36

La majoria de nits és fora. De dia està pendent de tots els meus desitjos, així que no sé pas quan dorm, aquest noi. A la segona setmana jo ja estava apunt de tornar-me boja, tancada en aquella habitació petita del pis de dalt, així que un dia que no glaçava em va ajudar a posar-me roba de la Val, desviant la mirada als moments que calia. Em va portar a la planta de baix perquè segués al porxo del davant i em va posar una flassada gruixuda de llana a la falda. Em va deixar allà i va tornar amb dues tasses de xocolata calenta fumejants.

La vista no és que fos gran cosa. Una terra nua, sense vida, ondulada, amb arbres sense fulles i un cel gris i monòton. Però em va anar bé notar l’aire fred a les galtes, i la xocolata estava a la temperatura perfecta.

No enraonem dels Altres. Parlem de les nostres vides abans dels Altres. Ell volia estudiar Enginyeria a la Universitat Estatal de Kent després del batxillerat. Havia proposat a casa seva de quedar-s’hi un parell d’anys, però el seu pare havia insistit que havia d’anar a la universitat. Coneixia la Lauren des de quart de bàsica, i havia començat a sortir amb ella a segon de carrera. Ja es parlava de casament. L’Evan va notar que jo em quedava callada quan parlava de la Lauren. Com he dit, és molt observador.

—I tu? —es va interessar—. Tenies un xicot?

—No. Bé, si fa no fa. Es deia Ben Parish. Suposo que es podria dir que jo li agradava. Vam quedar un parell de vegades. Ja saps, tot molt informal.

No sé què em va agafar d’enganyar-lo. Ell no coneix en Ben Parish de res. Que és, si fa no fa, com en Ben em coneixia a mi. Vaig fer girar les escorrialles de la xocolata i vaig evitar els seus ulls.

L’endemà al matí es va presentar al costat del llit amb una crossa tallada en una sola peça de fusta. Estava tan ben llimada que brillava, era lleugera i de l’alçada perfecta. Hi vaig donar una ullada i li vaig demanar que enumerés tres coses per a les quals no tenia traça.

—Patinatge sobre rodes, cantar i enraonar amb noies.

—Te n’has descuidat una: estar a l’aguait —li vaig dir mentre m’ajudava a baixar del llit—. Sempre ho noto, quan estàs amagat rere una cantonada.

—Només me n’has demanat tres.

No diré cap mentida: la rehabilitació era una murga. Cada vegada que em recolzava a la cama em pujava una fiblada molt forta per tota la part esquerra del cos, el genoll se’m doblegava, i l’únic que evitava que caigués de cul a terra de patac eren els forts braços de l’Evan.

Però vaig continuar insistint durant aquell llarg dia i els llargs dies següents. Estava decidida a recuperar les forces. A posar-me més forta que abans que el Silenciador em ferís i m’abandonés perquè em morís. Més forta que quan estava a l’amagatall del bosc, arraulida dins del sac de dormir, compadint-me de mi mateixa mentre en Sammy patia qui sap el què. Més forta que els dies que vam ser al campament del Pou de Cendra, on voltava plena de ressentiment, enfurismada amb el món perquè era com era, i pel que sempre havia estat: un lloc perillós que el nostre soroll humà feia semblar molt més segur.

Tres hores de rehabilitació al matí, una pausa de trenta minuts per dinar i tres hores més de rehabilitació a la tarda. Treballava per reconstruir-me els músculs fins que notava com se’m desfeien en una massa suada, com de gelatina.

Però el dia encara no havia acabat. Vaig preguntar a l’Evan què se n’havia fet, de la meva Luger. Havia de superar la meva por a les armes. I la meva punteria era desastrosa. Ell em va ensenyar a agafar-la com cal i a emprar la mira. Va posar unes llaunes de pintura de tres litres buides al damunt dels pals d’una tanca, dretes, a manera de dianes, i les anava substituint per d’altres de més petites a mesura que jo afinava la punteria. Un dia li vaig demanar d’anar a caçar amb ell —m’he d’acostumar a disparar a objectius en moviment, que respiren—, però s’hi va negar. Encara estava massa feble, encara no podia córrer, i què passaria si ens clissava un Silenciador?

Al capvespre fèiem un passeig. Al principi encara no havíem fet mig quilòmetre que la cama ja em deia prou i l’Evan m’havia de portar a coll cap a la granja. Però cada dia veia que podia arribar cent metres més enllà que el dia abans. El mig quilòmetre es va convertir en tres quarts i després en un quilòmetre sencer. La segona setmana ja feia dos quilòmetres sense parar. Encara no puc córrer, però he fet una gran millora en ritme i en resistència.

L’Evan es queda amb mi a sopar i un parell d’hores més, fins que és de nit, i llavors es penja el fusell i em diu que tornarà abans no surti el sol. Normalment estic adormida quan arriba, i normalment és força després que hagi sortit el sol.

—On vas cada nit? —li vaig preguntar un dia.

—A caçar. —És home de poques paraules, aquest Evan Walker.

—Deus ser un caçador desastrós —li vaig dir de broma—. Gairebé mai no tornes amb res.

—De fet sóc molt bo —diu amb tota naturalitat. Fins i tot quan diu alguna cosa que en teoria sona com si fanfarronegés, en realitat no ho fa. Ell és així, ho diu com si res, com si parlés del temps.

—Així és que no et veus amb cor de disparar?

—Em veig amb cor de fer el que he de fer. —Es passa els dits pels cabells i sospira—. Al començament la qüestió era continuar vius. Després havia de protegir els meus germans i germanes dels bojos que voltaven a partir del moment que es va escampar la plaga. I més endavant havia de protegir el meu territori i les provisions…

—I ara de què es tracta? —vaig inquirir amb veu fluixa. Era la primera vegada que el veia una mica exaltat.

—Em calma els nervis —va admetre arronsant les espatlles, torbat—. Així tinc alguna cosa per fer.

—Com la higiene personal.

—A més, em costa dormir, a la nit —va continuar. Evitava mirar-me. De fet, no mirava enlloc—. Bé, em costa dormir i punt. Al cap d’un temps vaig deixar d’intentar-ho i dormia de dia. Ho intentava, només. La veritat és que només dormo dues o tres hores al dia.

—Deus estar molt cansat.

Al final em va esguardar, i li vaig veure un deix de tristor i desesperació als ulls.

—Això és el pitjor —va dir baixet—. No ho estic. No estic gens cansat.

Em continuava neguitejant el fet que desaparegués de nit, així que un dia vaig intentar seguir-lo. Mala idea. El vaig perdre al cap de deu minuts, em vaig atabalar pensant que em perdria, vaig girar cua i me’l vaig trobar davant dels nassos.

No es va enfurismar. No em va acusar de no confiar en ell. Solament va dir:

—No hauries de ser aquí fora, Cassie. —I em va acompanyar a casa.

Pensant més en la meva salut mental que no en la nostra seguretat personal (no crec que estigués del tot convençut de la idea sobre el Silenciador), penjava unes flassades gruixudes a les finestres de la sala enorme que hi havia a la planta baixa perquè poguéssim encendre el foc i un parell de llums. Jo m’esperava allà fins que ell tornava de les seves incursions nocturnes, dormia al gran sofà de pell o llegia una de les novel·les romàntiques de butxaca atrotinades de la seva mare, amb paios mig despullats a la coberta i noies vestides amb bates de nit fins als peus a qui agafaven al moment de desmaiar-se. Cap a les tres de la matinada solia tornar a casa, afegíem una mica més de llenya al foc i la fèiem petar. No li agrada parlar gaire de la seva família (quan li vaig preguntar pels gustos de la seva mare en qüestió de llibres, tan sols es va arronsar d’espatlles i va dir que li agradava la literatura). Desvia la conversa altra vegada cap a mi quan comença a agafar un to massa personal. Del que més vol enraonar és d’en Sammy, per exemple, sobre com penso complir la promesa que li vaig fer. I com que no en tinc ni idea, al final sempre tenim raons. Jo divago, i ell em pressiona perquè n’hi doni detalls. Jo estic a la defensiva; ell es mostra insistent. Al final li contesto malament i ell es tanca.

—Explica-m’ho una altra vegada —diu una nit, ja tard, després de donar-hi voltes i més voltes durant una hora—. No saps exactament qui són o què són, però saps que tenen molta artilleria pesant i accés a l’armament alienígena. No saps on s’han emportat el teu germà, però el vols anar a rescatar. Una vegada hi arribis, no saps com t’ho faràs per rescatar-lo, però…

—Què coi vols? —pregunto—. Intentes ajudar-me o fer-me sentir estúpida?

Estem asseguts damunt d’una flassada gran i flonja davant de la llar de foc, amb el seu fusell en un costat i la meva Luger a l’altre, i tots dos entremig.

—Només miro d’entendre-ho —diu alçant les mans imitant el gest del qui es rendeix.

—Començaré pel campament del Pou de Cendra i seguiré la pista des d’allà —dic, per enèsima vegada.

Crec que ja sé per què no para de fer-me les mateixes preguntes, però ell és tan refotudament obtús que costa molt treure l’entrellat de res. No cal dir que ell podria dir el mateix de mi. Pel que fa a plans, el meu és més aviat un objectiu general que jo vull fer passar per un pla.

—I si no trobes cap pista? —inquireix.

—No pararé fins que en trobi una.

Assenteix amb una expressió que diu una cosa així com: «Faig que sí, però no assenteixo perquè pensi que el que dius té sentit, sinó perquè penso que estàs com un llum, i no vull que comencis a fer kungfu amb mi amb la crossa que t’he fet amb les meves pròpies mans».

Així que dic:

—No estic com una cabra. Tu faries el mateix per la Val.

No té una rèplica ràpida per a això. S’agafa les cames amb els braços i posa el mentó damunt dels genolls, amb els ulls fixos en el foc.

—Creus que perdo el temps. —Em fixo en el seu perfil impecable—. Penses que en Sammy és mort.

—Com vols que ho sàpiga, Cassie?

—No dic que ho sàpigues, dic que ho penses.

—Que potser importa el que jo pensi?

—No, així que calla.

—Jo no deia res. Ets tu, qui ha dit…

—No… diguis… res.

—No dic res.

—Ja ho has dit.

—Paro.

—No pares. Dius que callaràs i continues.

Vol dir alguna cosa, però tanca la boca prement els llavis tan fort que li sento picar les dents.

—Tinc gana —dic.

—Ara et porto alguna cosa.

—T’he demanat que em portis res? —Vull clavar-li un cop just en aquella boca tan perfecta. Per què el vull picar? Per què estic tan enrabiada ara mateix?—. Sóc perfectament capaç d’espavilar-me jo sola. Aquest és el problema, Evan. Jo no em vaig presentar aquí per donar un propòsit a la teva vida ara que la teva vida s’ha acabat. Ets tu, qui l’ha de trobar.

—Et vull ajudar —diu, i per primera vegada veig autèntica ràbia en aquells ulls de cadell—. Per què no em puc proposar l’objectiu de salvar en Sammy, jo també?

La seva pregunta em segueix cap a la cuina. Plana damunt del meu cap com un núvol mentre poso amb una esgarrapada un tall de carn de cérvol assecada sobre una llesca de pa que l’Evan deu haver cuit al forn exterior com a bon noi escolta que és. Em segueix mentre torno ranquejant a la sala enorme i em deixo caure al sofà, just darrere del seu cap. Tinc unes ganes irrefrenables de clavar-li una puntada entre aquelles espatlles amples. Damunt la taula que tinc al costat hi ha un llibre titulat L’amor és desig desesperat. Veient la coberta, jo l’hauria titulat Els meus espectaculars abdominals de rajola de xocolata.

Aquest és el gran problema. Aquest! Abans de l’Arribada, els paios com l’Evan Walker mai no em miraven dues vegades, i encara menys caçaven per a mi ni em rentaven els cabells. Mai no m’agafaven per la nuca com la model retocada dels llibres de butxaca de la seva mare, amb aquells abdominals i pectorals ben marcats. Ningú no m’ha mirat als ulls fixament, ni m’ha alçat el mentó per posar els meus llavis a tocar dels seus. Jo era la noia de segona fila, l’amiga i prou o —encara pitjor— l’amiga d’una amiga i prou, la noia al costat de qui t’asseus a geometria però no recordes com es diu. Hauria valgut més que hagués estat un col·leccionista de figuretes de La guerra de les galàxies de mitjana edat, a qui m’hagués trobat en aquella congesta de neu.

—Què? —pregunto des de darrere seu—. Ara em castigues no dient-me res?

Les espatlles se li sacsegen amunt i avall. Una de les típiques riallades ofegades, de mal gust, acompanyada d’un cop de cap desdenyós, com dient: «Noies! Que ximples!».

—T’ho hauria d’haver preguntat, suposo —diu—. No ho hauria d’haver donat per fet.

—El què?

Es gira sobre el cul per encarar-se’m. Jo sóc al sofà i ell a terra, mirant amunt.

—Que vindria amb tu.

—Què? Però si no saps ni si parlàvem d’això! I per què caram has de voler venir amb mi, Evan? Però si tu penses que és mort!

—És que no vull que et moris tu, Cassie.

Això ja passa de mida.

Li llanço la carn de cérvol al cap. El plat el toca a la galta, s’aixeca, el tinc davant la cara abans jo no pugui parpellejar. S’inclina més, posa una mà a cada costat meu, i m’empresona amb els braços. Els ulls li brillen, molls de llàgrimes.

—Tu no ets l’única —diu entre les dents serrades—. La meva germana de dotze anys se’m va morir als braços. Es va ofegar amb la seva pròpia sang. I no vaig poder fer-hi res. No la suporto, la manera com actues, com si el pitjor desastre de la història de la humanitat per algun motiu girés al teu voltant. No ets l’única que ho ha perdut tot, ni l’única que pensa que ells han trobat just allò que fa que alguna cosa d’aquesta merda tingui sentit. Tu tens la teva promesa a en Sammy, i jo et tinc a tu.

Calla. Ha parlat massa, i n’és conscient.

—Tu no em tens a mi, Evan —replico.

—Ja saps què vull dir —em guaita de fit a fit, i em costa molt no desviar la mirada—. No puc evitar que te’n vagis. Bé, suposo que podria, però tampoc no et puc deixar marxar sola.

—Millor que me’n vagi sola, ja ho saps. És el motiu pel qual encara ets viu! —li pico amb un dit al pit, a mitja alenada.

Ell s’aparta, i he de reprimir l’impuls d’agafar-lo. Una part de mi no vol que s’aparti.

—Però no en el teu cas —m’etziba—. No duraràs ni dos minuts, allà fora sense mi.

Rebento. No hi puc fer res. Era la pitjor cosa que podia dir just en el pitjor moment.

—Que et bombin! —li crido—. No et necessito. No necessito ningú! Bé, suposo que si necessités que algú em rentés el cap, que m’embenés una ferida, o em fes un pastís, tu series la persona ideal!

Al tercer intent aconsegueixo posar-me dreta. És el moment de la discussió en què la noia surt enfurismada de la sala, donant un cop de porta, i el xicot plega els braços sobre el pit robust i posa mala cara. M’aturo a mitja escala, dient-me que ho faig per agafar aire, no perquè vull que m’atrapi. De tota manera, no em segueix. Pujo amb penes i treballs els graons que em falten i em fico a la meva habitació.

A la meva no, a la de la Val. Jo ja no tinc habitació. Segurament no en tindré mai més.

«Au, a la merda l’autocompassió. El món no gira al teu voltant. I a la merda el sentiment de culpa. No vas ser tu, qui va fer pujar en Sammy a aquell autobús. I posats a fer, a la merda la pena. Per molt que l’Evan plori per la seva germana, no la farà tornar».

«Et tinc a tu». Aviam, Evan, la veritat és que no hi fa res, que siguem dos o dos-cents. No tenim cap possibilitat. No pas contra un enemic com els Altres. Jo agafo forces per… Per què? Perquè quan caigui, com a mínim caigui estant ben forta? Quina diferència hi ha?

Aparto l’Ós del coixí d’una bufetada tot remugant. «Què punyeta mires?». Cau de costat i li queda un braç alçat enlaire, com si aixequés la mà a classe per fer una pregunta.

Darrere meu, la porta grinyola en girar sobre les frontisses rovellades.

—Surt —dic sense girar-me.

Un altre creeeec. Després un clic. I després un silenci.

—Evan, ets darrere de la porta?

Una pausa.

—Sí.

—T’agrada molt espiar, no?

Si respon, no el sento. M’agafo les espatlles jo mateixa. Em frego els braços passant-hi les mans. L’habitació està glaçada. El genoll em fa un mal del dimoni, però em mossego el llavi i em quedo obstinadament dempeus, d’esquena a la porta.

—Encara ets aquí? —dic quan ja no aguanto més el silenci.

—Si te’n vas sense mi, et seguiré. No em pots aturar, Cassie. Com em penses aturar?

Arronso les espatlles, indecisa, aguantant-me les llàgrimes.

—Disparant-te, suposo.

—Igual com vas disparar al Soldat de la Creu?

Aquelles paraules se’m claven com una bala entre les espatlles. Em tombo d’una revolada i obro la porta amb una estirada. Vacil·la, però no recula.

—Com ho saps, això? —Òbviament, només ho pot saber d’una manera—. Em vas llegir el diari.

—No em pensava que sobreviuries.

—Em sap greu haver-te decebut.

—Crec que volia saber què t’havia passat…

—Tens sort que m’he deixat la pistola a baix. Si no, et disparo un tret ara mateix. Saps com em fa sentir de malament saber-ho? Fins on vas llegir?

Abaixa els ulls i una intensa vermellor se li estén per les galtes.

—El vas llegir tot, oi? —Em sento profundament torbada. Em sento ferida i avergonyida. Això és deu vegades pitjor que quan em vaig despertar al llit de la Val i em vaig adonar que m’havia vist nua. Llavors es tractava només del cos. Ara es tracta de la meva ànima.

Li engego un cop de puny a l’estómac. No cedeix ni un dit, és com si hagués picat contra una llosa de ciment.

—No et puc creure! —li crido—. Eres aquí assegut, just aquí, mentre jo et deia mentides sobre en Ben Parish. Tu sabies la veritat, però et vas quedar assegut i em vas deixar que digués una mentida!

Es fica les mans a les butxaques mentre té els ulls clavats a terra. Com un nen petit a qui renyen per haver trencat un gerro antic de la seva mare.

—No vaig pensar que fos tan important.

—No vas pensar…? —faig sacsejant el cap.

Però qui és aquest paio? Tot d’una, em cago de por. Aquí passa alguna cosa molt estranya. Potser és el fet que perdés tota la seva família, la xicota o la promesa, o el que fos, i que durant mesos ha viscut sol fent veure que no fer res en realitat era fer alguna cosa. Potser s’ha reclòs en aquest racó del territori d’Ohio i això era la seva manera d’enfrontar-se a tota la merda que els Altres han abocat, o potser és que simplement és un noi estrany —potser ja ho era abans de l’Arribada i ho continua sent després—, però sigui el que sigui, en aquest tal Evan Walker hi ha alguna cosa molt recargolada. És massa tranquil, massa racional, massa centrat per ser del tot… En fi, legal.

—Per què el vas matar? —pregunta amb veu fluixa—. El soldat de la botiga de queviures.

—Ja saps per què —dic. Estic a punt de posar-me a plorar.

—Per en Sammy —diu tot assentint amb el cap.

Ara sí que estic del tot confosa.

—Allò no va tenir res a veure amb en Sammy.

—En Sammy va agafar la mà del soldat —diu alçant els ulls—. En Sammy va pujar a l’autobús. Ell hi va confiar. I ara, malgrat que t’he salvat, no et permets de confiar en mi.

M’agafa la mà i me l’estreny fort.

—Jo no sóc el Soldat de la Creu, Cassie. Jo no sóc en Vosch. Sóc igual que tu. Estic espantat, emprenyat i confós, i no sé què dimoni faré, però sí que sé que no ho pots tenir tot alhora. No pots dir que ara ets humana i que ets una cuca al cap d’un moment. Tu no et creus que siguis una cuca. Si t’ho creguessis, no t’hauries girat per encarar-te al franctirador a l’autovia.

—Déu meu! —murmuro—. Només era una metàfora.

—Et vols comparar amb un insecte, Cassie? Doncs si fossis un insecte series una efímera. Un dia aquí, l’endemà ja ha volat. Això no té res a veure amb els Altres. Sempre ha estat així. Som aquí, i més endavant ja no hi serem, i l’important no és el temps que hi som, sinó el que en fem, d’aquest temps.

—El que dius no té ni cap ni peus, ho sabies?

Noto com m’inclino cap a ell, de tant lluitar estic esgotada. No sabria dir si m’aparta o si m’aguanta dreta.

—Tu ets una efímera —mussita.

I llavors l’Evan Walker em fa un petó.

Aguantant la meva mà contra el seu pit, em passa l’altra per darrere de la nuca, un tacte suau com una ploma, que em fa baixar un calfred per la columna i fins a les cames, que els costa Déu i ajuda mantenir-me dreta. Sento el seu cor bategant fort sota el meu palmell, li sento l’alè i li noto el bigoti incipient del llavi de dalt, que sembla paper de vidre al costat de la suavitat dels seus llavis, i l’Evan em mira i jo el miro a ell.

M’aparto el just per dir:

—No em facis un petó.

M’alça en braços. És com si pugés enlaire sense parar, com quan era petita i el pare em llançava amunt, i em semblava que no pararia de pujar fins que arribés al final de la galàxia.

Em deixa sobre el llit. I just després que em faci un altre petó, li dic:

—Si em fas un altre petó, et clavo el genoll a les pilotes.

Té les mans increïblement fines, són com un núvol que em toca.

—No et deixaré… —busca la paraula apropiada— …allunyar-te de mi volant, Cassie Sullivan.

D’una bufada apaga l’espelma del costat del llit.

Ara noto el seu petó més intensament, en la foscor de l’habitació on va morir la seva germana. En el silenci de la casa on va morir la seva família. En la quietud del món on va morir la vida que coneixíem abans de l’Arribada. Tasta les meves llàgrimes abans que jo les noti. En lloc de les llàgrimes, els seus petons.

—Jo no et vaig salvar —xiuxiueja, fent-me pessigolles a les pestanyes amb els llavis—. Ets tu, qui em vas salvar a mi.

Ho repeteix sense parar, fins que ens adormim arrapats l’un a l’altre, la seva veu a la meva orella, les meves llàgrimes a la seva boca.

—Tu em vas salvar.