Secció 1^a. La revolució industrial

Les màquines i les fàbriques

Una de les grans transformacions econòmiques i socials viscudes per la humanitat fou la revolució industrial. A Anglaterra, on va néixer, vingué precedida d’una reforma agrària de tipus capitalista que impulsà la demanda de productes industrials^[309]. També de la creació d’un entorn institucional que afavorí la financiació de l’economia. El Banc d’Anglaterra, fundat l’any 1694, es convertí en un eficaç regulador del sistema financer. El manteniment per part d’aquest organisme del valor de la lliura esterlina, i d’unes taxes d’interès reduïdes i relativament estables, juntament amb factors com ara la protecció governamental de les produccions locals a través de la prohibició d’importar al Regne Unit teixits de la Índia, afavoriren la producció industrial britànica de teixits de cotó^[310].

La producció local de teixits de cotó era subministrada de forma principal per famílies pageses pobres, que necessitaven complementar les rendes agràries amb alguna altra activitat que els oferís els mitjans de vida suficients per poder subsistir. Rebien comandes de productes acabats per part d’empresaris que, posteriorment, venien aquests productes a la ciutat.

Al llarg de la primera meitat del segle XVIII, els pagesos que es dedicaven a aquestes activitats econòmiques es veieren beneficiats per un augment constant en la demanda de teixits de cotó que feia pujar, de forma continuada, el preu que els empresaris estaven disposats a pagar per satisfer les seves comandes. Entre 1760 i 1790, l’augment dels preus de producció havia arribat a uns nivells ja tan elevats, que alguns empresaris veieren la conveniència d’introduir sistemes més eficients de producció que incorporessin els avenços tècnics que s’estaven donant en aquell temps a Anglaterra. És el cas de Thomas Arkwright, que instal·là de forma exitosa un gran teler hidràulic en una fàbrica. No transcorregué gaire temps abans que altres industrials l’imitessin. Fou l’origen de la revolució industrial.

El procés d’intensa mecanització de la indústria britànica, que havia començat a organitzar el treball en fàbriques, va permetre produir teixits de cotó a preus molt més baixos que els que es demanaven amb el sistema precedent de producció rural. A Anglaterra, en les dues últimes dècades del segle XVIII, els teixits de cotó veieren reduït el seu preu d’un 85%, cosa que els convertí en una mercaderia relativament barata de consum massiu. Amb aquesta impressionant reducció dels preus, la indústria britànica se situà al capdavant de la fabricació mundial de teixits de cotó. D’altra banda, els salaris reals en el camp es veieren afectats negativament, tant per l’augment de la població en el medi rural, que produí un excés de mà d’obra en el camp, com per la pròpia competència del sistema fabril que, gràcies a l’augment de la productivitat del treball aconseguit per l’efecte conjunt de l’acció de les màquines i la disciplina laboral que introduïa, podia pagar salaris sensiblement més elevats que els que s’obtenien al medi rural amb el sistema de producció basat en el treball a domicili^[311].

La potència del vapor

El funcionament de les fàbriques, plenes de màquines, feia necessari l’ús cada vegada més abundant d’energia. La que produïa la roda hidràulica era insuficient, i obligava a instal·lar les fàbriques a prop dels rius. La solució a aquesta mancança fou emprar el carbó, però es requeria disposar de la tecnologia adequada per extreure’l en grans quantitats. El principal problema eren les filtracions d’aigua en les mines. Per realitzar aquesta funció, Thomas Newcomen construí una màquina de vapor que incorporava algunes millores respecte als dissenys previs de Papin^[312]. Cap a 1762, l’escocès Joseph Black advertí que l’aplicació d’una mateixa quantitat de calor a substàncies diferents fa que unes s’escalfin més que altres. James Watt, el seu jove ajudant, utilitzà aquests coneixements científics per millorar la màquina de Newcomen. El resultat fou una màquina de vapor molt més eficient, que fou patentada pel propi inventor l’any 1769. Mathew Boulton finançà el projecte d’explotació comercial^[313].

El camí cap a la introducció de les màquines de vapor de Watt a la producció quedà aplanat considerablement gràcies a la sensible reducció que es produí entre 1760 i 1790 en els costos de transport del carbó. Aquesta reducció de costos era conseqüència directa de les millores experimentades en la xarxa de carreteres, canals i ponts del Regne Unit.

Des de 1785, l’ús de la màquina de vapor de Watt en la indústria tèxtil per fer funcionar els tallers industrials provocà la victòria absoluta del sistema fabril, que desplaçà definitivament l’antic sistema de producció rural. La màquina de vapor es convertí, juntament amb les fàbriques, en el símbol més visible d’una revolució industrial que havia de transformar en poques dècades Anglaterra en una societat predominantment industrial.

El vapor també tingué repercussions revolucionàries en el sector del transport. L’any 1807, es començà a fer ús de la màquina de vapor de Watt per a la navegació de vaixells. La primera locomotora de vapor es construí per Richard Trevithick a començaments del segle XIX, però en un principi solament s’utilitzà per al transport del carbó. Pel que fa al transport terrestre de viatgers, cal assenyalar que fou l’any 1825 quan s’inaugurà la primera línia fèrria del món entre la ciutat anglesa de Darlington i el port de Stockton-on-Tees. El 1830, unia ja Liverpool amb Manchester.

El ferrocarril obrí una etapa d’acceleració sense precedents en la velocitat dels transports. La força del vapor aplicada al transport escurçà les distàncies de viatge. Els costos de transport s’abaratiren de forma substancial. Creà també una demanda de carbó i d’acer que, al llarg del segle XIX, contribuí a intensificar el procés d’industrialització^[314].

Entre les conseqüències de la màquina de vapor, cal destacar també les seves repercussions ideològiques. En la dècada que comença l’any 1830, quan almenys a la Gran Bretanya ja eren notoris els seus efectes transformadors sobre la indústria i les comunicacions, la doctrina del progrés guanyà el cor d’adeptes intel·lectualment valuosos. Charles Baggage, un científic anglès conegut per haver concebut les màquines calculadores, fou un dels primers en prendre consciència de la importància que estaven adquirint les màquines en la societat industrial. L’historiador Thomas Babington Macaulay establí també una relació de causa a efecte entre l’aplicació del mètode científic experimental de Francis Bacon i el progrés continu que havien començat a gaudir les societats modernes^[315].

Els mercats lliures i les patents

Curiosament, en un principi, el nou dinamisme que introduïren les màquines en el funcionament de l’economia no fou ben comprès per part de molts dels especialistes en les qüestions econòmiques.

Entre els economistes de la primera meitat del segle XIX, en general, es creia que el sistema econòmic té una tendència innata a l’estancament. Per prevenir aquest risc, l’economista anglès David Ricardo defensà que és necessari aplicar les doctrines econòmiques liberals també a l’àmbit de les relacions econòmiques internacionals. Formulà una teoria sobre els avantatges de l’especialització, segons la qual, cada país s’ha de dedicar a produir aquells productes pels quals és relativament més eficient. Tothom havia de sortir guanyant d’una política comercial oberta a la lliure importació i exportació de mercaderies, doncs seria possible comprar les mercaderies allà on fossin més barates, la qual cosa redundaria en un augment del poder adquisitiu de totes les parts intervinents en les transaccions. L’any 1846, el Parlament britànic, sota la pressió política d’influents partidaris de les doctrines lliurecanvistes de Ricardo, aprovà una llei que liberalitzà les importacions de cereals. La liberalització del comerç internacional de cereals reduí de forma substancial el seu preu. Els principals beneficiats foren els obrers britànics, doncs el preu del pa representava en aquell temps un important component de la cistella de la compra de les famílies treballadores. Però també es beneficiaren els industrials britànics, ja que la moderació dels preus alimentaris contribuí a reduir les tensions socials i les demandes salarials. En conjunt, es pot afirmar doncs, que la indústria britànica sortí clarament reforçada^[316].

Entre 1850 i 1870, altres països imitaren el Regne Unit en un procés de liberalització del comerç internacional que s’estengué a més sectors econòmics, cosa que afavorí l’especialització de les activitats productives i, com a conseqüència, les millores en la productivitat a un nivell global.

Un altre factor que ajuda a explicar la gran transformació econòmica que es visqué en aquell segle a Occident, és el procés d’alliberament massiu d’esclaus. El final de l’esclavitud provocà importants corrents migratoris a la recerca de millors oportunitats de feina. Cadascú anava a treballar allí on el seu esforç era més ben remunerat. Molts marxaren a les ciutats a la recerca d’un salari més alt a les fàbriques^[317].

I per completar el panorama que ajuda a explicar el perquè de l’extensió de la prosperitat per Europa i Amèrica del Nord, cal afegir que el procés de liberalització econòmica anà acompanyat de la proliferació de patents, gràcies a la favorable legislació sobre aquesta matèria apareguda en aquell temps en diversos països^[318]. El dret de patent, en la mesura que per als inventors constituí un reconeixement de la possibilitat d’obtenir un guany per a l’explotació comercial de les seves idees, es convertí en un eficaç mitjà per estimular el progrés tecnològic.

Després del primer impuls que havien proporcionat el ferrocarril i el telègraf, invent aquest últim del qual es parlarà en el tema següent, una onada d’invents tornà a transformar l’economia a finals del segle XIX. Particular transcendència econòmica adquiriren dins tot aquest nou torrent d’invencions les aplicacions derivades de la ciència de l’electricitat.

La força de l’electricitat

Al llarg de les últimes dècades del segle XIX i primeres del segle XX, durant la segona fase del procés industrialització, l’electricitat es convertí en una força transformadora de les condicions de vida i treball de gran part de la població. Una vegada resolts els complexos problemes teòrics i pràctics relacionats amb la transformació i distribució del corrent elèctric, i perfeccionada la làmpada de filament incandescent, s’emprà una versàtil forma d’energia que oferia llum, calor o força motriu, segons la voluntat de l’usuari, els equips disponibles i la potència de les instal·lacions.

L’electricitat transformà la fàbrica, obrí nous horitzons a la dispersa indústria i als petits tallers, i modificà els mètodes de producció.

D’altra banda, algunes ciutats s’equiparen amb un modern sistema d’enllumenat públic dels carrers alimentats, en alguns casos, per les noves centrals elèctriques que ja havien començat a funcionar.

Els primers passos per entendre el fenomen de l’electricitat, però, s’havien realitzat ja en el segon quart del segle XVIII, gràcies als treballs pioners de Stephen Gray i Charles Du Fay. L’any 1729, el primer havia entès ja que l’electricitat és un fluid que es pot enviar a llargues distàncies sense que aparentment es produeixi cap moviment de la matèria. A mitjans d’aquell segle, Pieter van Musschenbroek aplicà aquests coneixements a un mecanisme capaç d’emmagatzemar electricitat. Benjamin Franklin s’adonà que els raigs són en realitat electricitat, i aquest descobriment li dugué a inventar el parallamps. Cap a finals de segle, Alessandro Volta inventà la pila del corrent elèctric. Cap al 1820, Hans Christian Oersted descobrí que tot corrent elèctric té associat un efecte magnètic. Michael Faraday s’adonà que el magnetisme₀ és una força equivalent a l’electricitat en moviment i, inversament, que l’electricitat és magnetisme en moviment. Aquests descobriments li dugueren a inventar el motor elèctric i la dinamo₀^[319]. El 1837, William Cooke i Charles Wheatsone patentaren el telègraf. Posteriorment, Samuel Morse dissenyà el codi de punts i ratlles que ara du el seu nom, i que s’utilitzà universalment en la transmissió telegràfica. El telègraf, que tingué una ràpida difusió, permeté transmetre informació a la velocitat de la llum. L’ús comercial d’aquesta informació, canalitzada freqüentment a través dels mercats de valors, es traduí en una menor incertesa en l’arribada dels subministraments, i en una reducció conseqüent dels costos d’emmagatzematge dels productes. Milloraren també les comunicacions amb coneguts que residien en altres ciutats.

En la dècada dels anys vuitanta del segle XIX, nous avenços en el camp de les tecnologies relacionades amb l’electricitat, com el telèfon, que havia estat patentat l’any 1876, permetia ja comunicar a través d’aquell aparell Nova York amb Boston^[320]. En el transport, el 1879, Siemens mostrà a Berlin el primer ferrocarril elèctric, o tramvia, que, abans de 1900, s’havia estès ja per les ciutats més grans d’Europa com Londres o París^[321].

L’organització de la producció en sèrie

La segona fase de la revolució industrial es caracteritzà també per una profunda reestructuració de les empreses, que cercaven dimensions més grans per adquirir una capacitat de producció més elevada.

El procés de reestructuració es veié facilitat per la completa abolició dels obstacles a la constitució de societats anònimes, que fins aleshores havien requerit una autorització especial del Parlament. S’aportaren creixents inversions de capital, i s’adoptà una organització del treball que controlés de manera més rigorosa l’activitat dels obrers en les fàbriques.

A les darreries d’aquell segle, algunes societats per accions, com a resultat de diversos processos de fusió empresarial, ampliaren la base de captació de capitals, i es convertiren en grans corporacions industrials.

En aquell període, foren Alemanya i els Estats Units d’Amèrica els països que se situaren al capdavant del progrés econòmic, desplaçant al Regne Unit a una posició secundària. Als Estats Units, es formaren grans corporacions industrials que dominaven els sectors capdavanters. Andrew Carnegie, el magnat de l’acer, o David Rockefeller, el magnat del petroli, personifiquen els canvis operats en la societat nord-americana entre els anys 1860 i 1900. Sorgiren també en aquell país fundacions filantròpiques per protegir i desenvolupar la ciència i la tecnologia, com la Carnegie (1896) o la Rockefeller (1901). I a Suècia, el químic Alfred Nobel, deixà la seva fortuna a una fundació que d’aleshores ençà incentiva a científics i literats a través dels prestigiosos premis que duen el seu cognom.

En aquell context de ràpida internacionalització de l’economia, estructures productives cada vegada més grans, i canvis tecnològics continus, es propicià la introducció d’equips i aparells mecànics que permetien treballs de precisió i assoliren l’estandardització necessària de la producció per tal que les peces fossin totalment intercanviables.

Els mètodes de producció en sèrie que les màquines automàtiques feren possible, reduïren d’una forma substancial els costos de fabricació dels productes, i crearen, en conseqüència, un extens mercat per allò que fins aleshores havien estat articles a l’abast d’uns pocs^[322].

Els primers mètodes de producció en sèrie foren emprats per a les armes de foc, els rellotges i uns pocs aparells més.

No obstant, seria la producció d’automòbils en sèrie a partir de la cadena de muntatge mòbil inventada per Henry Ford, la que convertí aquest nou mètode de producció en el símbol de la modernitat industrial.

La cadena de muntatge de Ford es beneficià de les novadores estratègies per augmentar la productivitat del treball que Frederick Winslow Taylor havia començat a ensenyar en l’Escola Superior d’Administració d’Empreses per a Llicenciats que s’havia fundat l’any 1908 en la universitat d’Harvard. El taylorisme es convertí en el paradigma del racionalisme econòmic associat a la moderna societat industrial^[323].