45

L’endemà al matí sóc al despatx d’en Reznik amb una petició especial. Ja sé quina resposta em donarà, però l’hi demano igualment.

—Senyor, el cap d’escamot demana que l’instructor d’entrenament en cap atorgui al soldat Esquitx una exempció especial de la tasca d’aquest matí.

—El soldat Esquitx és membre d’aquest escamot —em recorda en Reznik—. I com a membre d’aquest escamot, se suposa que ha d’acomplir tots els deures que assigna el Comandament Central. Tots els deures, soldat.

—Senyor, el cap d’escamot demana a l’instructor d’entrenament que reconsideri la seva decisió sobre el soldat Esquitx i…

En Reznik desestima la petició fent un gest amb la mà.

—Aquest nen no ha caigut del coi de cel, soldat. Si no hagués superat la fase prèvia no hauria estat assignat al seu escamot. Però el fet és que sí que la va superar, que el van assignar al seu escamot i que durà a terme tots els deures del seu escamot tal com els assigna el Comandament Central, incloent-hi T i E. Queda clar, soldat?

Bé, Esquitx, almenys ho he intentat.

—Què és T i E? —pregunta l’Esquitxa l’hora d’esmorzar.

—Tractament i eliminació —responc, apartant els ulls ràpidament.

Davant nostre, en Dumbo remuga i aparta la safata.

—Genial. De l’única manera que puc esmorzar és no pensant-hi!

—Producció en massa, nen —diu en Tanc, buscant l’aprovació d’en Picapedra amb la mirada.

Aquests dos són cul i merda. El dia que en Reznik em va encomanar la feina, en Tanc em va dir que li era igual qui fos el cap de l’escamot, que ell només feia cas d’en Pedra. Jo em vaig arronsar d’espatlles. Com volgués. Una vegada llicenciats —si és que mai ens llicenciàvem—, un de nosaltres hauria de ser promogut a sergent, i jo sabia que aquest algú no seria pas jo.

—La doctora Pam et va ensenyar un infestat —dic a l’Esquitx. Ell sacseja el cap. Per la cara que fa, veig que no en té un record agradable—. Vas pitjar el botó. —Un altre cop de cap. Més lent que el primer—. Què creus que li passa a la persona de l’altra banda del vidre quan tu pitges el botó?

—Es mor —diu amb un murmuri.

—I les persones malaltes que porten de fora, els que no se’n surten, quan arriben aquí… Què creus que els passa?

—Au, vinga, Zombi, digue-li d’una vegada! —fa l’Umpa. Ell també ha apartat l’esmorzar. És la primera vegada que ho fa. L’Umpa és l’únic de l’escamot que repeteix. Per dir-ho de la manera menys desagradable, el menjar del campament és una merda.

—No és que ens agradi fer-ho, però s’ha de fer —afirmo, fent-me ressò de l’opinió dels altres—. Perquè estem en guerra, saps? És la guerra.

Faig una llambregada als de la taula buscant suport. L’única que no aparta la vista és la Tasseta, que assenteix alegrement.

—La guerra —repeteix. Ben contenta.

Un cop fora del menjador, a l’altra banda del pati, on diversos escamots fan exercicis sota la mirada vigilant dels seus sergents d’instrucció, l’Esquitx trota al meu costat. El gos d’en Zombi, li diuen els de l’escamot a la seva esquena. Tallem per entre els Barracons 3 i 4 cap a la carretera que porta a la central elèctrica i als hangars de tractament. Fa un dia rúfol; sembla que vol nevar. Al lluny, el soroll d’un Black Hawk enlairant-se i el tat, tat, tat sec d’armes de foc automàtiques. Davant nostre mateix, les torres bessones de la central vomitant un fum negre i gris. El fum gris s’esvaeix entre els núvols. El negre persisteix.

Han muntat una gran tenda blanca davant de l’entrada de l’hangar; la zona de treball està engalanada amb uns senyals blancs i vermells de perill biològic. Aquí ens vestim per fer el tractament. Una vegada posat l’equip, ajudo l’Esquitx a posar-se el vestit de color taronja, les botes, els guants de goma, la màscara i la caputxa. L’instrueixo de la importància de no treure’s mai de la vida cap part de l’equipament mentre sigui dins de l’hangar, en cap circumstància, mai. M’ha de demanar permís abans d’agafar res, i si pel motiu que sigui ha de sortir de l’edifici, ha de descontaminar-se i passar una inspecció abans de tornar-hi a entrar.

—Tu no et separis de mi —li dic—. Tot anirà bé.

Assenteix amb el cap i la caputxa se li mou endavant i endarrere; la placa frontal li pica al front. Ell intenta mantenir la circumspecció, però no se’n surt. Així que li dic:

—Només són persones, Esquitx. Només persones.

Dins de l’hangar de tractament, els cossos de les «només persones» són classificats, se separa els infectats dels nets —o, tal com en diem, els Infecs dels no Infecs—. Els Infecs els marquem amb un cercle verd viu al front, però gairebé no cal ni mirar-los; els Infecs sempre són els cadàvers més ben conservats.

Els han amuntegat a tocar de la paret del fons, i allà esperen que els estenguin damunt les llargues taules metàl·liques que van de punta a punta de l’hangar. Els cossos estan en diferents graus de descomposició. Alguns tenen mesos. D’altres estan prou bé per asseure’s i saludar-te amb la mà.

Es necessiten tres escamots perquè funcioni tota una línia. Un escamot posa els cadàvers damunt de les taules. Un altre els tracta, i un tercer s’endú els cadàvers tractats a l’entrada i els apila perquè els recullin. Et vas alternant en les tres feines per trencar la monotonia.

El tractament és la part més interessant, i és per on comença el nostre escamot. Adverteixo l’Esquitx que no toqui res, que només em miri fins que capti la idea.

Buidar butxaques. Separar-ne el contingut. Les deixalles va a un cubell, els objectes electrònics a un altre, els metalls preciosos a un tercer i tots els altres metalls a un quart cubell. Carteres, moneders, paper, bitllets… Tot són deixalles. Alguns dels soldats no ho poden evitar —costa perdre els vells costums—, i s’emporten feixos de bitllets de cent dòlars sense cap valor ficats a les butxaques.

Fotografies, carnets d’identitat i qualsevol petit record que no sigui fet de ceràmica, a les deixalles. Gairebé sense excepció, des del més gran fins al més petit, les butxaques dels morts són plenes a vessar de les coses d’allò més estranyes, el valor de les quals només era conegut pels propietaris.

L’Esquitx no diu ni piu. Observa com treballo a la línia, i no se separa del meu costat quan faig un pas cap al cadàver següent. L’hangar està ventilat, però la fortor és asfixiant. Com amb qualsevol pudor omnipresent —o més ben dit, com amb qualsevol cosa omnipresent—, t’hi acostumes; al cap d’una estona deixes de sentir-la.

Passa el mateix amb els altres sentits. I amb l’ànima. Quan has vist cinc-cents nadons morts, què et pot impressionar, marejar-te o fer-te sentir res de res?

Al meu costat, l’Esquitx està callat, observant.

—Avisa’m si et mareges —li dic en to sever. És horrible, vomitar dins del vestit.

Els altaveus elevats tornen a la vida, i comença la música. La majoria de nois prefereixen sentir rap mentre fan el tractament; a mi m’agrada barrejar-lo amb una mica de heavy metal i una mica de R&B. L’Esquitx vol fer alguna cosa, així que li faig portar la roba esparracada als cubells de la roba. A la nit la cremaran amb els cadàvers tractats. L’eliminació té lloc aquí al costat, a l’incinerador de la central elèctrica. Diuen que el fum negre és del carbó, i el gris, dels cadàvers. No sé si és veritat.

És el tractament més difícil que he fet. Estic amb l’Esquitx, els cadàvers que he de tractar i la resta de l’escamot, que no puc perdre de vista, perquè dins de l’hangar de tractament no hi ha cap sergent d’instrucció ni cap adult a seques, llevat dels morts. Només canalla, i de vegades això és com a l’escola, quan de cop i volta criden la mestra i ha de sortir de classe. Es munta un guirigall.

Deixant de banda el T i E, hi ha poca interacció entre els escamots. La competència pels primers llocs a la classificació és massa forta, i s’imposa una rivalitat gens amistosa.

Així que, quan veig la noia de pell blanca i cabells foscos carretejant cadàvers de la taula d’en Tortell cap a l’àrea d’Eliminació, no m’hi atanso pas, no m’hi presento ni vaig a un dels seus companys d’equip a preguntar-li com es diu. Tan sols la miro mentre fico els dits dins de les butxaques de la gent morta. Em fixo que dirigeix el trànsit a la porta; deu ser la cap del seu escamot. Al descans de mig matí, agafo en Tortell a banda. És un nen dolç i callat, però no és gens estrany. En Dumbo sosté la teoria que un dia a en Tortell li saltarà el tap i xerrarà una setmana seguida.

—Coneixes aquella noia de l’Escamot 19 que treballa a la teva taula? —li pregunto. Assenteix amb el cap—. En saps res? —Sacseja el cap—. Per què t’ho pregunto, Tortell? —Ell arronsa les espatlles—. Entesos, però no diguis a ningú que t’ho he preguntat.

A la quarta hora a la línia, a l’Esquitx ja li costa estar-se quiet. Necessita un descans, així que l’acompanyo a fora un moment; ens asseiem repenjats a la porta de l’hangar i guaitem com el fum gris i negre s’ondula sota els núvols.

L’Esquitx es treu la caputxa d’una estirada i repenja el cap contra la freda porta metàl·lica; aquella cara rodona li brilla de la suor.

—Només són persones —li dic, bàsicament perquè no se m’acut què dir-li—. Amb el temps és més fàcil —continuo—. Cada vegada que ho fas, ho notes una mica menys. Fins que és com…, no ho sé, com fer la llitera o rentar-te les dents.

Estic tens, esperant que ho deixi anar. Que plori. Que surti corrent. Que exploti. Alguna cosa. Però té una mirada inexpressiva, perduda, i de sobte sóc jo qui està a punt d’explotar. No per ell. Ni perquè en Reznik m’hagi fet portar-lo aquí. Per ells. Pels malparits que ens han fet això. Tant se val la meva vida, ja sé com acaba, això. Però, i la de l’Esquitx? Cinc anys, punyeta, i què en pot esperar, de la vida? I per què collons el comandant Vosch el va assignar a una unitat de combat? De debò, si no pot ni aixecar un fusell. Potser la idea és agafar-los de petits i instruir-los a partir de zero. D’aquesta manera, quan arriben a la meva edat no tenen un assassí fred com la pedra, sinó un de fred com el gel. Amb nitrogen líquid en lloc de sang.

Li sento la veu abans de notar la seva mà sobre l’avantbraç.

—Zombi, estàs bé?

—Sí, estic bé.

Curiosament, la situació s’ha capgirat, ara és ell el que es preocupa per mi.

Un camió amb un remolc ample s’acosta fins a la porta de l’hangar, i l’Escamot 19 comença a carregar cadàvers, llançant-los a dalt del camió com si fossin personal de socors carregant sacs de gra. La noia dels cabells foscos torna a ser-hi, alçant amb penes i treballs un cadàver molt gras pels braços. Fa una llambregada cap a on som nosaltres abans de tornar-se’n a dins a buscar un altre cadàver. Genial. Segurament en donarà notícia, dient que fem el gandul, a fi de pispar-nos uns quants punts a la classificació.

—La Cassie diu que, per molt que vulguin —diu l’Esquitx—, no ens poden matar a tots.

—Per què no?

Nano, m’agradaria molt, però molt, saber-ho.

—Perquè som massa difícils de matar. Som invin… inveni… inevi…

—Invencibles?

—Això! —exclama, donant-me uns copets al braç—. Invencibles.

Fum negre, fum gris. I el fred mossegant-nos les galtes, i l’escalfor del cos atrapada dins dels vestits, en Zombi i l’Esquitx i els núvols amenaçadors damunt nostre i, amagada més amunt, la nau d’abastament que va donar lloc al fum gris i, en certa manera, a nosaltres. També a nosaltres.