Secció 2^a. El romanticisme

Entre el cor i el pensament

En clara contraposició amb els valors dels il·lustrats i, en certa mesura també, com a reacció davant les conseqüències socials de la revolució industrial, el romanticisme representà un moviment general a tota Europa que primà el desenvolupament dels sentiments sobre l’intel·lecte. Més que observar, analitzar i elaborar lleis de validesa general com havien fet els il·lustrats, els romàntics tractaren d’obtenir un coneixement immediat de la realitat humana concreta i completa. Les seves arrels es troben en la poesia de l’escocès James Mac Pherson, en l’obra literària i filosòfica de Rousseau, i en la del grup d’alemanys que s’agruparen entorn al moviment cultural conegut com Sturm und Drang₀. Aquests darrers, entre els quals es troben els escriptors Johann Wolfgang von Goethe, Friedrich Schiller i Johann Gottfried von Herder, compartien amb Mac Pherson l’interès per la poesia senzilla d’arrel medieval i popular, i amb Rousseau la fascinació pel poder de la naturalesa com a força omnipotent i creadora de vida^[324].

Però el romanticisme pròpiament dit naixeria cap al 1795, associat al sentiment nacionalista alemany que reaccionà contra l’ocupació francesa i els seus ideals revolucionaris. Els germans August i Friedrich Schlegel, i Karoline Michaelis, esposa del primer, van ser els seus promotors^[325].

Una idea central del pensament romàntic és que totes les formes de la vida espiritual requereixen un esforç de superació que col·loqui l’esperit humà per sobre dels seus límits. I un important factor en l’acte creatiu és la voluntat individual. Aquesta idea fou introduïda per Fichte, que descriví la identitat individual com activitat, esforç i independència, que desitja, altera i transforma el món, tant en el pensament com en l’acció, d’acord amb els seus propis conceptes i categories. Creia que aquest acte d’afirmació de la voluntat personal és una activitat conscient i creativa que es converteix en un factor identificador dels diferents éssers humans. De tot això conclogué que cada filosofia és un reflex del tipus de persona que la proposa^[326].

D’altra banda, en una època de fortes convulsions com fou el període revolucionari posterior a 1789, el teòleg romàntic Friedrich Schleiermacher interpretà que el malentès entre les persones podia ser un fenomen universal. La seva pèrdua de confiança en el racionalisme il·lustrat, i en la suposada existència d’una veritat absoluta, li dugué a defensar el diàleg com a font de veritat no dogmàtica^[327]. I en una línia similar amb allò que ja havia afirmat Fichte, Arthur Schopenhauer advertí que totes les creacions humanes són originades en una voluntat de poder sense significat ni propòsit, i que les estratègies racionalistes dels filòsofs il·lustrats no són més que instruments de l’instint individual per imposar la seva voluntat^[328].

Per a tots ells, la història apareix com una realitat que demana ser interpretada, i l’art com un mitjà d’expressió privilegiat de la vida.

Interpretació i creativitat

El romanticisme aportà a la civilització occidental un mode distint d’entendre i d’avaluar la vida en general, i la naturalesa humana en particular. La realitat apareix en forma de símbols. El coneixement consisteix en la seva interpretació. Els romàntics utilitzaren la seva imaginació com a mètode de descobriment. A partir del que coneix o pot conèixer, l’artista connecta amb allò remot, reinterpreta allò que sembla familiar, o descobreix realitats amagades^[329]. En ser un mètode de descobriment, la imatge poètica és vista com a font de noves idees que volen imaginar la realitat. Conscients de la impossibilitat de coneixement racional, rehabilitaren elements irracionals del pensament com ara la ironia, l’enginy o el riure’s d’un mateix. Es tracta d’un salt del pensament en el buit, que s’expressa a través de les arts. Convertiren l’artista en un geni creador capaç d’erigir-se en el vehicle per a la recerca de l’infinit^[330].

A Alemanya, durant l’època revolucionària, el principi romàntic de llibertat artística es convertí en una lluita contra tota regla, tradició o autoritat^[331]. En particular, s’oposà a les regles del classicisme₀ que, amb els seus valors de precisió i objectivitat, havien representat l’ideari dels revolucionaris francesos. En l’art romàntic, en canvi, la vida es revelà amb una profunditat a la que l’observació, la reflexió i la teoria no tenien accés.

D’altra banda, els romàntics creien que la creació artística sorgeix de fonts tan inescrutables com són la inspiració divina, la intuïció i una incalculable disposició d’ànim. La inspiració era la flama que encenia l’ànima de l’artista romàntic. Els artistes eren apreciats com a intèrprets de símbols. Aquells que desxifren, en el sentit originari i ocult. Les arts foren vistes com la imaginació cristal·litzada que, en transportar l’ànima, té la capacitat de reconfigurar les percepcions i la vida de l’espectador.

D’alguna manera, la concepció mística que els romàntics tenen de les arts les aproximà a la manera de treballar de la religió. En aquesta mateixa línia, Schleiermacher reinterpretà la religió com una forma de coneixement que aspira a intuir l’Univers. Entenia el sentiment religiós com un sentiment de dependència de l’home, entès com a ésser finit, en relació amb Déu, entés per aquest teòleg com la totalitat infinita per excel·lència^[332].

El mite del rebel

Una altra de les idees més fructíferes de la literatura romàntica fou la creació del mite del rebel, com a expressió del conflicte que sorgeix entre les il·lusions del romàntic i la realitat que actua com a límit. Schiller deia que el poeta modern sempre s’ha d’enfrontar amb dos sentiments en lluita, una idea que transporta a l’infinit i una realitat que actua com a límit^[333].

La novel·la romàntica es convertí així en la forma més adequada per canalitzar aquella tensió resultant entre els anhels individuals per satisfer els propis desitjos, i els límits que imposa la moral social. Goethe expressà aquesta tensió a través de la narració de les desventures i tribulacions del jove Werther, que té la desgràcia de caure irremeiablement enamorat de la promesa del seu millor amic. Destructor dels valors tradicionals i dels modes de vida basats en el costum, en un principi Werther està disposat a tot per construir el seu propi destí, al marge dels convencionalismes socials. Però mentre que els seus impulsos estan contrapesats encara per uns nobles escrúpols ètics que li duran a renunciar a la seva estimada i, fins i tot, a la seva vida, és en el «Faust» de Byron, que la ruptura amb els convencionalismes socials no tindrà límits. El personatge de l’escriptor anglès, que té tractes amb el mateix diable per assolir els seus objectius vitals, és una figura terrible però alhora emblemàtica de la literatura universal, pel seu aire petulant i solitari, producte de la combinació d’un culte sentit a la soledat, amb la pèrdua de la fe en alts ideals^[334].

Allò que en Byron sembla ser l’expressió d’un individualisme extrem, en l’obra de Stendhal adquirí en canvi una profunda significació sociològica i política. En «El roig i el negre», el seu magistral retrat de la història de la societat francesa en el període posterior a la caiguda de Napoleó, convertí el general en un mite per a un grup de joves intel·ligents i ambiciosos que, com el protagonista de la seva novel·la, enyoraven els temps liberals i patriòtics de l’era napoleònica. El que més admiraven de Napoleó era que, amb el seu talent, havia dut la seva sang plebea a la més alta magistratura del país. No els fou difícil identificar la derrota del seu heroi amb la seva pròpia. Havien descobert que, amb la caiguda del general, la influència i els llocs importants tornaven a estar en mans de l’antiga noblesa^[335].

En la dècada que comença el 1830, el sentiment de rebel·lia s’apoderà també d’un grup de fills de famílies burgeses que volien ser originals i extravagants en un món d’art i poesia. Emprengueren un estrany viatge per un món de malfactors de ficció com els que havia creat el temible Byron. Malgrat el seu origen, rebutjaren els valors materialistes de l’ordre burgès, i exaltaren els valors espirituals de l’art. Més endavant, una nova generació que procedia d’estrats socials força més humils que la primera generació bohèmia, i que malvivia en una existència precària, radicalitzaren el moviment, i el dugueren cap a posicions de més compromís social. Es veien a sí mateixos com a honorables rebels que lluitaven contra el que consideraven mentides de la moral convencional creada per la burgesia i l’Església catòlica. Podem situar el seu estil de vida bohèmia com l’origen de tot un seguit de moviments contraculturals que, d’aleshores ençà, s’han succeït de forma recurrent en el si de les societats occidentals^[336].

Les arts plàstiques i la música

L’exaltació que fa el moviment romàntic del geni creador com a suprem interpretador d’allò que és inexpressable, el converteix en un sistema de pensament particularment apte per a ser expressat a través de les arts plàstiques i la música. En el primer d’aquests camps de l’activitat artística, una de les primeres obres genials del període romàntic fou la «La bassa de la medusa», de Théodore Géricault. Les actituds agonitzants dels nàufrags que es mostren en aquesta pintura, superaven de molt les manifestacions de patetisme descrites fins aleshores en una tela. Però l’artista més característic de la pintura romàntica francesa fou, sense dubte, Eugéne Delacroix. En les seves obres, palpita el seu entusiasme per les manifestacions de llibertat que s’estaven produint en el seu temps. En la seva obra «La llibertat guiant al poble», ret un emotiu homenatge a la revolució parisina de 1830, que havia posat fi a la tirania absolutista.

Però si en un àmbit de l’activitat humana excel·lí el romanticisme, és en el camp de la música. El romanticisme musical representà la culminació d’una evolució d’aquesta forma d’expressió artística, que es remunta a l’època del Renaixement. A mitjans del segle XVIII, les nombroses innovacions introduïdes, sobretot en el camp dels instruments i de la notació musical₀, facilità que la música instrumental₀ arribés a cotes de virtuosisme abans mai no assolides. Per sobre de tots, la música barroca de Johann Sebastian Bach destaca per la seva mestria en combinar la complexitat en la forma musical amb la seva capacitat de dotar les seves obres d’un dramatisme sonor que les doten de gran expressivitat. Els compositors posteriors a Johann Sebastian Bach, que comptaren amb noves innovacions en el camp de la instrumentació musical, accentuarien cada vegada més el contingut emocional de les seves composicions. L’obra de Franz Joseph Haydn i, sobretot, la de Wolfang Amadeus Mozart, representen ja un primer moment de ruptura. Però fou el moviment romàntic el que assolí les seves cotes més elevades de bellesa artística en la música. A partir de Ludwig van Beethoven, i encara més amb els compositors romàntics posteriors, les grans obres musicals serien considerades com autèntiques obres d’art capaces d’aportar noves idees. Petits gèneres lírics oferiren una capacitat d’expressivitat molt superior a la de qualsevol altre període precedent. Franz Schubert tingué la virtut de convertir simples melodies en complexos arranjaments vocals amb acompanyament musical. Les seves cançons són d’una gran bellesa, i despertaren la fascinació de l’auditori per les històries que relataven. Frederich Chopin introduí noves idees en la interpretació pianística que convertirien les seves obres en peces d’una delicadesa suprema. Hector Berlioz tingué la pretensió de contar una història a través de la música. El gran allau de les innovacions romàntiques en l’àmbit de la música es veieren complementats, finalment, pels desenvolupaments que es produïren en l’àmbit de l’òpera, molt en particular a partir de les belles produccions que composà l’italià Giuseppe Verdi, i de les magnificents obres mitològiques creades per l’alemany Richard Wagner^[337].

La influència hindú

Un altre dels elements que més ajuda a entendre el moviment romàntic és la forta influència que rebé de la religiositat pròpia de les terres del subcontinent indi, gràcies, sobretot, a l’obra recuperadora de la cultura hindú que realitzaren un grup d’empleats de la Companyia britànica de les Índies Orientals, que l’any 1784 havien creat la Societat Asiàtica de Bengala. El 2 de febrer de 1786, William Jones, president de la citada Societat, pronuncià un discurs que sostenia que la llengua sànscrita té una estreta relació d’afinitat amb llengües com el grec o el llatí. Deduí que totes elles havien evolucionat d’una llengua comuna possiblement ja extingida. Manifestà que estava convençut també que el sànscrit compta amb una estructura gramatical que la fa més perfecta que el grec, més rica que el llatí, i moltíssim més refinada que totes dues. L’impacte intel·lectual d’aquella conferència fou enorme. Qüestionà la idea generalment acceptada en aquells moments que sostenia que la cultura occidental era més avançada que la d’altres parts del món. Es posà de manifest que a Orient s’havia desenvolupat una civilització paral·lela i totalment al marge de les tradicions occidentals, que també mereixia atenció.

Tanmateix, allò que més impressionà als erudits romàntics, fou la lectura de la versió traduïda a l’alemany del «Sakuntala» de Kalidasa. La bellesa d’aquesta obra seduí tota una generació d’escriptors alemanys.

D’altra banda, en una època en què el deisme i el dubte havien adquirit carta de naturalesa entre la intel·lectualitat europea, la descoberta de la rica cultura hindú contribuí a estendre la idea que les creences religioses d’aquells pobles eren tan legítimes i podien ser almenys tan veritables com les creences cristianes. L’any 1799, en una conferència sobre filosofia i mitologia, Schelling proposà que així com Jones havia descobert l’existència d’una llengua mare, devia haver existit també una mitologia mundial compartida per tots els pobles del món. Proposà orientar la recerca acadèmica a assolir una fusió de totes les tradicions mitològiques de la humanitat com a components d’una nova religió universal que havia de permetre regenerar un món que considerava distret pel racionalisme.

Una última forma en la que aquells descobriments incidiren en la mentalitat europea fou que induïren a creure que si les religions es trobaven en etapes diferents del desenvolupament i, al mateix temps, estaven totes vinculades d’alguna forma misteriosa, la idea de Déu podia ser també el producte d’una creació cultural que evoluciona en el temps^[338]. En la mateixa direcció evolucionista caminaven la ciència i la filosofia.

L’evolucionisme i la història de les idees

En la segona meitat del segle XVIII, naturalistes molt influents en l’ambient científic dels seus respectius països, com eren el francès Georges-Louis Lecrec, comte de Buffon, i el britànic Erasmus Darwin, president de la prestigiosa Societat Lunar de Birmingham, defensaven de forma motivada que tots els éssers vivents tenen un origen comú i són el producte d’un procés evolutiu. L’any 1796, en el primer volum de la seva «Zoonomia», Erasmus especulà sobre la possibilitat que el canvi evolutiu es produís com a conseqüència de la lluita dels individus per aconseguir aliment, o bé per escapolir-se dels depredadors. Creia que és l’ús o el desús de l’òrgan el que el desenvolupa o l’atrofia. Els caràcters adquirits pels progenitors amb el seu esforç es transmetrien a la seva descendència. A començaments del segle XIX, Jean-Baptiste Monet, cavaller de Lamarck, arribà a conclusions similars a les que havia arribat Erasmus^[339].

En aquella mateixa època, els romàntics alemanys aplicaren les idees evolucionistes a l’àmbit de la cultura i de les institucions humanes. Veien la cultura i, en particular, la història, com el resultat d’un procés evolutiu amb un marcat caràcter vital transitori. En els quatre volums de les seves «Idees per a una filosofia de la història de la humanitat», publicats entre 1784 i 1791, Herder argumentà que l’augment de la consciència humana, tal i com es posa de manifest en la literatura i l’art, forma part d’un procés històric. Fichte concebé la cultura humana com immersa en un etern fluir. Segons aquest filòsof, tot està en moviment i subjecte a un canvi de significació. Explicà el desenvolupament de les idees com el producte d’una lluita entre contraris. El progrés de la història, a partir de la resolució d’aquestes contradiccions. Poc temps més tard, el també alemany Georg Hegel explicà la història de la humanitat com una trama de desplegament evolutiu i racional de la ment de l’Univers, que identificà amb la voluntat divina, susceptible de ser compresa i creada pel éssers humans. I les idees filosòfiques, que Hegel entenia com a simples manifestacions incompletes d’una veritat que evoluciona en el temps, com el motor de la història^[340].