Secció 2^a. La crisi de la consciència moral

Els destructors de la fe

Els valors tradicionals de la civilització occidental, centrats en la moral religiosa cristiana, entraren en una profunda crisi a partir de la segona meitat del segle XVIII. Molt abans, alguns filòsofs hindús i grecs ja havien manifestat el seu escepticisme sobre el sentit o el valor dels ritus religiosos. Fins i tot, alguns havien defensat que els déus, molts o un de sol, són una invenció dels homes. Però fou des de mitjan el segle XVIII, que l’atmosfera intel·lectual començà a experimentar un canvi significatiu en contra de la fe. El francès Julién Offray de La Mettrie escandalitzà a molts després de negar l’existència de l’ànima humana. Oferí, en canvi, una anàlisi mecanicista dels éssers humans i l’Univers, en el qual tampoc no hi havia lloc per a Déu. Més radical encara fou el baró d’Holbach, que assegurà que no existeix res més que la matèria, eterna i dotada de moviment. I que els processos humans són vibracions d’aquesta matèria. Ateu declarat, argumentà que l’origen de la creença en Déu es troba en la necessitat que tenien els éssers humans primitius de donar explicacions sobrenaturals als fenòmens naturals que eren incapaços de comprendre^[393].

Però no foren els ateus continentals els que més contribuïren a fer créixer per Europa l’escepticisme religiós. Molta més influència tingué l’obra d’alguns filòsofs utilitaristes britànics, que convertiren el principi de la utilitat que identificava el bé amb allò útil i el mal amb allò inútil, en l’origen d’un codi ètic alternatiu a la moral cristiana. Per exemple, James Mill arribà a assegurar, potser amb un xic d’exageració, que la religió és l’enemic més gran de la moralitat perquè demana excel·lències artificials que, exigides sota l’amenaça d’un horrible i etern turment a l’infern, no tenen la menor relació amb la finalitat d’aconseguir el màxim bé per a la humanitat^[394].

Altres erudits que contribuïren també a destruir la fe religiosa foren alguns deixebles de Friedrich Hegel que, al llarg de les dècades dels trenta i els quaranta del segle XIX, s’havien rebel·lat contra el pensament del seu mestre. Atacaren la base del pensament cristià amb una crítica culta que es proposà reconstruir sota criteris científics els fets narrats en els textos bíblics. La més polèmica d’aquestes obres erudites fou la que publicà, sobre la vida de Jesús, David Strauss. Demostrà que, prenent com a base únicament els fets històrics contrastats, és molt poc allò que podem dir amb certesa sobre allò que esdevingué realment, i negà credibilitat a tots els fets de naturalesa miraculosa i sobrenatural que l’Església catòlica atribueix a Jesús. Sis anys més tard, Ludwig Feuerbach publicà un assaig en el qual recomanà substituir la moral que exigeix estimar Déu, per una moral que prescriu estimar els éssers humans. L’any 1845, Max Stirner, anà més lluny encara, i s’atreví a proclamar públicament «la mort de Déu».

Al declivi de la fe religiosa, contribuïren també Karl Marx i els seus companys de combat polític. Per als marxistes, la religió no és més que un símptoma més de la malaltia de la vida social. Creien que la consciència dels éssers humans està desfigurada i corrompuda, i que aquests veuen el món des d’una perspectiva falsa. Que els humans, no solament actuen, sinó que motiven i justifiquen les seves accions d’acord amb la seva especial situació, determinada des d’un punt de vista social. Acusaren els burgesos de necessitar la religió per mantenir a les masses obreres en el seu lloc, ja que, en oferir-los quelcom en l’altra vida, s’aconseguia que acceptessin més fàcilment la sort que els hi havia correspost en aquesta^[395].

Un últim factor que també contribuí a destruir la fe en els dogmes cristians, fou la divulgació de la teoria evolutiva de Darwin, i els primers descobriments arqueològics que abonaven les tesis evolucionistes. L’evolucionisme donà lloc a l’emergència d’una visió sobre l’origen i l’evolució de la humanitat que desafiava els supòsits de partida de la doctrina cristiana. Posà en qüestió la vella idea cristiana que sostenia que la moral religiosa és capaç de trobar veritats absolutes. Si tot canvia, la veritat haurà de ser llegida de manera diferent al llarg de la història.

L’agonia del racionalisme religiós

La resposta de la jerarquia catòlica a les ferotges crítiques contra la religió cristiana, i als dubtes que plantejaven els nous avenços científics, consistí en refermar la versemblança racional dels dogmes cristians. En el costat protestant, en canvi, una part dels teòlegs apostà per admetre la impossibilitat que tenim els humans per resoldre de forma racional el misteri de Déu. Albrecht Ritschl fonamentà la ideologia cristiana en l’exemple moral que ens ofereix la vida de Jesús de Natzaret. Adolf von Harnack acotà l’essència del cristianisme al seu contingut ètic, basat en el principi de pietat personal cap a Déu. Contemplà la litúrgia cristiana com una desviació dogmàtica del veritable missatge evangèlic. Després de la Primera Guerra Mundial, el teòleg Karl Barth manifestà la seva convicció que solament a través de la fe i de la gràcia divina, pot ser possible una aproximació a Déu. D’alguna manera, el camí seguit per tots aquests teòlegs protestants desembocà en el segle XX en una ètica de redempció individual que renuncia a qualsevol temptació dogmàtica.

Abans que els teòlegs, un dels primers que s’havia adonat de la impossibilitat de provar de forma racional l’existència de Déu fou el filòsof Soren Kierkegaard. I també fou ell el primer en argumentar que aquesta impossibilitat no l’impedia fer una opció personal de vida cristiana^[396]. En la mateixa línia d’allò que havia deixat escrit el filòsof Blaise Pascal, cap allà el 1670, el danès creia que un món sense Déu conduiria a una vida miserable i sense significat. Sense la perspectiva d’una vida ultraterrenal, qualsevol victòria en aquesta perdria el seu significat. Però a diferència de Pascal, que pretenia demostrar la necessitat de cada esdeveniment, Kierkegaard oposà la seva ferma creença en una existència humana que no té una finalitat marcada pel destí. Reconeixia, això sí, que la capacitat de decidir sobre la pròpia vida és una font de contradiccions permanents que no poden ser resoltes. D’aquesta premissa, deduí que la manca d’objectius definitius poden conduir a la perdició humana. I que la salvació es troba en la creença subjectiva, i indemostrable, en un ésser etern, Déu, que representa la resposta a la sensació d’angoixa a la que podia conduir la manca d’un camí a seguir en la vida. La fe era, per Kierkegaard, un acte de la voluntat lliure que accepta cegament l’absurd de creure en quelcom que és incert. El risc de triar allò incert amb la passió de l’infinit. A partir del seu pensament filosòfic, la veritat religiosa esdevingué una voluntat de creure, que s’origina en l’angoixa de l’existència humana^[397].

En les seves novel·les, Fiodor Dostoievski es va fer ressò de les terribles conseqüències que comportava la mort de Déu anunciada per Stirner. Com Pascal i com Kierkegaard, també entenia que una vida que no vingui marcada pel destí, ni per uns valors eterns d’origen diví, havien de conduir a la desesperació per la manca de referents per guiar la vida humana. I és que l’escriptor rus creia que Déu havia de constituir la garantia de l’existència d’uns valors que legitimen la nostra conducta.

El relativisme moral

El filòsof alemany Friedrich Nietzsche també patí l’angoixa per una existència humana mancada de tot referent diví i, a l’igual que Kierkegaard, també creia que les persones som allò que escollim ser. Però a diferència del filòsof danès, negà cap possibilitat de salvació ultraterrenal, i solament confià en la força de la pròpia voluntat humana.

Amb la seva enigmàtica simbologia, expressada a través de la màscara del seu personatge de Zaratrusta, i un sentit de l’humor ben particular, es convertí en una mena de profeta d’un nou ordre moral que fa de la vida en aquest món l’únic horitzó, i el marc de tots els valors. La seva gran esperança fou l’arribada del «superhome», una mena d’Anticrist que, en el món mític de Nietzsche, representa l’esperit lliure de tot perjudici moral capaç de dotar de sentit la pròpia vida i ensenyar un camí als altres.

La filosofia de Nietzsche és hereva d’un pensament ateu que havia bategat cada vegada amb més força a Alemanya, al llarg del segle XIX. Però en certa manera també beu de les fonts del romanticisme. I és que idees centrals del pensament romàntic com són que totes les formes de la vida espiritual requereixen un esforç de superació que col·loqui l’esperit humà per sobre dels seus límits; que la identitat dels individus es basa en una voluntat de poder conscient i creativa; que totes les creacions humanes són originades en aquesta voluntat de poder; i que la història és una realitat que demana ser interpretada, són totes idees que també formen part nuclear de la filosofia de Nietzsche.

La seva aportació més original al pensament filosòfic fou la invenció del mètode de recerca genealògic₀, que consisteix en investigar històricament sobre els orígens dels valors. En un polèmic estudi sobre els orígens de la moral cristiana, assegurà que els valors cristians no són més que l’expressió d’una forma de vida que es correspon amb les preferències ideològiques d’aquells que els van crear. Constituí l’atac més destructor que s’hagi fet mai dels valors que propugna el cristianisme^[398].

Una mentalitat més científica

Durant les primeres dècades del segle XX, la consciència moral dels europeus es veié sacsejada també per alguns dels desenvolupaments que s’havien produït en el camp dels estudis de la ment humana.

L’any 1879, Wilhem Wundt havia fundat a Leipzig el primer institut de psicologia₀ experimental. Entre els seus mèrits, destaca haver donat un mètode de treball innovador a la psicologia, consistent en allò que s’anomena introspecció, és a dir, en l’observació directa d’un mateix^[399].

Seguidors del mètode de Wundt, i en línia també amb els treballs previs d’altres destacats metges, entre els quals cal destacar a Jean-Martin Charcot com a precursor més proper, els vienesos Josef Breuer i Sigmund Freud publicaren el 1895 els seus estudis sobre la histèria₀, en els quals defensaren que en l’origen de moltes malalties mentals podia haver la repressió conscient de records no desitjats.

Poc temps després, en l’assaig titulat «La interpretació dels somnis», obra publicada el 1899, Freud formulà una teoria de la ment que establia que les frustracions i els desitjos reprimits es graven en el subconscient, i que és en els nostres somnis que es manifesten aquests sentiments. Segons el psiquiatra vienès, en el somni existeix un contingut manifest que s’expressa en allò que es recorda i es relata, en despertar, i un contingut latent que és aquell sentit del somni que l’individu no sap reconèixer. Creia que és aquest últim el que conté el veritable significat del somni mateix, mentre que el contingut manifest no és més que una màscara produïda pels perjudicis morals instal·lats en la consciència de l’individu.

Freud combinà les seves teories amb la practica d’una tècnica de la psicologia experimental, la psicoanàlisi, que consisteix en descobrir les emocions, i eliminar-les. Aquesta tècnica analítica, basada en la teràpia parlada que havia inventat Breuer cap al 1880, apel·la a les associacions lliures que expressa l’individu, les quals li haurien de permetre prendre consciència d’allò que està ocult en el subconscient^[400].

Encara que la teoria psicoanalítica de Freud resultà molt controvertida des dels seus mateixos orígens^[401], la seva influència sobre l’ambient cultural de l’època és també inqüestionable. La creença en l’existència de dimensions subconscients en la personalitat humana dugué a la sospita que la ment humana, lluny de ser guiada per la raó i l’ordre, està subjecte a la força d’instints i emocions desordenades sovint alienes al seu control. La paradoxa era flagrant. A mesura que la humanitat avançava en el coneixement de la personalitat psíquica, menor era la seguretat que tenia davant els problemes fonamentals de la seva pròpia existència.

La moral pragmàtica

En la mateixa època que la mentalitat europea s’anava veient imbuïda del pensament de Marx, Nietzsche i Freud, als Estats Units, la teoria evolutiva de Darwin, la teoria de la calor de Maxwell, i els avenços en el camp de la psicologia científica, obriren pas a una manera pragmàtica d’interpretar la realitat. En un principi, el pragmatisme₀ no fou més que un mètode d’anàlisi de la realitat, però no tardà en convertir-se en un dels corrents filosòfics més característics de la cultura nord-americana.

En l’aproximació pragmàtica a la realitat, l’experiència compta molt, i l’òptica científica exerceix una influència decisiva.

Charles Sanders Peirce, l’inventor del mètode pragmàtic, fou un reconegut científic. Influït per les idees evolucionistes de Darwin, creia que les pròpies lleis de la naturalesa també han d’evolucionar, i que el coneixement és un producte que té un component marcadament social. L’originalitat del seu pensament consistí en reconèixer la importància que té en l’evolució de la vida allò que és contingent₀ i indeterminat. S’adonà que la realitat no roman estable ni tan sols el temps suficient per poder-la reflectir d’una forma fidedigna. En conseqüència, concebé el seu mètode pragmàtic de valoració de les idees com una eina per navegar enmig de la confusió provocada per l’estat d’indeterminació que presenten tots els fenòmens vitals. La seva regla metodològica consisteix en valorar el grau d’encert de les creences que sostenen les nostres accions, segons quines siguin les seves conseqüències pràctiques concebibles.

A un nivell més fonamental, el pragmatisme és una filosofia que reconeix la recerca científica com un procés d’indagació en incessant creixement, sempre inacabat i en contínua renovació. Des d’aquesta perspectiva, cada nova experiència, cada nou descobriment, suposa una nova oportunitat per recrear una nova visió de la realitat.

Al tombant dels segles XIX i XX, dins del nou marc creat pel pragmatisme, el filòsof William James destruí la idea clàssica, arrelada en la teoria de les idees de Plató, que vincula la veritat de les nostres experiències a la seva correspondència amb un suposat món extern d’idees, abstracte i objectiu. El nord-americà donà la volta a aquella teoria i afirmà que, si escau, és el món extern el que es correspon amb la nostra experiència dels esdeveniments. Segons James, és l’experiència humana, sempre del moment, la que conté la veritat, entesa ara com a mera verificació de l’experiència concreta. Argumentà també que tots disposem d’un conjunt imperfecte de creences sobre com som i com actuem, i també sobre com són i actuen els altres. Explicà que aquestes creences inspiren els judicis morals que realitzem, i les decisions que prenem, però que no hi ha cap manera de saber si una creença en particular és veritable. Les nostres creences són simplement regles que serveixen per actuar.

La posició pragmàtica de James consistia en valorar el grau de veritat que contenen les nostres creences, fins i tot també el de les creences religioses, en la mesura que actuant en base a les mateixes obtinguem els resultats desitjats. El seu pensament pragmàtic, juntament amb tot el conjunt d’idees exposades en aquesta secció, conduïren al sorgiment i desenvolupament d’una concepció relativista de la moral, que, exerciria una poderosa influència sobre el pensament occidental del segle XX^[402].