Capítol 7. El món modern en transformació
Encara que no vaig pensar molt sobre l’existència d’un Déu personal fins a una època considerablement posterior de la meva vida, donaré aquí las vagues conclusions a les que he estat dut. El vell argument del propòsit de la naturalesa, com l’ofert per Paley, que abans em semblà tan concloent, falla ara que la llei de la selecció natural ha estat descoberta… No sembla haver més propòsit en la variació dels éssers vius, i en l’acció de la selecció natural, que en la direcció en la que bufa el vent[308].
Des d’un punt de vista estrictament socioeconòmic, l’era moderna és presidida pel desenvolupament d’una nova forma de producció social, orientada a l’acumulació de capitals. Com ja hem vist, aquesta forma de producció aparegué a Europa a les darreries del període medieval, però fou després de la conquesta del continent americà que el procés agafà una nova volada. I és que amb l’obertura de les noves rutes transoceàniques, la grandària de les operacions mercantils fou prou elevada perquè aquest sistema econòmic es convertís en el predominant en l’àmbit comercial.
A l’assentament del capitalisme, ajudaren també les reformes agràries que s’efectuaren a Anglaterra en aquell temps, i que conduïren a la constitució de les primeres explotacions agràries capitalistes. Aquell conjunt de transformacions culminaren en la segona meitat del segle XVIII, amb el començament d’una revolució econòmica que es fonamentà en l’organització del treball en fàbriques, i la creixent aplicació de les màquines i carbó a la producció. Tot això contribuí a augmentar la productivitat de l’economia d’una forma que no tenia precedents.
De forma coetània, amb la irrupció del romanticisme, la cultura occidental experimentà una mutació important, per la força que adquiriren els sentiments i les emocions humanes. Sorgit com a resposta al moviment il·lustrat, el romanticisme es podria entendre com l’altra cara de l’impuls que conduí Occident cap a la modernitat cultural. De cop i volta, el cor dictà a l’intel·lecte una nova sensibilitat a partir de la qual observar el món. Els alts ideals liberals dels il·lustrats es combinaren amb la voluntat romàntica de servir els individus concrets. D’aquella complementarietat de plantejaments de partida, sorgirien la major part dels valors moderns. En part antagònics, però tots dos necessaris per conformar el conjunt de forces que conduirien al triomf dels ideals revolucionaris francesos.
En el segle XIX, la indústria fabril s’estengué per Europa. Invents com el ferrocarril i el telègraf representaren una oportunitat històrica per augmentar la velocitat dels transports i de les comunicacions, i per reduir els temps de viatge i el que tardaven en transmetre’s els coneixements. Alhora, la ciència rebé un fort impuls. Les conquestes realitzades mitjançant l’estudi de la naturalesa i les seves lleis, per dominar-la millor, van constituir alhora un model estimulant per als estudiosos de les relacions socials, en el seu intent de comprendre-les i, fins i tot, canviar-les.
D’altra banda, es produí un sostingut augment en la població europea, que es tendí a concentrar en grans ciutats que no paraven de créixer al mateix ritme d’un món que, d’aleshores ençà, es troba en contínua i accelerada transformació social. En aquelles grans ciutats, es modificaren radicalment les condicions de la vida en comunitat, apareixent noves formes de cultura col·lectiva com ara la premsa de masses o el cinema. I les relacions socials tendiren a adoptar un caràcter més impersonal.