Secció 1^a. Els orígens de la civilització occidental

La invenció de l’alfabet

Al tombant dels segles IX i VIII abans de Crist, la civilització grega es veié positivament influïda per l’adopció d’una de les innovacions més revolucionàries que s’hagin produït mai en el terreny cultural: l’alfabet. El seu fonament teòric parteix d’emprar un petit nombre de signes gràfics que transcriuen cadascun un únic so. En contraposició amb el que succeïa amb les formes d’escriptura inventades per les primeres civilitzacions, la simplicitat de l’alfabet permet, després d’un breu període d’aprenentatge, el seu ús per qualsevol persona i en qualsevol idioma. És per aquest motiu que, des de l’aparició d’aquesta nova i eficaç forma d’escriptura, les velles civilitzacions dels escribes basades en una escriptura complexa que solament alguns podien conèixer després de llargs anys d’estudi, es veieren amenaçades per la puixança d’aquelles altres, com la grega, que comptaven amb mitjans més eficaços de creació i difusió cultural^[51].

L’alfabet no és, però, un producte de la civilització grega. Els seus orígens se situen, fa uns tres mil quatre-cents anys, a Ugarit, ciutat situada a les costes de la mar mediterrània, en el que avui és territori siri. L’alfabet ugarític comprenia al principi trenta signes, que després foren reduïts a vint-i-dos. La seva grafia, encara cuneïforme, distava del senzill i econòmic dibuix mitjançant línies que identifica una lletra en el sentit modern que té aquesta accepció^[52]. Foren els fenicis els que inventaren, fa poc més de tres mil anys, un alfabet senzill, que fes la cal·ligrafia fàcil. Però fins i tot ells oblidaren d’incloure les vocals. L’alfabet fenici era consonàntic, com ho eren i són les llengües d’altres pobles també semites com és l’hebreu. Sembla ser que van ser els grecs els que introduïren la notació de les vocals. Es diu que les primeres obres literàries escrites fent ús de l’alfabet grec foren els poemes d’Homer, escrits en un dialecte del grec, el jònic^[53].

La identitat dels hel·lens

Fa uns tres mil anys, la península hel·lènica, les illes de la mar Egea, i les costes mediterrànies d’Àsia, foren ocupades pels jonis i els doris. Encara no tenien història escrita. Solament una tradició oral que es transmetia en mites, llegendes i romanços. La llengua grega, potser la més forta de totes les influències unificadores de tots aquells pobles, estava dividida en dos grans grups lingüístics. Però a partir de l’aparició dels poemes d’Homer, «La Ilíada» i «L’Odissea», i les composicions d’Hesíode, la «Teogonia» i «Els treballs i els dies», el jònic, parlat sobretot a les costes mediterrànies del continent asiàtic, i a moltes de les illes de la mar Egea, es convertí en el dialecte literari per excel·lència.

Els poemes homèrics contribuïren també a l’edificació d’una consciència comuna, en estendre la creença que els grecs provenen d’un avantpassat comú, Hel·lè, fill de Deucalió. És més o menys a partir d’aquell temps que els grecs començaren a anomenar-se a sí mateixos «hel·lens», i a la seva civilització, hel·lènica, o de l’Hel·lade. En el més conegut dels poemes homèrics, «La Il·líada», l’acció se situa a la ciutat de Troia. Es rememora la civilització micènica, la primera de les grans civilitzacions europees i origen on s’han de buscar les més velles tradicions de la cultura hel·lena.

«La Il·líada» exercí la funció de sistema de valors, d’origen mític i religiós. Descriu una societat dominada per una aristocràcia guerrera de llarga tradició. És la guerra la que orienta i determina les seves accions. L’aristòcrata grec aspirava a l’excel·lència, i a la capacitat de sobresortir. L’excel·lència és un atribut que estava lligat a l’heroi. Esforçar-se per ser el millor imprimia en l’heroi un dinamisme que assolia el seu sentit en l’espai bèl·lic en el qual havia de mesurar les seves forces^[54]. Però la vida humana estava marcada, des del naixement, pel Destí, entès com una força còsmica que obeeix les lleis de l’Univers. Pels antics grecs, ni tan sols els déus tenien dret a alterar-lo. Uns déus que sovint tenien els mateixos problemes i debilitats dels éssers humans, i que tan sols difereixen d’aquests pel fet de ser immortals i de posseir certs poders sobrenaturals^[55].

Naturalisme i medecina

A partir del segle VII abans de Crist, l’hegemonia de les antigues aristocràcies basades en el llinatge fou substituïda pel creixent poder de la nova aristocràcia enriquida pel comerç, en particular a les ciutats jònies situades a les costes mediterrànies d’Àsia, on les activitats comercials havien adquirit una importància creixent. Encara que l’agricultura seguia essent la base de la subsistència, era a la ciutat on es feien els negocis més importants. A la ciutat es trobaven els santuaris per als cultes públics, i la gran plaça que servia de mercat per a les transaccions comercials^[56].

En el món comercial joni, la saviesa adquirí una nova vitalitat, en insistir en la seva utilitat pràctica. L’escriptura va perdre moltes de les seves connotacions místiques. Fou en aquell ambient comercial que es produí també el desenvolupament de l’especulació filosòfica. A la ciutat de Milet, en el segle VI aC, els jonis Tales, Anaximandre i Anaxímenes iniciaren un programa d’especulació intel·lectual que suposà una ruptura radical amb tota la tradició precedent. Per tal d’explicar la història del Cosmos, prescindiren dels mites i de la religió. El primitiu pensament religiós fou substituït per una comprensió racional dels esdeveniments, recolzada en principis filosòfics fonamentats en una atenta observació de la naturalesa^[57]. El més remarcable de tots ells fou Anaximandre. Creia que totes les coses provenen d’una substància única, infinita, eterna i intemporal. Que el nostre món és un entre molts, sorgit com a producte de l’evolució natural. I que totes les espècies animals, inclosa la humana, es transformaren d’una forma espontània, les unes en les altres, induïdes per canvis climàtics^[58].

En el segle V aC, a la ciutat de Clazòmene, Anaxàgores explicà que el Sol i les estrelles són pedres roents, però que no sentim la seva calor perquè són massa lluny. És també conegut per haver estat la primera persona acusada d’ateisme₀. D’altra banda, els naturalistes Leucip de Milet i Democrit d’Abdera defensaren que tota la realitat es pot explicar a partir d’uns cossos, imperceptiblement petits, indivisibles i indestructibles, cadascun dels quals rebé la denominació d’àtom₀. Es mouen, eternament i a l’atzar, en el buit. Creien també que aquests corpuscles són la causa que explica l’enorme varietat de substàncies i de fenòmens que coneixem^[59].

La medecina científica grega nasqué en aquell ambient cultural que configuraren els filòsofs naturalistes, i es beneficià també de la valuosa influència de la tradició mèdica egípcia. A cavall entre els segles VI i V aC, adquiriren singular importància les escoles de medecina de Crotona, Cnide i Cos. A la primera ciutat, Alcmeó estudià l’estructura dels nervis i els vasos sanguinis. Els interessos d’aquest metge grec s’estengueren també als camps de l’estudi dels embrions i dels òrgans sexuals. Creia que hi ha una relació directa entre els sentits i el cervell. A Cos, Hipòcrates sobresurt com a fundador d’una escola de medecina on cada cas era tractat en atenció a les seves singularitats pròpies, i l’experiència prèvia de casos semblants. L’escola de Cos es caracteritzà també per una atenció més elevada que altres escoles als símptomes i al diagnòstic, i per fer ús d’una gran prudència i moderació en els tractaments que prescrivia^[60].

Misticisme i matemàtiques

En oposició al corrent naturalista iniciat pels filòsofs de Milet, Pitàgores de Samos introduí a la filosofia grega un corrent místic que parteix de la creença en un Cosmos governat pel principi d’harmonia, que regiria també la vida dels éssers humans. Afirmà que la Terra i els altres cossos celestes són esfèrics, i que aquests cossos es mouen seguint trajectòries circulars al voltant de la Terra. Creia també en l’existència d’una ànima immortal, i en la seva reencarnació dins d’altres animals i, fins i tot, de plantes. Cap a l’any 530 aC, fundà una fraternitat religiosa consagrada a la recerca de coneixement pur. Introduí també la idea que les matemàtiques expressen les qualitats eternes i immutables de les coses. El descobriment que en deturar la corda d’una lira en els tres quarts, els dos terços o la meitat de la seva longitud, s’obtenen un quart, un cinquè i un vuitè de la seva nota, li induí a creure que els nombres naturals guarden tots els secrets del Cosmos. Però la filosofia pitagòrica entrà en una greu crisi davant la impossibilitat per expressar a través d’una proporció entre dos nombres naturals determinades relacions geomètriques, cosa que posà en qüestió el seu principi que estableix que la realitat és discontínua perquè no es pot expressar a través d’altres nombres que no siguin els naturals^[61].

Dins dels corrents místics de la filosofia grega, Heràclit d’Efès desplaçà l’enfocament de la filosofia de l’ésser a l’esdevenir, de la permanència al canvi. Creia que l’origen i conservació dels éssers es deu a un conflicte de contraris, que s’oposen i es mantenen mútuament. Però que aquest conflicte és fecund perquè produeix un ajustament de forces que actuen en sentit oposat, com les que mantenen tibada la corda d’un arc. Allò que és permanent i allò que canvia no s’exclou l’un a l’altre, ans al contrari, es retroba en el canvi mateix, en la discòrdia. Intuí que la saviesa consisteix precisament en descobrir la regla que regeix aquest canvi.

A resoldre els problemes plantejats per aquest univers en perpètua transformació descobert per Heràclit, es dedicaren els filòsofs d’Èlea. Des d’aquella ciutat, Parmènides també s’oposà, com havia fet Pitàgores, a tota la filosofia naturalista que pretenia extreure la veritat de l’experiència directa que ofereixen els sentits. També com el savi de Samos, preferia resoldre les qüestions filosòfiques a través de processos mentals a la recerca del pensament pur. Però a diferència de Pitàgores, que havia pretès entendre el Cosmos a partir dels nombres naturals, Parmènides defensà que totes les coses estan governades per principis geomètrics.

A mitjans del segle V aC, Zenó d’Èlea, deixeble de Parmènides, inventà la dialèctica₀, com un art per refutar les opinions d’un interlocutor partint dels principis admesos per aquesta mateixa persona. Atacà els fonaments filosòfics del sistema pitagòric amb unes estranyes però enginyoses fàbules que es feren molt populars. Aquelles fàbules contenien una sèrie de paradoxes₀ amb les quals volia desacreditar la visió pitagòrica del món que defensava que la realitat és discontínua. I és que Zenó, com el seu mestre, defensava una visió geomètrica i contínua del món^[62].

La democràcia

En l’àmbit polític, la societat grega antiga s’estructurà entorn a ciutats organitzades com a petits Estats independents. Cada ciutat lluità contra les altres per assolir la supremacia, o per preservar la seva independència. En el segle VI aC, enmig d’aquesta atomització de la vida política en petits Estats independents, es desenvoluparen dos models d’Estat ben diferents i enfrontats entre sí, liderats respectivament per Esparta i Atenes.

La ciutat d’Esparta fou l’exemple més extrem d’una societat que viu obsessionada amb la seguretat i la supervivència. L’organització política dels espartans es fonamentà en la dominació total i exclusiva de la casta guerrera, que organitzà la seva vida amb l’únic propòsit de preparar-se per a la guerra. Un nombre relativament reduït d’aristòcrates guerrers vivien del treball dels serfs que conreaven les terres. Confiaren la seva supervivència a dotar la seva economia d’uns elevats nivells d’autosuficiència, en particular pel que fa a la producció d’aliments. En canvi, poca atenció mostraren cap a les activitats intel·lectuals^[63].

La ciutat d’Atenes es distingeix entre les ciutats gregues perquè es dotà d’un sistema de lleis, elaborades pel patriarca Soló, que, amb el temps, evolucionaria cap a un model singular de democràcia. El codi legal d’aquell legislador atenenc tenia com a finalitat sostreure les relacions humanes a la violència i l’arbitrarietat. La convivència social s’organitzà entorn a la idea de justícia, que obligà a tots els ciutadans per igual a sotmetre’s al seu imperi. L’any 508 aC, Clístenes completà les reformes legals de Soló, amb una completa reorganització de l’aparell polític, basat en les comunes locals, que constituïren la base d’un govern fonamentat en el principi de la democràcia directa, exercida a través de l’assemblea de ciutadans que, això si, exclogué els menors de trenta anys, les dones, els estrangers i els esclaus. A mitjans del segle V aC, durant la dita època de Pèricles, el poder de l’assemblea de ciutadans, que es reunia diverses vegades al mes, decidia les grans qüestions polítiques, i posseïa el control de l’administració i la judicatura. L’essència d’aquella democràcia era que, qualsevol ciutadà, independentment de quin fos el seu origen, podia participar en la vida pública. Durant un període de temps relativament llarg, la llibertat impregnà la vida dels atenesos, i també la d’aquella part de les ciutats de la Grècia antiga que seguiren el seu exemple^[64].