63
Hi ha la neu, uns puntets blancs petitons que cauen giravoltant.
Hi ha el riu, que fa pudor de deixalles humanes i restes humanes, negre, ràpid i silenciós sota els núvols que amaguen l’ull verd refulgent de la nau d’abastament.
I hi ha el jugador de futbol americà d’institut de disset anys, vestit com un soldat amb un fusell semiautomàtic d’alta potència que els de l’ull verd brillant li van donar, acotat al costat d’una estàtua d’un soldat autèntic que va lluitar i morir amb el cap net i el cor net, incorrupte per les mentides d’un enemic que sap com pensa, que converteix tot el que té de bo en dolent, que utilitza les seves esperances i la seva confiança per convertir-lo en una arma contra la seva pròpia espècie. El noi que no va tornar quan hauria d’haver tornat, i que ara torna, quan no hauria de tornar. El noi anomenat Zombi, que va fer una promesa, i que si la trenca, la guerra s’haurà acabat —no la guerra gran, sinó la que més importa, la que té lloc al camp de batalla del seu cor.
Perquè les promeses compten. Ara més que mai.
Al parc que hi ha a la vora del riu, sota la neu que voleia.
Noto l’helicòpter abans de sentir-lo. Un canvi de pressió, una vibració a la pell exposada a l’aire. Després la percussió rítmica de les ales giratòries, i m’alço fent tentines, prement amb la mà la ferida de bala que tinc al costat.
—On t’he de disparar? —em va preguntar l’As.
—No ho sé, però no pot ser ni a les cames ni als braços.
I en Dumbo, que tenia molta experiència pel que fa a anatomia humana gràcies a la feina de tractament, va proposar:
—Dispara-li en un costat. De prop. I inclinat d’aquesta manera, així no li perforaràs els intestins.
—Què fem si et forado els intestins?
—Enterreu-me, perquè estaré mort.
Un somriure? No. Punyeta!
En acabat, mentre en Dumbo m’examinava la ferida, ella va demanar:
—Quant de temps t’esperem?
—Un dia, com a molt.
—Un dia?
—D’acord. Dos. Si no hem tornat d’aquí quaranta-vuit hores, és que no tornem.
No va discutir amb mi. Però va afegir:
—Si no heu tornat d’aquí quaranta-vuit hores, us vinc a buscar.
—Seria un moviment estúpid, escaquista.
—Això no és una partida d’escacs.
Una ombra negra i un gran fragor damunt les branques nues dels arbres que encerclen el parc, i el fort batec dels rotors, com un cor enorme bategant desbocat, i el vent gèlid fuetejant-me, picant-me a les espatlles quan m’atanso dificultosament a la porta oberta.
El pilot mira cap a totes bandes quan em fico a dins.
—On tens la unitat?
Em deixo caure al seient lliure.
—Anem! Anem!
—Soldat, on és la teva unitat? —insisteix el pilot.
Des dels arbres, la meva unitat respon obrint una cortina de foc, i les bales xoquen i reboten en el fuselatge reforçat del Black Hawk, i jo crido tant com em permeten els pulmons: «Anem, anem, anem!», cosa que em surt cara. A cada «Anem!» la ferida em sagna més i la sang em regalima pels dits.
El pilot s’enlaira, surt llançat endavant i després s’inclina molt cap a l’esquerra. Acluco els ulls. «Vés, As, vés».
El Black Hawk dispara foc de metralleta, trinxant els arbres, i el pilot crida alguna cosa al copilot. L’helicòpter ara és damunt dels arbres, però l’As i el meu grup ja haurien d’haver marxat fa una bona estona pel caminet que voreja la riba fosca del riu. Fem tres tombs damunt dels arbres, disparant fins que dels arbres només en queden unes soques estellades del seu jo anterior. El pilot dóna una ullada a la bodega i em veu estirat sobre dos seients, prement-me el costat ensangonat. S’enlaira i dóna gas. L’helicòpter surt llançat cap als núvols; el parc és engolit pel no-res blanc de la neu.
Perdo la consciència. Massa sang. Massa. Hi ha la cara de l’As, i no somriu només, sinó que riu. Visca, visca! L’he fet riure!
Hi ha l’Esquitx, i ell no somriu gens.
«No m’ho prometis, no m’ho prometis, no m’ho prometis! No em prometis mai res, mai, mai!».
—Ja vinc. T’ho prometo.