Capítol 6. L’adveniment de la modernitat

Al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII, el món occidental anà entrant de ple en allò que s’ha anomenat com a l’època de la modernitat. El món modern és presidit per la idea que existeix un ordre racional que governa totes les coses a través de lleis que són accessibles a l’enteniment humà. Aquella concepció del món conduí a la formulació d’una doctrina religiosa més naturalista, que entenia les lleis de la naturalesa com l’obra d’un déu que era entès com el gran arquitecte del món.

És en aquell context que aparegué la ciència moderna, com activitat humana adreçada a comprendre el món natural a través d’un mètode científic fonamentat en l’ús apropiat de la lògica i les matemàtiques, i també de l’observació i l’experimentació. Al prestigi de la tasca dels científics, contribuïren les societats científiques, que es crearen per defensar els seus interessos. Un altre factor que també contribuí a l’augment del seu prestigi’ foren els múltiples descobriments que es realitzaren a partir de nous instruments d’observació com ara telescopis i microscopis. L’aplicació de les matemàtiques a l’estudi de la naturalesa conduí a descobrir les seves lleis fonamentals de funcionament. Les seves primeres aplicacions tecnològiques demostraren la seva utilitat social.

Els primers èxits teòrics i pràctics de la ciència moderna animaren a un grup d’intel·lectuals a renovar la seva confiança en la capacitat dels éssers humans per organitzar millor la societat, amb l’objectiu d’augmentar la felicitat general dels seus ciutadans. En l’àmbit de les idees, per organitzar políticament la societat, tres línies de pensament s’estengueren per Occident en aquells temps. Una preconitzà la concentració del poder en mans d’un sobirà que havia de tenir plens poders per assegurar la pau i la justícia. Una segona propugnà un règim polític que, sense adherir-se el principi democràtic que reconeix el sufragi universal, garantís almenys un conjunt de llibertats civils i establís un règim de tolerància amb els dissidents religiosos i polítics. Una tercera promogué un ordre social presidit per la idea que tots els ciutadans tenen un dret per igual a escollir els seus representants. A grans trets, es pot dir que la majoria dels règims polítics d’aquell període respongueren a règims més o menys tirànics com els que es derivaven de la primera de les línies de pensament exposades. No obstant, al llarg del segle XVII, s’establiren als Països Baixos i a Anglaterra, règims parlamentaris que responien als anhels liberals del segon grup de pensadors. Calgué esperar, però, a les darreries del segle XVIII, perquè sota l’impuls de les revolucions americana i francesa, emergissin règims democràtics que proclamaren els ideals d’igualtat, llibertat i fraternitat que caracteritzen el món modern occidental d’aleshores ençà. Al marge de l’extensió progressiva del dret de sufragi, aquels ideals conduïren, més endavant, a allò que es pot considerar el començament del procés d’emancipació de les dones a Occident, i a l’abolició de l’esclavitud.

És per això que, tot i amb els seus defectes, la civilització occidental es convertí en el model a seguir per les ments més progressistes del món.