Epíleg: Viatge al futur
Estem en una situació que és com anar en un automòbil ràpid per la nit, per un paisatge desconegut, amb molts desnivells i esvorancs, i precipicis a prop. Un far, per dèbil i parpellejant que sigui, podria evitar alguns dels pitjors desastres[541]
Allí fora hi ha un món fascinant i estrany; solament fa falta que tinguem el coratge suficient perquè ens decidim a explorar-lo[542]
Des de temps immemorials, totes les civilitzacions han tingut un grup d’experts, ja sigui xamans, astròlegs o futuròlegs, resolts a desvetllar el futur. La història de la humanitat és plena de prediccions que no encerten a endevinar el curs que seguirà la societat en un futur més o menys proper. No obstant això, malgrat que sabem que és impossible de pronosticar-lo amb un mínim de certesa, els éssers humans no hem deixat mai d’imaginar-nos com serà el nostre futur. Un motiu que explica aquesta necessitat d’intentar aconseguir allò que sabem que és impossible, és que la previsió del futur ens ajuda a reduir els nostres nivells d’incertesa sobre allò que ens anuncia. Però els vaticinis també compleixen una altra funció social important, en la mesura que aspiren a modificar el curs dels esdeveniments. Per això crec que Gell-Mann té raó quan afirma que solament si som capaços de trobar la llum del far que ens il·lumini, podem tenir esperances d’orientar la humanitat en el camí cap a un món millor.
Simplificant molt, podríem dir que, en general, la prospectiva de l’esdevenidor presenta dues actituds vitals ben diferents. Una és típica dels pobles antics, fatalista, davant d’un futur que solament pot ser l’origen de grans desastres, i davant dels quals la voluntat humana no pot fer gairebé res. L’altra, és la divisa dels moderns, que presenta un futur obert i mal·leable segons els designis omnipotents de la voluntat humana. La primera es troba en l’origen de totes les visions més catastrofistes. La segona, de les utopies més diverses. Però entre aquests dos punts de vista extrems, caben tot tipus de concepcions intermèdies, com aquelles que predominen avui en dia. Molts de nosaltres som conscients dels límits de les capacitats humanes, però això no significa que pensem que el millor sigui plegar-se als designis de les divinitats o de la naturalesa.
En aquest viatge al futur, es presenta una visió bastant optimista sobre les possibilitats que obre la tecnologia a l’espècie humana. En realitat, ni jo mateix sé si la humanitat s’encamina cap al desastre. Però el que sí que sé, i espero convèncer al lector almenys d’això, és que tenim al nostre abast un altre camí molt diferent al que ens presenten els apocalíptics. Crec que una anàlisi sensata i realista de la nostra situació actual parteix de reconèixer que la humanitat en el seu conjunt s’enfronta a grans riscos que amenacen el seu futur, però també que compta amb poderosos instruments al seu abast per fer-los front. La millora contínua en el nivell dels coneixements de la humanitat, no solament ens hauria de permetre respondre de forma intel·ligent a tots els reptes que tenim plantejats, sinó que també ens fa possible treballar per intentar configurar un món millor.
No tenim res garantit. Però ara sabem que, en bona mesura, el futur de la humanitat depèn de nosaltres. De la saviesa que incorporin les nostres decisions compartides sobre la manera d’organitzar la vida col·lectiva.
Camí cap a l’opulència
Com es deia en la introducció d’aquest llibre, una anàlisi atenta de la història humana posa de manifest que aquesta apareix emmarcada en una sendera de progrés que, de tant en tant, ha rebut un fort impuls. El camí cap a l’opulència s’ha vist impulsat per l’especial habilitat que té l’espècie humana per crear coneixements i innovar. Aquest procés creatiu s’ha vist impulsat per l’augment de la població humana i per les millores produïdes en els mecanismes d’aprenentatge. La difusió d’aquests coneixements s’ha vist afavorida pels avenços registrats en els sistemes de comunicació. Tot això ha permès augmentar la grandària de les xarxes d’informació i, per tant, la quantitat d’individus que poden compartir aquests coneixements i aprofitar-los per millorar les seves condicions de vida[543].
Un salt endavant relativament recent fou donat a partir del sorgiment del fenomen de la revolució industrial. En un període de no més de dos-cents cinquanta anys, la rapidesa, l’espectacularitat i l’abast dels canvis han estat incomparablement més grans que en totes les transformacions històriques anteriors juntes. En certs aspectes fonamentals, i que es poden concretar, es tracta de quelcom realment nou. S’ha creuat un llindar que ha conduït a un model de societat que es caracteritza per un creixement explosiu de la població humana, de la mestria tecnològica, de la transformació de les formes de vida, i de l’aparició de noves formes de pensament que han trencat amb tota la tradició intel·lectual precedent.
Un dels aspectes més rellevants d’aquesta nova era és que les societats humanes ja no necessiten esperar que la força física humana o animal, o la llenya, el vent i l’aigua, satisfacin aquestes necessitats energètiques. En els últims segles, els humans hem explotat els immensos dipòsits de la llum arcaica que es concentren en forma de combustibles fòssils com són el carbó, el petroli i el gas natural, i des de fa relativament poc temps, hem començat també a extreure energia del nucli dels àtoms.
La capacitat d’innovació de la humanitat ha experimentat un nou procés d’acceleració significatiu durant les últimes dècades, tot això precedit d’una nova onada de descobriments científics, com l’energia nuclear, que han transformat d’una manera radical la concepció que tenim de la naturalesa.
En aquesta última etapa de l’evolució humana, la innovació ha deixat de ser esporàdica, i s’ha tornat omnipresent, almenys pel que fa a les societats tecnològicament més avançades. Les noves tecnologies han contribuït també a millorar de forma notable la qualitat dels coneixements, fent possible que l’esperança de vida dels éssers humans contemporanis hagi experimentat un allargament sense precedents. A més, la productivitat de l’agricultura ha creuat el llindar decisiu que permet que una minoria que treballa la terra pugui alimentar a la majoria que no la treballa. Els canvis han estat encara més espectaculars, fins i tot, en el sector industrial, doncs, en alguns sectors, la productivitat s’ha elevat en milers de vegades, gràcies al creixent ús de màquines. Les innovacions tecnològiques més recents i, molt en particular, la xarxa que representa Internet, han transformat també els mètodes d’intercanvi de comunicació i informació, cosa que ha fet possible l’augment de la velocitat, l’eficàcia i l’extensió de les xarxes d’intercanvi de coneixements, fins assolir una escala global[544].
El camí cap a l’opulència és quelcom que no sembla tenir aturador, impulsat per noves tecnologies capaces de generar cada cop més riquesa.
I entre les moltes senderes que pot seguir en el present segle el progrés tecnològic, una de les més prometedores és el procés de robotització.
La robotització
Un dels trets característics del món contemporani ha estat la tendència a automatitzar cada vegada més tots els processos productius. En les últimes dècades, robots amb limitades capacitats han començat ja a incidir de diverses maneres en la nostra economia. Així, per exemple, els robots formen part de les cadenes de producció dels vehicles automòbils, sobretot per realitzar tasques de soldadura, i s’utilitzen en la fabricació de prototipus de dissenys comercials. També per fer aquelles tasques que, almenys de moment, els humans no podem fer, com és explorar altres planetes i les profunditats més fondes dels oceans terrestres, o bé que sí podem fer però la seva realització implica greus perills per a la salut, com és desactivar bombes o entrar en el nucli dels reactors nuclears per realitzar tasques necessàries de reparació o manteniment de les instal·lacions[545].
A aquesta tendència inexorable cap a la robotització dels processos productius, s’ha vingut a afegir la sofisticació creixent d’aquest tipus de màquines mercès a la cada vegada més gran potència de càlcul dels ordinadors, i també al desenvolupament de sistemes de programació cada vegada més complexos. El creixement de la capacitat i la potència de càlcul dels ordinadors s’ha erigit en un dels principals motors de la revolució tecnològica que està vivint el nostre món contemporani, una revolució que no ha fet més que començar i que pot ajudar a conformar la nova societat del coneixement que ja s’albira en l’horitzó.
Les veritables capacitats de tota aquesta tecnologia es veuran incrementades d’una forma realment extraordinària quan les sapiguem combinar amb un programari que sigui capaç de treballar de manera similar a com treballen els organismes vius, és a dir, aprenent de la pròpia experiència[546]. Per aconseguir aquest gran salt tecnològic, probablement serà necessari primer obtenir una comprensió general de com funciona el cervell humà, al qual les noves màquines intentaran emular[547].
No s’han d’ocultar els riscos a què ens condueix aquest accelerat progrés tecnològic, com el que podria suposar que algunes d’aquestes màquines experimentessin alguna forma d’evolució fora del control humà, però les possibles aplicacions socials beneficioses per als éssers humans semblen a primera vista tan impressionants, que es fa difícil preveure que es pugui deturar el seu desenvolupament[548].
Entre les innombrables aplicacions que es poden obtenir de dotar a les màquines d’un cert grau d’intel·ligència artificial0, cal destacar el camp de la robòtica. En les properes dècades, és de preveure que els robots assoleixin comportaments relativament complexos que els permetin fins i tot dur una mena de vida artificial més o menys autònoma. Els àmbits que probablement es veuran més ràpidament envaïts per robots seran el de l’entreteniment i el d’ajuda a persones discapacitades físicament. Hi haurà robots que facilitaran la vida d’aquestes persones, ajudant-los a fer tasques que ara els és impossible realitzar sense el suport d’una altra persona.
Anem també cap a una medecina personalitzada que, basada més en la informació genètica de les persones, que en els símptomes de la malaltia, promet una autèntica revolució en el sector farmacèutic mundial. Els avenços es traduiran, probablement, en tractaments més eficaços i amb menys efectes secundaris que els que produeixen els tractaments químics i radiològics actuals. Això farà possible dotar als humans d’una major qualitat de vida. Quan les tecnologies per operar amb materials a escales increïblement petites estiguin suficientment desenvolupades, és previsible que minúsculs robots especialment dissenyats a l’efecte, de l’ordre d’unes poques mil milionèsimes de metre, s’introduiran en el cos humà com a instruments de diagnòstic i, fins i tot, de tractament terapèutic[549].
D’altra banda, no passarà gaire temps fins que els ordinadors personals ja no descansin solament sobre les taules, sinó que també ens permetin veure, escoltar, tocar i manipular objectes on no ens trobem físicament[550].
Benestar per a tothom
Potser encara no som prou conscients del període de grans transformacions que viurem en les properes dècades, un procés aquest que tan sols resulta comparable amb el que es visqué amb el procés de mecanització que tingué lloc durant la revolució industrial, però que possiblement se’ns vindrà a sobre d’una forma més intensa i accelerada.
De la mateixa manera que la màquina de vapor facilità la decisió d’abolir l’esclavitud, no crec que sigui il·lusori pensar que l’era dels robots intel·ligents pot ser aprofitada per posar fi a moltes tasques dures i repetitives. Les noves tecnologies ens donaran una nova oportunitat per construir un món on els éssers humans disposem de més temps de lleure, i feines més agradables i més ben pagades. Amb aquestes tecnologies tindrem també, de nou, la possibilitat de construir un món més just.
Les noves possibilitats que ens oferirà la tecnologia ens permetrà donar també un impuls al desenvolupament del Tercer Món. I ja s’ha dit abans que la reducció de les desigualtats, i l’eradicació de la pobresa extrema, són factors que podrien contribuir també a reduir les amenaces que contra la seguretat col·lectiva representen fenòmens com el terrorisme internacional i els desestabilitzadors fluxos migratoris que impulsen milers de persones cap a la terra promesa que, per a ells, representa Occident.
En el present segle, tot i que no sempre actuarem en conseqüència, comptarem amb l’avantatge que hem après de les errades del passat. I és que, avui en dia, es coneixen millor que mai quines són les barreres principals que obstaculitzen el progrés econòmic i social d’un país.
S’ha identificat com a principal causa d’extensió de la pobresa l’existència de conflictes violents, bé siguin aquests provocats per guerres amb altres països, o com ara és més freqüent, per desastrosos conflictes civils en l’interior d’un país. És per això que s’ha entès la necessitat de reforçar les institucions comunes destinades a la prevenció i resolució de conflictes armats, i contribuir a l’extensió de la democràcia al món, doncs aquesta forma de govern és, sense dubte, la més ben relacionada amb el respecte dels valors de la pau i la protecció dels drets humans.
S’ha reconegut també que el fenomen de la mundialització econòmica té un gran potencial per contribuir a la prosperitat del conjunt de la humanitat, però que en determinades àrees del planeta no sembla que de moment hagi aportat cap benefici tangible. S’han identificat les injustes regles que regulen en l’actualitat el comerç mundial com una de les causes principals d’aquesta aparent paradoxa. Un lloc destacat ocupen en aquest àmbit les polítiques de subsidis a l’exportació que concedeixen els països més desenvolupats a la seva agricultura. Aquesta errònia política, que hauria de ser suprimida un cop concloguin les negociacions sobre comerç mundial que es duen a terme actualment en el si de l’Organització Mundial del Comerç en el marc de la «Ronda del Desenvolupament» de Doha, crea una competència deslleial que contribueix a enfonsar les produccions locals dels països més pobres del món, cosa que dificulta la sortida d’aquests països del cercle de pobresa en el qual es troben immersos.
S’ha convingut en la necessitat no solament d’augmentar de forma substancial l’ajuda internacional als països més pobres, sinó de millorar també la seva eficàcia, amb l’objectiu per tots compartit que serveixi efectivament al desenvolupament de les poblacions a les quals s’adreça.
Finalment, cada vegada es reconeix de forma més generalitzada que la lluita contra la pobresa i el canvi climàtic estan estretament interrelacionats, i que la mitigació del canvi climàtic resulta fonamental perquè reduiria l’impacte negatiu que tindrà sobre la població dels països més pobres[551].
Desenvolupament sostenible
L’explosió demogràfica dels últims segles ha fet augmentar la població humana total del planeta per sobre dels 6.700 milions de persones. S’estima que, cap a mitjans del present segle, la població mundial podria haver augmentat en uns 3.000 milions de persones addicionals. Amb el model de desenvolupament econòmic seguit fins ara, totes aquestes persones necessitaran augmentar de forma contínua el seu consum per habitant d’energia no renovable. El resultat seria un creixement ràpid i imparable en la demanda final d’energia, fonamentalment en forma de combustibles fòssils que, com el petroli, el gas natural i el carbó, són limitats, i emetent perillosos contaminants a l’atmosfera. És un model que cada vegada més gent reconeix com a insostenible a llarg termini.
Afortunadament, només cal estar atents a la literatura especialitzada, per saber que el nostre problema té ja una solució tecnològica. El ràpid progrés de la tecnologia ha creat mètodes d’eficàcia comprovada per utilitzar l’energia més productivament, amb menys emissions de gasos amb efecte hivernacle, i amb un estalvi energètic considerable.
En les pròximes dècades, la resolució de la problemàtica energètica pivota, doncs, fonamentalment sobre l’augment continuat en els nostres nivells d’eficiència energètica, és a dir, en la capacitat de produir els mateixos béns i serveis amb un consum d’energia menor[552] i, alhora, en l’inici del procés de substitució de fonts d’energia basades en el consum de combustibles fòssils per d’altres fonts d’energia que siguin renovables i més respectuoses amb el medi ambient[553], al mateix temps que es contemplin en la crema de combustibles fòssils mecanismes de captura i emmagatzematge segur del carboni[554] com els que es van introduir el 2008, de forma pionera, en una planta instal·lada a Alemanya.
A més llarg termini, una solució més permanent a l’actual problemàtica energètica requerirà també de l’adquisició de la capacitat tecnològica necessària per produir energia d’una forma intensiva, segura i barata. S’han dipositat grans esperances en les possibilitats que ofereixen les grans instal·lacions de producció d’energia a partir de processos de fusió nuclear[555]. Un consorci internacional en què participen la Unió Europea, el Japó, Rússia, els Estats Units d’Amèrica, la República de Corea, Xina i la Índia ha iniciat a la ciutat francesa de Cadarache l’aixecament de la primera planta experimental. Servirà com a camp de proves per a l’ulterior construcció del primer prototipus de producció d’energia amb finalitats comercials, una cosa que problablement serà possible d’aquí a uns trenta o quaranta anys. En la segona meitat del present segle, amb l’energia produïda per una tecnologia suficientment contrastada de reactors de fusió nuclear, basada en l’hidrogen o l’heli com a combustible, juntament amb la que s’obtingui de fonts d’energia totalment renovables i netes, com la solar i l’eòlica, i potser complementada amb la provinent de centrals tèrmiques de carbó que comptin amb la tecnologia de captura i emmagatzematge del carboni, hi hauria d’haver prou capacitat per subministrar tota l’energia necessària per tal d’assegurar el progrés de la humanitat, amb una reducció dràstica de les emissions de gasos amb efecte hivernacle. Toca a la nostra generació començar a construir aquest futur esperançador.
Més enllà del bressol
Una altra fita que correspon assolir a la humanitat durant el present segle és la colonització del Sistema Solar. Marcarà una nova era de la història humana en la seva recerca inacabable de colonitzar nous territoris.
Fins fa no gaire temps, aquestes ànsies de conquesta es manifestaren aquí a la Terra. Primer a peu, després en carros arrossegats per bous, o a cavall, i més recentment pujats a màquines cada vegada més sofisticades, els humans hem anat explorant totes les terres del nostre planeta blau. En els dos últims segles, ho hem fet amb una capacitat de desplaçar-nos d’un lloc a un altre cada cop a més velocitat. Invents com el ferrocarril i el vaixell de vapor acceleraren, per terra i per mar, la velocitat a la qual es podien moure d’un lloc a un altre, persones i mercaderies. Més endavant, amb l’aviació a reacció s’aconseguí augmentà de nou aquesta velocitat. Finalment, primer avions militars, després avions comercials, traspassaren amplament la barrera del so, assolint ja una velocitat supersònica0.
Però hem viscut un progrés en els mitjans de transport tan formidable, que el nostre planeta, bressol de la humanitat, se’ns ha quedat petit. En la segona meitat del segle XX, un cop la Terra havia estat tota explorada, i gràcies al desenvolupament de la tecnologia dels coets, l’electrònica i la informàtica, fou possible enviar màquines i persones a l’espai exterior.
En plena guerra freda, mentre les dues potències militars del moment, els Estats Units d’Amèrica i la Unió Soviètica, mantenien el seu frec a frec en la lluita per l’hegemonia mundial, cadascun dels seus èxits en la carrera espacial es convertiren en una eina de propaganda política. L’espai exterior fou utilitzat també de forma freqüent amb finalitats d’intel·ligència militar, com són les que desenvoluparen els denominats satèl·lits espia.
Però al marge de la influència de la política, que sempre tindrà un paper important en projectes d’aquestes característiques, l’exploració de l’espai exterior s’ha convertit, sobretot, en una oportunitat única per intentar trobar allí les respostes a moltes de les grans qüestions científiques i filosòfiques que des de fa molt de temps han despertat la curiositat dels éssers humans, com són estudiar l’origen i evolució del Sistema Solar, i esbrinar si en realitat existeix alguna forma de vida extraterrestre.
L’aventura espacial s’ha convertit també en un espai privilegiat per a l’exploració i la recerca tecnològica, contribuint de manera directa al desenvolupament tecnològic i industrial, i proporcionant tot un conjunt de serveis que solament des de l’espai és possible de subministrar, com són la indústria de les comunicacions per satèl·lit, que ofereix serveis de tot tipus des de la comunicació per telèfon mòbil a la difusió de programes de televisió; el desenvolupament de serveis de posicionament i navegació global; i les millores en els models de predicció meteorològica.
Projectes com el que representa la construcció de l’Estació Espacial Internacional han posat de manifest que l’espai exterior és també un àmbit idoni perquè les principals potències mundials treballin conjuntament per resoldre els grans desafiaments que planteja l’aventura espacial.
En el futur, un repte com el que suposa la colonització de l’espai pot unir els anhels dels humans en una empresa científica i pacífica alhora. És aquesta una aventura que pot constituir un estímul important per al pensament humà, la creativitat i la imaginació, doncs objectius com són situar una o més bases científiques a la Lluna, realitzar el primer viatge interplanetari a Mart, o explorar a fons les llunes de Júpiter i Saturn, exigiran realitzar un gran esforç col·lectiu per fer avançar la ciència i la tecnologia en àmbits tals com les telecomunicacions, la informàtica, la robòtica, les tecnologies de la vida i la creació de nous materials[556].
És una nova frontera aquesta la de l’espai que ens convé conquerir i explorar. Però per a això ens haurem d’animar, amb decisió, a sortir del nostre bressol protector. Que no ens faci mandra. Pagarà la pena.