25

Digue’m zombi.

Cap, mans, peus, esquena, estómac, cames, braços, pit… Tot em fa mal. Fins i tot parpellejar, em fa mal. Així que procuro no bellugar-me i no pensar gaire en el dolor. Intento no pensar gaire, punt. Els tres últims mesos ja he vist prou els efectes de la plaga per saber què vindrà ara: el col·lapse total del sistema, començant pel cervell. La Mort Roja et converteix el cervell en puré de patates abans que els altres òrgans se’t liqüin. No saps on ets, qui ets ni què ets. Et converteixes en un zombi, un mort ambulant, això si tinguessis força per caminar, però no en tens.

Em moro. Ho sé. Disset anys i la festa s’ha acabat.

Una festa curta.

Fa sis mesos les meves preocupacions principals eren aprovar l’examen de Química del preuniversitari i trobar una feina per a l’estiu que em donés prou per acabar de refer el motor del meu Corvette del 69. I quan la nau d’abastament va aparèixer per primera vegada, és clar que hi vaig pensar més d’un cop, però al cap de poc es va esvair en un llunyà quart lloc. Jo mirava les notícies com tothom, i passava massa estona compartint vídeos divertits de YouTube sobre la nau, però no m’imaginava pas que allò m’afectaria personalment. Veure a la televisió totes les manifestacions, marxes i aldarulls que van precedir el primer atac era com veure una pel·lícula o la transcripció a peu d’imatge de les notícies de l’estranger. No semblava que res de tot allò em passés a mi.

Quan et mores no és gaire diferent. No et fa l’efecte que t’hagi de passar a tu… fins que et passa.

Sé que em moro. No cal que m’ho digui ningú.

En Chris, el noi que compartia aquesta tenda amb mi abans que em posés malalt, em diu igualment: «Company, em sembla que et mors», ajupit al davant de la porta de la tenda, amb els ulls ben oberts, sense parpellejar, per damunt del parrac fastigós que es prem sobre el nas.

En Chris ha vingut a veure com estic. Té uns deu anys més que jo, i crec que em veu com un germà petit. O potser ha vingut a veure si encara sóc viu; ell s’encarrega d’endur-se els cadàvers d’aquesta part del campament. Les fogueres cremen dia i nit. De dia, el campament de refugiats que encercla Wright-Patterson neda en una boira densa i asfixiant. De nit, la claror del foc tenyeix el fum d’un roig intens, com si l’aire mateix sagnés.

Passo per alt el seu comentari i li pregunto si té notícies de Wright-Patterson. La base està del tot aïllada des que es va formar la ciutat de les tendes després de l’atac a les costes. No es permetia que ningú en sortís ni hi entrés. Intenten contenir la Mort Roja, o això és el que ens diuen. De tant en tant, alguns soldats ben armats i ben enfundats en vestits de protecció surten per les portes principals amb aigua i queviures, ens diuen que tot s’arreglarà i després fugen cames ajudeu-me cap a dins, deixant que nosaltres ens espavilem sols. Necessitem medecines. Ells ens diuen que no hi ha cura per a la plaga. Necessitem sistemes de sanitat. Ens donen pales perquè cavem un forat. Necessitem informació. «Què dimoni passa?». Ens diuen que no ho saben.

—No saben res —em diu en Chris. És més aviat prim, té calvície incipient i era comptable abans que els atacs deixessin obsoleta la comptabilitat—. Ningú no sap res. Sols corren rumors, i tothom els pren per notícies. —Em clava els ulls, i després els gira. Com si veure’m li fes mal—. Vols sentir les últimes?

De fet, no. «I tant», dic per retenir-lo. Només fa un mes que el conec, però és l’únic noi que queda que conec. Estic estirat aquí, en el que era el seu llit al campament, amb una escletxa de cel com a vista. Entre el fum passen unes formes vagues, amb contorn de persones, com figures tretes d’una pel·lícula de terror, i de vegades sento crits o plors, però fa dies que no he parlat amb ningú.

—La plaga no ve d’ells, és nostra —m’informa—. Es va escapar d’unes instal·lacions altament secretes del govern quan ens van tallar l’electricitat.

Estossego. Ell s’aparta una mica, però no se’n va. Espera que em passi l’accés de tos. En algun moment va perdre un dels vidres de les ulleres. El seu ull esquerre sempre mira guerxo. Alterna el pes del cos d’un peu a l’altre sobre el terra enfangat. Se’n vol anar i no se’n vol anar. Conec la sensació.

—Quina ironia, no? —dic ofegant-me. Noto la sang.

S’arronsa d’espatlles. Ironia? Enlloc no hi ha ironia. O bé és que n’hi ha tanta que ja no en pots dir ironia.

—Nostra no és. Pensa-hi. Els dos primers atacs fan fugir els supervivents terra endins per refugiar-se en campaments com aquest. Així la població es concentra, i es crea el brou de cultiu perfecte per al virus. Milions de quilos de carn fresca, tota agrupada oportunament en un punt. És genial.

—Té mèrit, els ho hem de reconèixer —dic, amb la intenció de ser irònic.

No vull que se’n vagi, però tampoc no vull que enraoni. Té el costum de malparlar de tot constantment, és un d’aquells paios que té una opinió formada sobre tot. Però quan cada persona que coneixes es mor al cap d’uns dies que l’has coneguda, et passa una cosa: comences a ser molt menys primmirat pel que fa amb la gent amb qui et fas. Pots passar per alt molts defectes. I et deixes estar de moltes manies personals, com ara la gran mentida que el fet que els òrgans se’t converteixin en un brou no et fa morir de por.

—Saben com pensem —diu.

—Com caram saps el que saben ells? —dic emprenyat. No sé per què. Potser estic gelós. Compartíem la tenda, l’aigua, el menjar, i sóc jo el que es mor. Què té d’especial?

—No ho sé —s’afanya a contestar—. L’únic que sé és que a hores d’ara ja no sé res.

Se sent un tret lluny. En Chris gairebé no s’immuta. Força sovint se senten trets, al campament. Cacen ocells. Trets d’avís a les bandes que vénen a robar. Alguns trets indiquen un suïcidi, una persona a les etapes finals que decideix demostrar a la plaga qui és qui mana. Quan vaig arribar al campament, vaig sentir la història d’una dona que havia mort els seus tres fills i en acabat s’havia suïcidat per no enfrontar-se al Quart Genet. No hauria sabut dir si va ser valenta o estúpida. Després vaig deixar d’amoïnar-me per això. Què hi fa, que sigui valenta o estúpida, si ara és morta?

En Chris no té gaire res més a dir, així que ho diu de pressa per fúmer el camp. Com molts dels no infectats, és un neguit sense remei, sempre pensa que ha de passar alguna cosa dolenta. Li pica la gola… És pel fum o…? Té mal de cap… de dormir poc, de gana o…? És el moment que t’han passat la pilota i de cua d’ull veus un defensa de cent vint quilos corrent cap a tu a tota velocitat, només que el moment no s’acaba mai.

—Tornaré demà —diu—. Necessites res?

—Aigua. —Encara que no me la puc empassar.

—Te’n portaré, company.

Es posa dret. L’únic que veig ara són els seus pantalons tacats de fang i les botes arrebossades de fang. No sé com ho sé, però sé que és l’última cosa que veuré d’en Chris. No tornarà, o si torna, no me n’adonaré. No ens diem adéu. Ara ningú ja no es diu adéu. Aquesta paraula ha adoptat un sentit totalment diferent d’ençà que va aparèixer el Gran Ull Verd al Cel.

Guaito com el fum s’arremolina quan ell passa. Llavors estiro la cadena de plata de sota la flassada. Passo el dit per damunt de la superfície llisa del penjoll en forma de cor i l’alço a prop dels ulls, sota la llum tènue. La tanca es va trencar la nit que l’hi vaig arrencar del coll, però vaig poder arreglar-la amb un tallaungles.

Miro cap a la porta de la tenda i la veig allà dreta, i sé que en realitat no és ella, és el virus que me la fa veure, perquè porta el mateix penjoll que tinc a la mà. El virus em fa veure tota mena de coses. Algunes que vull veure i d’altres que no. La nena de la porta és de totes dues classes alhora.

«Bubby, per què te’n vas anar?».

Obro la boca i noto la sang.

—Vés-te’n.

La seva imatge comença a brillar. Em frego els ulls i els artells em queden molls de sang.

«Et vas escapar. Bubby, per què et vas escapar?».

I llavors el fum la desmunta, l’estella, li esclafa el cos i el fa desaparèixer. La crido. És més cruel no veure-la que veure-la. Agafo la cadena de plata tan fort que les anelles se’m claven al palmell.

L’empaito. Fujo d’ella.

L’empaito. En fujo.

A fora de la tenda, el fum rogenc de les pires funeràries. A dins, la boirina rogenca de la plaga.

«Tu sí que vas tenir sort», dic a la Sissy. «Te’n vas anar abans que les coses s’espatllessin del tot».

Se senten trets a la llunyania. Només que aquesta vegada no és el pop-pop-pop esporàdic d’algun refugiat desesperat que dispara a les ombres, sinó armes grosses que en disparar fan un estrèpit que et fa tremolar el timpà. El xiulet agut de les bales traçadores. Les detonacions ràpides de les armes automàtiques.

Ataquen Wright-Patterson.

Una part de mi s’alleuja. És com un alliberament, l’últim espetec de la tempesta després d’una llarga espera. L’altra part de mi, la que encara pensa que podria haver sobreviscut a la plaga, està a punt de pixar-se a sobre. Massa dèbil per sortir de la llitera i massa espantat per fer-ho encara que pogués. Acluco els ulls i mussito una oració per als homes i les dones de Wright-Patterson, perquè matin un invasor o dos per mi i la Sissy. Però sobretot per la Sissy.

Explosions, ara. Grans explosions. Explosions que fan tremolar el terra, que vibren a frec de pell, que et fan pressió sobre les temples i et premen el pit i te l’esclafen. És com si estiguessin trencant el món a trossos, i en part és així.

La petita tenda és plena d’un fum asfixiant, i la porta brilla com un ull triangular, com una brasa encesa d’un roig candent infernal. «Ja està», penso. «Al final no em moriré de la plaga. Viuré prou perquè em liquidi un invasor alienígena autèntic. Una manera millor d’anar-se’n, o més ràpida, almenys». Intentava veure la part positiva del meu finat imminent.

Se sent un tret. Molt a prop, tenint en compte el soroll, potser dues o tres tendes més avall. Sento com una dona xiscla mots incoherents, un altre tret, i llavors la dona ja no torna a xisclar. Després silenci. I dos trets més. El fum s’arremolina, l’ull vermell brilla. Ara el sento, venint cap a mi, sento les seves botes grinyolant sobre la terra molla. Furgo sota el garbuix de roba i el munt d’ampolles d’aigua buides que tinc al costat de la llitera buscant l’arma, un revòlver que en Chris em va donar el dia que em va convidar a ser el seu company de tenda. «On tens la pistola?», em va preguntar. Es va quedar parat en saber que no en duia cap. «Has de tenir una arma, company», va dir. «Fins i tot els nens en tenen». És igual que no aconsegueixi tocar ni la façana d’un graner, o que tingui moltes possibilitats de clavar-me un tret al peu; a l’era posthumana, en Chris creu fermament en la Segona Esmena.

Espero que es planti a la porta, tinc el penjoll de plata de la Sissy en una mà i el revòlver d’en Chris a l’altra. En una mà, el passat. A l’altra, el futur. És una manera de veure-ho.

Potser si faig veure que dormo, ell —o això— passarà de llarg. Espio la porta entre les escletxes de les parpelles.

I llavors arriba, és una pupil·la negra i densa dins l’ull de color carmesí, balancejant-se amb pas vacil·lant, s’inclina cap a dins la tenda, a poc més d’un metre de distància; no li veig la cara, però el sento respirar dificultosament. Intento controlar la meva pròpia respiració, però per molt que la vull contenir, la ranera de la infecció dins del pit fa que soni més forta que les explosions del combat. No distingeixo ben bé què porta, llevat que sembla que du els pantalons ficats dins d’unes botes altes. Un soldat? Per força. Porta un fusell.

Estic salvat. Alço la mà on tinc el penjoll i crido dèbilment. Ell ensopega cap endavant. Ara li veig la cara. És jove, només una mica més gran que jo, i té el coll lluent de sang, i també les mans que subjecten el fusell. Ve cap a la llitera i posa un genoll a terra; llavors recula, en veure’m la cara, la pell esgrogueïda, els llavis inflats i els ulls enfonsats i enrogits, els senyals reveladors de la plaga.

A diferència dels meus, els ulls del soldat són nets, i esbatanats de l’esglai.

—Ens equivocàvem del tot! —xiuxiueja—. Ja són aquí… Han estat aquí… aquí mateix…, dins nostre…, tot aquest temps…, dins nostre.

Dues formes grans entren amb un salt per la porta. L’una agafa el soldat pel coll de la jaqueta i l’arrossega cap a fora. Aixeco el vell revòlver —ho intento, perquè se m’escapa de la mà abans no l’he alçat quatre dits de la flassada—. I ja tinc la segona forma al damunt, em treu el revòlver de la mà amb un cop i d’una estirada em posa dret. La fiblada de dolor em deixa cec un segon. Per damunt de l’espatlla fa un crit al seu company, que s’ha acotat per entrar.

—Escaneja’l! —Em prem un disc de metall gran sobre el front.

—Està net. —Tots dos homes porten uniforme militar de campanya, el mateix que duia el soldat que s’han endut.

—Com et dius, noi? —pregunta un d’ells. Jo sacsejo el cap. No puc. Se m’obre la boca, però no en surt cap so intel·ligible.

—S’ha quedat com un zombi —diu l’altre—. Deixa’l.

El primer assenteix amb el cap, es frega la barbeta i abaixa els ulls cap a mi. Aleshores diu:

—El comandant ha ordenat la recollida de tots els civils no infectats.

M’embolica amb la flassada, i amb un moviment destre m’aixeca de la llitera i se’m carrega a l’espatlla. Com a civil manifestament infectat, estic desconcertat.

—Tranquil, zombi —em diu—. Te’n vas a un lloc millor.

Me’l crec. I per un segon, em permeto creure que al final no em moriré.