Capítol 9. El món contemporani
Tot va bé, però la gent ja no[432].
Cada generació, sens dubte, es creu destinada a refer el món. La meva sap, tanmateix, que no el refarà. Però la seva tasca és potser encara més gran. Consisteix en impedir que el món es desfaci[433].
Al llarg del segle XX, es produí un replantejament complet dels valors culturals predominants a Occident. La nova mentalitat contemporània aparegué marcada per una presa de consciència de la relativitat que tenen tots els valors humans. El coneixement passà a ser vist com el producte de construccions intel·lectuals guiades per sistemes de poder. El paper de la crítica filosòfica consistí en desemmascarar-los.
Aquella visió de les coses, juntament amb un sentit de fragmentació, ambigüitat i incertesa en la naturalesa d’una vida que és percebuda en contínua acceleració, ha resultat en una creixent desconfiança cap als grans projectes utòpics que havien regit l’època moderna.
Contra els discursos totalitzadors i excloents del pensament modern, el postmodernisme s’alçà com una nova forma d’interpretar la realitat, que prefereix la diferència a la uniformitat, i les estructures mòbils als sistemes tancats de pensament. És un corrent cultural que celebra el caos, el canvi i la fragmentació, com a únics ingredients d’una societat que s’ha alliberat de qualsevol forma de pensament rígid que coarti la llibertat dels individus. De tot això, ha sorgit un nou ideal d’emancipació personal, que es fonamenta en el pluralisme ideològic, i que es combina també amb vells i nous valors com són el principi de solidaritat o el respecte pel medi natural.
Entre les causes que se citen per explicar aquesta transformació de la cultura humana, cal citar, per exemple, les repercussions intel·lectuals que provocaren l’allau d’avenços científics i tecnològics que es produïren en aquell segle, les dues grans crisis bèl·liques de la seva primera meitat, i l’impacte psicològic que suposà el perill d’autodestrucció total de la humanitat a partir de l’aparició de les armes de destrucció massiva.
El procés de canvi cultural continu ha estat coetani amb una època de creixement accelerat de la riquesa material que no té cap precedent en la història de la humanitat. En aquesta carrera sense fi cap a l’opulència, determinades àrees geogràfiques del planeta s’han endut la part més gran del pastís. En elles, un Estat benefactor s’ha fet càrrec de les necessitats més bàsiques de la població que compta amb menys recursos.
No obstant, les guerres, la pobresa, i les desigualtats que encara existeixen entre els distints països, continuen configurant l’escenari en el qual es mou la nostra societat contemporània. D’altra banda, el consum d’energia, i de tota classe de productes, s’ha realitzat moltes vegades a costa d’un deteriorament sensible de tot tipus d’entorns naturals i d’un progressiu esgotament dels recursos no renovables del planeta. Tot això ha donat origen a la necessitat de redefinir els sistemes que organitzen la convivència social tant a nivell estatal com internacional.
En efecte, per fi, la comunitat internacional ha començat a prendre consciència sobre la conveniència d’introduir alguns canvis institucionals i tecnològics que ens permetin fer front als molts reptes als quals ens enfrontem tots plegats. Un canvi d’actitud aquest que convida a un cert optimisme, en el sentit de creure que encara som a temps per reconduir la situació, i evitar que aquells riscos ens condueixin cap al desastre.