Secció 4a. Civilització o barbàrie?
L’intervencionisme estatal
En les últimes dècades del segle XIX, alguns països industrialitzats iniciaren una nova etapa de desenvolupament social marcada per un procés democratitzador, i també d’un reconeixement oficial del paper institucional que complien les organitzacions sindicals com a representants de les aspiracions de la classe obrera. La creixent democratització política, i la puixant força sindical, aparegueren íntimament vinculades amb el desplegament a bona part d’Europa d’una política social que cercava satisfer les demandes de benestar més elementals de la població treballadora. La lògica del sistema democràtic dugué als polítics de les més diverses ideologies a ser sensibles a les seves reivindicacions.
Primer, s’establiren normes per limitar la jornada laboral màxima. Posteriorment, l’acció dels poders públics s’estengué a nous àmbits d’actuació com ara la provisió de serveis sanitaris, educatius i d’habitatge. A mesura que la política social abastà àmbits cada vegada més amplis, la grandària de la maquinària estatal s’anà fent més gran. En la dècada que començà el 1880, l’establiment en alguns països europeus, com França, d’un ensenyament elemental obligatori, es traduí en un significatiu augment dels seus pressupostos públics. A Alemanya, per tal de donar resposta a la dita «qüestió social», el govern conservador del canceller Otto von Bismarck aprovà entre els anys 1883 i 1889 tres importants lleis relatives, respectivament, a les assegurances de malaltia, vellesa i accidents de treball, que constituïren l’origen dels moderns sistemes de Seguretat Social europeus. En unes poques dècades, la intervenció de l’Estat en la vida pública contribuí a una certa humanització del sistema capitalista.
De forma coetània, però, creixé també una onada de proteccionisme econòmic, estretament relacionat amb una nova embranzida dels ímpetus imperialistes d’algunes de les principals potències europees, principalment el Regne Unit, França i Alemanya. Tots tres països combinaren la potència militar, les obres públiques i monumentals, l’acumulació de reserves monetàries, i el creixement de les grans corporacions, per tal que actuessin com els seus paladins nacionals en una lluita per la supremacia mundial. I és que en un entorn industrial on la grandària de les explotacions productives havien adquirit una importància singular, es tractava de fer-se amb el control d’una porció prou gran del món que els permetés aconseguir mercats suficients per poder competir de forma eficaç.
L’ofensiva imperialista europea, que tenia com a principal excusa la tesi humanística elaborada en la Conferència de Berlín entre 1884 i 1885, que proposava la intervenció política i militar a tot el món per promoure la defensa dels drets elementals de les persones i impulsar l’avenç dels pobles primitius, incorporà també factors de tipus psicològic, com ara l’extensió de la idea sobre una pretesa superioritat racial dels pobles europeus. L’home europeu, orgullós de sí mateix, se sentí cridat a una missió civilitzadora de la qual es creia responsable històricament[422].
Timbals de guerra
En aquell procés d’expansió hegemònica, allò que era bo per a Europa era considerat bo per a tot el món sencer, però Europa era un grapat de potències, els interessos de les quals no eren sempre convergents.
En una primera etapa, els enfrontaments, encara que matisats, es produïren sobretot al continent africà, però aviat, les rivalitats territorials i econòmiques entre les principals potències occidentals conduïren a una escalada de la tensió que es veié alimentada per un auge del militarisme, concretat en una boja carrera armamentística, i en un plànol teòric més subtil, per campanyes patriòtiques i d’idealització de la guerra orquestrades pels diferents governs europeus durant la fase prebèl·lica. Entre les elits governants, i en els cercles militars, s’instal·là una visió predominant de l’ordre mundial que accentuà la lluita, el canvi, la competència, l’ús de la força i l’organització dels recursos nacionals, per realçar el poder estatal.
En aquella dinàmica irracional d’augment incessant de les despeses militars que contribuí a augmentar la psicosi de guerra, l’assassinat de l’hereu a la corona de l’Imperi austrohongarès tan sols fou l’excusa per iniciar una guerra per a la qual el món feia anys que s’estava preparant. El 1914, molta de l’opinió pública occidental, amb intel·lectuals i artistes al capdavant, donaren la benvinguda a una guerra que es pensava que seria curta i, sobretot, que contribuiria a edificar un nou ordre mundial.
Durant els dos primers anys del conflicte bèl·lic, aquest fou apreciat fins i tot des d’una perspectiva romàntica, com una forma d’aconseguir la regeneració moral i espiritual d’Europa. S’escriviren poemes a la guerra, que l’aclamaven com un procés regenerador. Els pocs activistes polítics i intel·lectuals que s’oposaren a la mateixa, patiren l’empresonament, o el boicot a les seves obres. Però desafortunadament per a tots, la Gran Guerra del 1914-1918 fou una de les tragèdies més grans que han assolat Europa. La realitat de la guerra era qualsevol cosa menys un esdeveniment romàntic. Aviat, el desencantament s’instal·là en la població. L’optimisme cedí pas al pessimisme. Les lloances a les protestes, que, en alguns països, esclataren en tot un seguit d’insurreccions populars de caire revolucionari, que volien acabar amb la guerra. Aprofitant una d’aquestes protestes per aturar la guerra, a finals de 1917, els comunistes prengueren el poder a Rússia. I una vegada finalitzada la guerra, es feren molts plans de pau perquè tot allò no tornés a succeir. No obstant, l’atmosfera d’odi i l’esperit de revenja s’apoderà d’aquells que havien d’assegurar la pau. La tragèdia d’una altra guerra mundial no tardaria en assolar la humanitat[423].
El col·lapse de l’economia liberal
La Segona Guerra Mundial vingué precedida per la pitjor catàstrofe econòmica que han patit les modernes economies capitalistes en els seus pocs segles d’existència. Deixà sense feina una part molt important de la població occidental. La crisi es desencadenà l’octubre de 1929, quan la borsa de valors de Nova York registrà una sèrie de caigudes substancials. A aquelles caigudes, succeí un autèntic col·lapse bursàtil i financer. Entre el 3 de setembre de 1929 i el 8 de juliol de 1932, els principals valors del primer mercat financer del món registraren una caiguda de gairebé el 90 per cent. L’economia dels Estats Units caigué quasi un 10 per cent cada any. La producció industrial encara rebé una sotragada fins i tot més pronunciada. Les taxes de desocupació de la principal potència mundial del moment, augmentaren des del 3,1 per cent al 23,6 per cent.
La política econòmica del govern conservador nord-americà, addicte a una doctrina de no intervencionisme en l’economia, que era la predominant en aquell temps, fracassà d’una forma estrepitosa[424].
Com a conseqüència de la maldestre gestió de la política econòmica de les principals potències econòmiques occidentals, la crisi s’estengué a tot el món capitalista, tot i que en altres parts del món la contracció fou menys intensa en magnitud que la soferta pels Estats Units. Donava la sensació que la Gran Depressió dels anys trenta era la confirmació de la profecia marxista que, des de feia dècades, venia anunciant d’una forma periòdica l’imminent enfonsament del sistema de capitalista com a producte de les seves pròpies contradiccions internes. Molts foren els que pensaren, sobretot a Europa, que l’única sortida possible era la instauració d’un règim de govern autoritari. El comunisme soviètic del sanguinari Joseph Stalin fou posat com a exemple de progrés econòmic i social. A Alemanya, la seva desesperada població es deixà seduir pels cants de sirena d’un líder tan autoritari i criminal com era Adolf Hitler, que alimentà un odi irracional cap als jueus, i que veié en l’imperialisme i el bel·licisme la forma de resoldre els problemes econòmics del seu país. Com veurem tot seguit, Tot això no podia conduir més que al desastre més absolut.
Els totalitarismes moderns
En el període d’entreguerres, entre 1919 i 1939, proliferaren a Europa règims dictatorials. Tenien en comú l’enfortiment del poder de la classe política dirigent, en detriment dels ciutadans. A bona part d’Europa, el llenguatge de la força i la violència substituí el de la llibertat. En un ambient de degradació cultural com aquell, no és estrany que a una guerra succeís una altra de més cruel, i que les pràctiques criminals es convertissin en una política sistemàtica organitzada des del poder. Comunistes, feixistes i nazis, més enllà de les seves diferències ideològiques, coincidiren en implantar un règim de terror que eliminà qualsevol tipus d’oposició interna.
A Rússia, després de l’arribada al poder dels comunistes, i sota la direcció de Lenin, es començà a ordir el nou règim dictatorial, fonamentat, entre altres mesures, en una progressiva concentració de tot el poder en mans del Partit Comunista de la Unió Soviètica, l’eliminació de la premsa opositora, i la repressió dels dissidents[425]. Amb tot, durant els primers anys de la revolució, es prengueren també un conjunt de mesures progressistes, que afectaren positivament a la cultura i a la nova societat soviètica. En el plànol social, el fet més remarcable és que les dones gaudiren de plena ciutadania i compartiren de manera equitativa la nova comunitat política. La igualtat es basava en la independència econòmica, amb el dret i l’obligació de treballar; en l’obtenció de drets iguals sobre la terra, les unitats domèstiques i les comunes; i lleis laborals que proporcionaren protecció extra i igualtat salarial. En el plànol cultural, se segellà una aliança temporal amb l’avantguarda cultural russa, amb el nomenament d’Anatoli Lunacharski com a Comissari d’Instrucció el novembre de 1917. Es tractava d’un home idealista, que creia en el poder de la cultura per emancipar la classe obrera. Tingué l’encert d’adonar-se que la cultura necessita llibertat i tolerar la diversitat. Malauradament, el seu esperit llibertari durà molt poc. Aviat, encara en vida de Lenin, els tímids espais de llibertat que hi hagué en els dos o tres primers anys de la revolució russa, es tancaren abruptament[426].
No obstant, fou a la mort de Lenin, l’any 1924, que el seu successor, Joseph Stalin, desenvolupà i consolidà el nou règim totalitari. Durant el període estalinista, no solament la dissidència externa al partit, sinó també la dissidència interna fou, primer silenciada, i després reprimida, d’una forma cada vegada més virulenta i generalitzada. Les primeres «purgues» internes començaren el 1934[427]. Però els successos més violents del seu règim de brutal repressió se situen entre l’estiu de 1936 fins el 1938, període en el que, fins i tot molts dels dirigents comunistes que havien fet la revolució amb Lenin, foren assassinats per ordres de l’implacable dictador rus.
La repressió política caracteritzà també els règims feixista i nazi, tot i que cal reconèixer que la brutalitat dels nazis excedí de molt la que cal atribuir als feixistes[428]. El 30 de gener de 1933, Hitler arribà al poder enmig d’una greu depressió econòmica que havia desestabilitzat per complet la societat alemana. No havia transcorregut ni un mes des del seu nomenament, quan els nazis incendiaren el Parlament de Berlín. Però culparen d’aquest fet als comunistes, cosa que els serví d’excusa per suspendre les garanties constitucionals. En aquell ambient de manca absoluta de llibertats, se celebraren les eleccions del mes de març, que aplanaren el camí perquè sorgís un Parlament pronazi que atorgà plens poders a Hitler. En aquelles mateixes dates, s’inauguraren els camps de concentració de Dachau i Oranienbur, que després es convertirien en horribles camps d’extermini d’éssers humans. El 30 d’agost, el dictador proclamà el III Reich. Això posà fi a la jove democràcia alemanya.
Hitler tenia una política exterior clarament orientada a fer realitat el seu somni de construcció de la «Gran Alemanya». Per això, a l’octubre es retirà de la conferència de desarmament, i de la Societat de Nacions, que es considera com el precedent de l’Organizació de les Nacions Unides. El 1936, remilitaritzà la regió alemanya de Renània. El 1938, s’apoderà, sense violència, d’Austria i els territoris de parla alemanya de la república Txeca. El 14 de març de 1939, de la resta de territoris d’aquella república, que passà a denominar-se oficialment protectorat de Bohèmia-Moràvia. L’1 de setembre d’aquell mateix any envaí militarment Polònia, una setmana després que hagués arribat a un pacte secret amb Stalin per repartir-se aquell país. La paciència de britànics i francesos arribà a un punt final.
La invasió de Polònia per part d’Alemanya fou el desencadenant de la Segona Guerra Mundial. Setze dies més tard, els russos ocuparen la part de Polònia pactada amb els alemanys. Enmig d’aquella guerra, els nazis es dedicaren a eliminar de forma cruel i sistemàtica la major població jueva d’Europa. L’any 1942, els alemanys traïren els russos, que no tingueren més remei que canviar de bàndol. El final de la guerra a Europa acabà el maig de 1945, quan els alemanys es rendiren a les tropes aliades.
Pocs mesos més tard, la fi definitiva del conflicte acabà amb la rendició incondicional del Japó després del llançament de dues bombes atòmiques sobre territori nipó que causaren la mort de milers de persones[429].
Comunicació de masses i propaganda política
El sorgiment dels règims totalitaris moderns coincidí en el temps amb un moment en el qual la comunicació i la propaganda polítiques s’havien convertit ja en poderosos instruments d’adoctrinament social. En la mesura que un poder totalitari aconseguís limitar la llibertat d’expressió de la gent, aquesta capacitat d’adoctrinament augmentà d’una forma perillosa.
El poder social dels mitjans de comunicació social s’anà fent més gran a mesura que transcorregué el segle XIX. En aquell segle, a mesura que s’anà difonent la pràctica del sufragi, la premsa diària esdevingué cada vegada més en un instrument de propaganda política. La seva tasca no consistia necessàriament en canviar les simpaties polítiques de l’electorat, doncs molts dels seus lectors ja tenien un candidat preferit, sinó en oferir als lectors interessats un filtre amb el qual interpretar els esdeveniments i aportar arguments per enfortir les seves creences polítiques[430].
En el segle XX, el poder emotiu de les imatges en moviment superà aviat la premsa escrita en la seva capacitat de generar un imaginari col·lectiu que es trobés en consonància amb els interessos del poder polític. En la dècada següent que Griffith idealitzés el procés de construcció de la nació americana, a Rússia, Sergéi Eisenstein utilitzà magistralment aquella mateixa forma d’expressió artística per immortalitzar la lluita revolucionària dels comunistes russos. A l’Alemanya nazi, la cineasta Leni Rifenstahl produí, amb la mateixa intenció, excel·lents documentals propagandístics del partit i del nou Estat nazi.
En la dècada dels trenta, el mitjà radiofònic es revelà també com una eina de propaganda política molt efectiva per la seva capacitat d’arribar a les llars, i per donar nova vida als sistemes democràtics. Així, la campanya conjunta que emprengueren un grup d’empresaris i financers conservadors a través de les seves cadenes de diaris i noticiaris cinematogràfics, tan sols pogué ser contrarestada pel president nord-americà Franklin Delano Roosevelt mitjançant les seves populars i emotives «xerrades al costat del foc», que s’emetien per la ràdio. La seva victòria en les eleccions presidencials de 1936 es deu, en bona part, per la seva facilitat per arribar al cor de la gent a través d’aquell mitjà de comunicació de masses.
Després de la Segona Guerra Mundial, l’única cosa que canvià en tot aquell panorama fou el desplaçament progressiu de la ràdio i el cinema per la televisió com a principal vehicle de propaganda. D’aleshores ençà, la propaganda a través dels distints mitjans de comunicació ha continuat constituint un escenari perfecte per desenvolupar el combat polític, tant a nivell intern de cadascun dels Estats, com a nivell internacional[431].