat al ciment fred i reconfortant de l’edifici. Just llavors veig com l’As rellisca sobre una placa de gel i cau de morros cap a la vorera. Em fa un senyal perquè no m’hi atansi. «No!». Una bala fa saltar un bocí del voral i li passa a frec del coll. I una merda, no. Li salto al damunt, l’engrapo pel braç i l’estiro cap al bloc de pisos. Una altra bala em passa xiulant pel costat del cap mentre reculo cap a una posició segura.

Està sagnant. La ferida té una lluïssor fosca, a la llum del foc. Amb la mà m’indica: «Vés, vés». Seguim corrent per un costat de l’edifici, cap a la finestra trencada, i ens llancem a dins.

Hem trigat menys d’un minut a travessar, però m’ha semblat que eren dues hores.

Estem dins del que era una botiga de luxe. L’han saquejada unes quantes vegades, i és plena de prestatges buits i penja-robes trencats, maniquins decapitats que fan venir esgarrifances i pòsters de models massa serioses a les parets. Al taulell de les dependentes, un rètol diu: REBAIXES PER TANCAMENT DEL NEGOCI.

L’As està asseguda a la gatzoneta en un racó de la botiga des d’on té un bon angle sobre la finestra i la porta que dóna al passadís. Té una mà al coll, una mà recoberta de sang. L’hi he de mirar. Ella no ho vol. Jo faig: «No siguis ximple, t’ho he de mirar». Al final em deixa fer. És superficial, entre un tall i un trau. Trobo un fulard damunt d’un aparador, i ella en fa un manyoc i se’l prem sobre el coll. Fa un cop de cap assenyalant la meva màniga foradada.

—T’han tocat?

Faig que no amb el cap i m’assec a terra, al seu costat. Tots dos esbufeguem. Tinc el cap ple d’adrenalina.

—Sense ànim de criticar, com a franctirador, aquest paio és un negat.

—De tres trets n’ha fallat tres. Tan de bo això fos un partit de beisbol.

—Molts més de tres —la corregeixo. Múltiples intents amb els blancs, i l’únic que ha fet diana és una ferida superficial a la cama de la Tasseta.

—Un aficionat.

—Segurament sí.

—Segurament —diu l’As entre dents.

—No se li encén la llum, i no és un professional. Un solitari que defensa el seu terreny, i que potser s’amaga dels mateixos tipus que hem vingut a buscar nosaltres. Està cagat de por.

No afegeixo «Com nosaltres». Només ho sé del cert d’un dels dos.

A fora, en Tortell continua entretenint el franctirador. Pop, pop, pop, un silenci feixuc, i altra vegada pop, pop, pop. El franctirador ens respon cada vegada.

—Doncs la cosa hauria de ser fàcil —opina l’As; la seva boca és una línia adusta.

—No se li encén la llum, As. No tenim autorització per… —Estic un pèl desconcertat.

—Jo sí —diu posant-se el fusell a la falda—. Just aquí.

—Mm. Em pensava que la nostra missió era salvar la humanitat.

Em dóna una ullada de reüll amb l’ull on no porta el visor.

—Escacs, Zombi; defensar-te del moviment que encara no s’ha produït. Què hi fa, si no se li encén la llum quan el mirem amb els visors? Perquè ha fallat quan ens podia haver liquidat? Si dues possibilitats són igual de probables però mútuament excloents, quina compta més? Amb quina de les dues et jugues la vida?

Assenteixo, però no hi estic d’acord en absolut.

—Dius que, malgrat tot, podria estar infestat —suggereixo.

—El que dic és que l’opció segura és actuar com si ho estigués.

Es treu el ganivet de combat de la funda. M’estremeixo quan em ve al cap el comentari que ha fet sobre la Dorothy. Per què es treu el ganivet?

—El que compta… —diu amb aire pensatiu. Ara està tan calmada que fa basarda, com el tro abans d’espetegar, com el volcà que fumeja, a punt d’esclatar—. Què és el que compta, Zombi? Sempre n’he sabut, de lligar caps. I encara molt més després dels atacs. Què és el que importa, realment? La meva mare va ser la primera a morir. Allò va ser horrible, però el que realment comptava era que jo encara tenia el pare, el meu germà i la meva germaneta. Després els vaig perdre, i el que comptava era que encara em tenia a mi. I quan vaig ser jo sola, no hi havia gaire coses que comptessin: menjar, aigua i un refugi. Què més necessites? Què més importa?

Això no va a l’hora, i anem de camí que la cosa s’espatlli del tot. No tinc ni idea d’on vol anar a parar, però si l’As acaba com la Dorothy ara i aquí, amb mi, estic ben fotut. I potser la resta de l’equip també. L’he de fer tornar al present. La millor manera és amb el contacte, però em fa por que, si la toco, no m’esbudelli amb aquest ganivet que fa un pam de llarg.

—¿Importa, Zombi —inclina el coll per aixecar els ulls cap a mi, mentre fa girar lentament el ganivet entre les mans—, que ens hagi disparat a nosaltres i no als tres Infecs que tenia al davant? O que quan ens ha disparat hagi fallat cada vegada? —Va fent girar el ganivet a poc a poc, amb la punta punxant-li el dit—. ¿Importa que ho arreglessin tot i ho posessin en marxa altra vegada després de l’atac amb l’impuls electromagnètic? ¿Que operin just a sota de la nau d’abastament, que apleguin supervivents, que matin infestats i en cremin els cossos a centenars, que ens armin i ens instrueixin per enviar-nos a matar els que queden? Digue’m que aquestes coses no tenen importància. Digue’m que les possibilitats que ells no siguin qui diuen ser són insignificants. Digue’m amb quina de les opcions m’he de jugar la vida.

Assenteixo amb el cap novament, però ara l’escolto, i el camí porta a un indret molt fosc. Pujo fins al seu costat i la miro als ulls.

—No conec el passat d’aquest tipus i no sé res de l’atac amb l’impuls electromagnètic, però el comandant em va dir per què ens deixaven tranquils. Pensen que ja no som una amenaça per a ells.

Ella s’aparta el serrell i deixa anar:

—I com ho sap, el comandant, el que pensen?

—El País de les Meravelles. Podem fer un perfil de…

—El País de les Meravelles —repeteix assentint bruscament. Aparta els ulls de mi per guaitar el carrer nevat i em torna a mirar—. El País de les Meravelles és un programa dels alienígenes.

—Tens raó. —Li dono la raó, però amb tacte intento fer que s’ho repensi—. Sí que ho és, As. Te’n recordes? Quan vam recuperar la base, el vam trobar amagat…

—Tret que no l’haguéssim trobat, Zombi. Tret que no l’haguéssim trobat. —Encara el ganivet cap a mi—. És una possibilitat, igualment vàlida, i les possibilitats compten. Confia en mi, Zombi; sóc experta en aquestes qüestions. Fins ara hem jugat a la gallina cega. Ara és hora de jugar a escacs. —Fa girar el ganivet enlaire i me l’allarga pel mànec—. Treu-me’l.

No sé què dir. Em quedo mirant el ganivet que té a la mà com si fos beneit.

—Els implants, Zombi. —Ara em posa el mànec al pit—. Ens els hem de treure. Tu me’l treus a mi i jo a tu.

—No ens els podem treure, As —faig després d’aclarir-me la gola. Busco el millor motiu un instant, però l’únic que se m’acut és—: Si no podem tornar al punt de trobada, com ens trobaran?

—Cagundena, Zombi, que no has sentit res del que t’he dit? I si no són dels nostres? I si són ells? I si tot plegat ha estat una mentida?

Estic a punt de perdre els papers. Bé, a punt no.

—Per l’amor de Déu, As! No t’adones que això que dius són pa… ximpleries? Dius que l’enemic ens ha rescatat, ens ha instruït, ens ha donat armes? Au va, prou de parides; hem d’anar per feina. Potser no et fa gràcia, però sóc l’oficial que està al comandament.

—Molt bé —ho diu amb calma. Amb un to tan fred com encès estic jo—. M’ho faré jo mateixa.

Amb un gest ràpid, fa passar el ganivet cap a la nuca i acota el cap. Jo li arrabasso el ganivet de la mà. Prou.

—Retira’t, soldat. —Llanço el ganivet cap a la foscor profunda de l’altra punta de la sala i m’aixeco. Tremolo, tot jo tremolo, i la meva veu també—. Vols decidir segons les probabilitats? Genial! Queda’t aquí fins que jo torni. O encara millor, mata’m ara. Potser els meus amos alienígenes han trobat la manera d’amagar-te el fet que estic infestat. Quan m’hagis pelat, torna a travessar el carrer i mata’ls a tots, i clava un tret al cap de la Tasseta. Fot-li el cap enlaire! Podria ser l’enemic, no? És l’única resposta, oi? Mata a tothom perquè no et pugui matar ningú.

L’As no es mou. No diu res, tampoc, durant una bona estona. La neu entra rabent per la finestra trencada, flocs d’un color vermell intens, que reflecteixen els fragments incandescents de la cisterna.

—Segur que no jugues a escacs? —em pregunta. Es torna a posar el fusell a la falda i passa el dit índex pel gallet—. Gira’t d’esquena, Zombi.

Ara som al final del camí fosc, és un cul-de-sac. No tinc res que pugui passar per un argument convincent, així que responc amb el primer que em ve al cap.

—Em dic Ben.

Ella no s’altera.

—Quin nom tan tronat. Zombi és millor.

—Com et dius tu? —jo insisteixo.

—Aquesta és una de les coses que no importen. No ens ha important des de fa molt temps, Zombi. —Ara acarona el gallet a poc a poc. Molt lentament. M’hipnotitza. Em mareja.

—A veure què et sembla això —proposo buscant una sortida—. Jo et trec el rastrejador i tu em promets no liquidar-me.

D’aquesta manera la tinc del meu costat, perquè m’estimo més matar una dotzena de franctiradors que no una As que acabi com la Dorothy. Mentalment, veig com el meu cap explota igual que el cap d’aquelles figures de fusta contraplacada del camp de tir.

L’As inclina el cap, i la comissura de la boca li fa un gest que gairebé és un somriure, però no.

—Escac!

Li torno un somriure franc, el vell somriure d’en Ben Parish, amb el qual aconseguia pràcticament tot el que volia. Bé, pràcticament no; ho deia per modèstia.

—Dius escac en sentit de sí o és que em vols fer una classe d’escacs?

L’As deixa l’arma a terra i se’m gira d’esquena. Tomba el cap endavant i s’aparta els cabells negres i fins de la nuca.

—Totes dues coses.

El fusell d’en Tortell no para: pop, pop, pop. I el tirador replica. La seva jam session ens fa de fil musical quan m’agenollo darrere de l’As amb el ganivet. Una part de mi està més que disposada a complaure-la si així continuo viu, i també la resta de la unitat. L’altra part em crida per dins: «Això no és com donar una galeta a un ratolí? Què et demanarà després, un examen físic del còrtex cerebral?».

—Relaxa’t, Zombi —diu, serena i calmada, l’As de sempre—. Si els rastrejadors no són nostres, segurament no ens convé tenir-los a dins. I si són nostres, la doctora Pam sempre ens en pot implantar uns altres quan tornem. Oi?

—Escac mat.

—Escac i mat —em corregeix.

Té un coll llarg i gràcil, i el noto molt fred sota els dits quan exploro la zona de la cicatriu buscant el bony. Em tremola la mà. «Només per complaure-la. Això segurament significa un consell de guerra i passar la resta de la vida pelant patates, però almenys continuaràs viu».

—Tingues cura —xiuxiueja.

Agafo una alenada d’aire i passo la punta de la fulla per la cicatriu minúscula. En surt una gota de sang d’un vermell lluent, sorprenentment vermella damunt la pell de color de perla. Ella ni s’arronsa, però li he de preguntar:

—Et faig mal?

—No, m’agrada molt.

Li extrec l’implant del coll amb la punta de la fulla. Ella deixa anar un gruny fluix. La boleta s’enganxa al metall, recoberta d’una goteta de sang.

—Bé —diu tot girant-se. Amb un quasi somriure gairebé als llavis—. T’ha agradat a tu?

No responc. No puc perquè he perdut la capacitat d’enraonar. El ganivet em cau de la mà. Sóc a tres pams d’ella i l’estic mirant, però la seva cara no hi és. No la veig a través del meu visor.

Tot el cap de l’As està il·luminat per un foc verd encegador.