Secció 2^a. La revolució agrària

Els canvis climàtics

El clima de la Terra ha experimentat fluctuacions naturals significatives al llarg de la seva llarga història. Durant una part de la seva evolució, el nostre planeta ha estat lliure de gels llevat, potser, en el sostre de les muntanyes més altes. En les seves primeres etapes, l’escalfor inicial sorgida de l’interior del planeta hauria mantingut les seves temperatures mitjanes molt elevades. Però posteriorment, a mesura que el nostre planeta perdé part de la seva escalfor inicial, la seva temperatura mitjana es veié determinada fonamentalment per factors de tipus astronòmic, i també, en bona mesura, per la posició que han ocupat al llarg de centenars de milions d’anys les masses continentals en els seus continus desplaçaments per sobre de les plaques que formen l’escorça terrestre.

Sabem que el factor astronòmic ha tingut una influència més decisiva en les èpoques en què les masses continentals s’han situat més a prop de les àrees polars doncs, en aquests períodes, s’ha vist obstaculitzada l’acció equilibradora que realitzen els oceans sobre les temperatures, i els gels han cobert una part més o menys extensa de la Terra.

En els últims cinc-cents milions d’anys, almenys quatre d’aquests períodes glacials s’han relacionat amb processos d’extinció massives d’espècies animals. Des de fa uns trenta-cinc milions d’anys, la temperatura mitjana del planeta ha registrat una tendència natural a disminuir de forma gradual, si bé amb certes oscil·lacions de temperatura entorn a aquesta tendència. En l’últim milió d’anys, les oscil·lacions de la temperatura s’han fet més pronunciades. S’han succeït llargs períodes d’uns cent mil anys cadascun, coneguts com eres glacials, en què els gels s’han estès per amples àrees de la Terra, i períodes més curts, dits interglacials, en els quals els gels retrocedeixen en la seva extensió. Els primers, s’han associat amb fenòmens de gran sequedat en determinades zones del planeta. Els segons, amb un règim de pluges més generós^[17].

La fase més freda de l’última glaciació s’inicià fa uns vint mil anys. Dos mil·lennis més tard, fa uns divuit mil anys, la temperatura mitjana del planeta registrà els últims mínims històrics. D’aleshores ençà, s’inicià un continuat escalfament de l’atmosfera terrestre, si bé amb brusques oscil·lacions climàtiques durant alguns milers d’anys, amb diversos retorns a les condicions glacials, com el que assolà bona part d’Amèrica, Europa i Àsia entre fa dotze mil vuit-cents i onze mil sis-cents anys.

Des de fa uns onze mil sis-cents anys, però, la Terra experimentà un ràpid escalfament de la seva atmosfera que, en pocs segles, conduí a l’actual període interglacial, que es caracteritza per la pervivència d’un clima relativament més càlid i plujós, i que ha comportat la retirada parcial dels glacials que en altres temps havien cobert bona part d’Amèrica, Europa i Àsia^[18]. Fou al començament d’aquest benigne període que, en determinades àrees del planeta, s’originà la revolució agrària.

La domesticació de la naturalesa

Des del punt de vista de l’evolució humana, el període final de l’era de les glaciacions apareix estretament vinculat amb el desplegament complet de la pràctica de l’agricultura i la ramaderia, tot i que hi ha evidències que indiquen que ja hi havia hagut algunes pràctiques agrícoles anteriors.

Entre les causes que podrien haver induït als éssers humans a perfeccionar l’agricultura i practicar la ramaderia al final del període glacial, es podrien citar com a més rellevants, l’esgotament del model d’economia depredadora, i la pròpia inestabilitat climàtica que es produí durant la transició des de l’última era de les glaciacions a l’actual era interglacial.

En efecte, l’emergència d’un sistema econòmic basat en les activitats agràries hauria estat, en part, la resposta a la crisi provocada per la desaparició de la major part d’espècies que habitaven algunes àrees del planeta on la incidència de les activitats humanes era més elevada. Aquella extinció s’hauria accelerat cap al final de l’últim període glacial, com a resultat del canvi climàtic, que hauria alterat el medi al qual estaven adaptats molts d’aquests animals, i també per les millores tecnològiques i organitzatives introduïdes en les activitats de caça, que hauria augmentat el volum de captures. La inestabilitat climàtica d’aquells temps hauria contribuït també en tot aquest procés, en haver introduït incentius suficients perquè alguns grups de caçadors i recol·lectors cerquessin un nou model econòmic que tingués un control més gran sobre la naturalesa.

Fa uns tretze mil set-cents anys, amb una primera retirada dels gels, la disponibilitat de plantes i animals comestibles hauria augmentat de forma important en algunes àrees. Els boscos s’estenien. Els deserts retrocedien. Aquella retirada es traduí també en una significativa elevació del nivell de les aigües dels oceans, que inundaren les costes de quasi tot el planeta. L’augment en el nivell de les aigües reduí l’extensió total de terres que es mantenien emergides per sobre del nivell dels oceans. Les persones que vivien en aquelles zones es veieren obligades a desplaçar-se cap a aquelles altres on els recursos que oferia la naturalesa eren especialment abundants. Aproximadament un mil·lenni més tard, però, els gels tornaren a avançar, i el clima del planeta es tornà més sec. En aquell entorn climàtic, els recursos naturals que oferia la naturalesa de forma espontània no haurien pogut alimentar, per sí sols, una població humana que en el període d’abundància havia augmentat per sobre de la que era pròpia de l’era glacial. Aleshores, alguns recol·lectors hagueren de concedir gran importància al fet d’ajudar a la naturalesa a produir una collita que ja no es donava tan fàcilment de forma natural en estat salvatge. Fa ja més de dotze mil anys, en algunes zones de l’Àsia més occidental, els seus pobladors sembraren deliberadament la terra, tingueren cura de les plantes que hi creixien, i colliren els conreus específics d’espècies silvestres que, amb el temps, s’arribarien a transformar en espècies domesticades.

La domesticació d’animals, començada ben bé un mil·lenni més tard que la domesticació de les plantes, fou una altra forma de resposta humana a l’esgotament de l’economia depredadora ocasionada per l’extinció de grans animals. Després de la fi del període glacial, el clima temperat i humit afavorí l’augment de la diversitat dels animals, com ara ovelles, cabres o vaques, que acostumaven a viure en un mateix territori. Els humans d’aquell temps aprengueren les seves pautes de comportament, i la forma d’aprofitar la seva carn i la seva pell. Fa uns nou mil anys, algunes comunitats agrícoles aprengueren també a treure profit de la llet i la llana que produïen aquells animals. Un parell de mil·lennis més tard, aproximadament, amb la invenció de l’arada, alguns animals començaren a ser utilitzats com a força de tracció. Les arades, tirades per bous, camells o cavalls, permeteren remoure les terres més dures. Els seus fems s’utilitzaren també per conservar la fertilitat del sòl.

Com a conseqüència de tot això, en determinades zones del planeta, es produí un augment espectacular en la productivitat agrària^[19].

El foc, la ceràmica i la metal·lúrgia

La riquesa generada per les activitats agràries fou la base d’un lent però sostingut augment de la població, que contribuí a un significatiu augment de la seva densitat respecte al període precedent. En algunes zones especialment favorables, aquells humans primitius es començaren a agrupar en grans poblats agraris. A mesura que els poblats es feien més grans, es produí un procés creixent d’especialització de les activitats econòmiques. Al seu torn, aquell procés d’especialització contribuí a augmentar la perícia i les innovacions d’uns artesans que empraven el foc com a element de transformació dels materials oferts per la naturalesa, principalment del fang i les roques sòlides que contenen metalls.

Fa uns onze mil cinc-cents anys, l’acció del foc sobre els objectes modelats ja era coneguda i utilitzada de forma intencional per fabricar estatuetes d’argila, encara que no fou fins un mil·lenni i mig més tard, que es produí un ús generalitzat de la ceràmica al Pròxim Orient. D’aleshores ençà, la tecnologia de la ceràmica millorà amb relativa rapidesa. No tardaren en aparèixer invents com el torn del terrissaire i la producció de ceràmica policromada de qualitat, cuita en forns.

Però la gran innovació del període fou el treball amb foc dels metalls. La transformació aparentment màgica, segons la qual les roques sòlides es convertien en metall fos, exerciren un efecte important sobre la mentalitat dels humans primitius. A la regió mesopotàmica, una àrea situada entre els rius Tigris i Eufrates, existeixen testimonis del treball de metalls des de fa almenys set mil cinc-cents anys. En aquella primera etapa, es treballaren metalls tous i nobles com són l’or, l’argent i el coure, que s’utilitzaren sobretot per a l’ornamentació, i després també com a mitjà de pagament, mesura de valor i emmagatzematge de riquesa, és a dir, com a diners^[20].

Les desigualtats socials

Una altra conseqüència de la revolució agrària fou l’augment en les desigualtats socials. No és difícil explicar les causes d’aquesta estreta relació entre augment en els nivells de riquesa i el grau de desigualtats socials. Les primeres comunitats nòmades eren relativament igualitàries. Una població que es mou contínuament en l’espai no pot acumular una gran quantitat de riqueses. En canvi, a partir del procés de sedentarització de la població, les desigualtats socials començaren a augmentar, tot i que, en la mesura que no eren capaces de generar grans excedents de producció, les diferències entre els individus d’un mateix poblat no podien haver estat molt elevades. La revolució agrària produí una alteració radical de l’ordre social. La capacitat de generar excedents de producció agraris va fer que, per primera vegada, fos possible que una petita part de la població no s’hagués de dedicar personalment a cercar la seva provisió directa d’aliments. Aparegué un grup d’especialistes, reunits en clans organitzats, que s’apropiaren d’una part relativament més gran de la riquesa generada per la comunitat que la resta de la població. En un primer moment, el sistema que empraren els grups de privilegiats per fer-se amb una part relativament més important dels excedents socials hauria comptat amb el consens social. En la mesura que la comunitat es considerés com una extensió de la família, els membres dels clans més antics es podrien haver situat en el sostre de la jerarquia social d’una manera força natural. De tota manera, les desigualtats socials existents en aquella primera etapa s’haurien mantingut relativament reduïdes. Posteriorment, a mesura que s’haurien generalitzat els conflictes armats entre diverses comunitats, les desigualtats socials s’haurien fet més i més grans. I és que les guerres foren una font d’esclaus, i els esclaus eren una font d’energia utilitzada per enriquir els seus amos. La concentració de riquesa en un grup reduït de població, que pertanyia a les classes dirigents, fou un fenomen inèdit, que adquirí especial importància amb la constitució dels primers imperis, ja en plena època històrica, en el que sorgiren les primeres civilitzacions^[21].

La religió organitzada

Des del punt de vista de les creences socials, la difusió de l’agricultura provocà un canvi no menys important que el produït pel pas de la vida nòmada a la sedentària. El culte als morts i als déus adquirí un paper molt més rellevant que el que s’hagués produït en qualsevol altre període precedent. Testimoni de la importància més gran que adquiriren aquests sistemes de creences fou la construcció, des de fa uns set mil anys, de grans monuments de pedra, dits megàlits, que sempre s’han associat a cambres mortuòries funeràries. En aquests emplaçaments vivia una casta de persones, els sacerdots, que es trobaven separades de la població general per la seva dedicació exclusiva a retre culte als déus de la seva localitat, per observar una estricta dieta poc rica en proteïnes i, probablement, per una elevada consideració social en atenció a la seva acumulació de sabers sobre els misteris de la naturalesa^[22].

El prestigi social de la casta dels sacerdots provenia, sobretot, de la seva capacitat per conèixer els moviments dels astres. Es creu que alguns dels grans conjunts megalítics que aparegueren un mil·lenni més tard que els primers megàlits, a més a més de grans cementiris, eren observatoris solars. Conèixer el cicle solar era fonamental per una comunitat agrícola tan depenent de la previsió climàtica i de la seva influència sobre les collites. Els ritmes de la naturalesa no eren encara ben coneguts. Formaven part dels misteris dels déus. L’única cosa que podien fer els humans era aplacar-los, i procurar que els fossin propicis. D’aquesta manera, els sacerdots es convertiren en mediadors d’excepció entre els humans i la divinitat. D’aquesta creença, sorgí la religió organitzada i el calendari. La regulació d’aquesta forma racional d’ordenar les estacions fou una de les principals missions dels sacerdots^[23]. També sorgí l’astrologia₀, entesa aquesta com l’estudi de la influència de la naturalesa sobre els éssers humans a través del moviment dels astres^[24].