Secció 4^a. El nou ordre internacional

Nacions Unides

La Segona Guerra Mundial se saldà amb el pitjor balanç que s’hagi produït mai en termes de baixes humanes i de destruccions materials. En resposta a l’enorme crisi política que patí la humanitat entre 1939 i 1945, les principals potències que resultaren vencedores d’aquell conflicte bèl·lic, veieren la necessitat de construir un nou ordre internacional a partir del qual s’intentà evitar que es tornés a produir un desastre com aquell. El 26 de juny de 1945, reunits a la ciutat nord-americana de San Francisco, representants de cinquanta Estats de tot el món, signaren la Carta fundacional de les Nacions Unides. Aquesta Carta recull com a principi rector d’actuació d’aquest organisme, precisament el de treballar pel manteniment de la pau i la seguretat internacionals.

En les seves més de sis dècades d’existència, l’Organització de Nacions Unides no solament ha fet el que ha pogut, no sempre amb èxit, per fer de mitjancera en els conflictes internacionals, sinó que també ha exercit un paper clau en l’elaboració de documents de gran importància històrica, com són, entre altres, la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, els Pactes aprovats el 1966 sobre els Drets Civils, Polítics i Econòmics dels Ciutadans, o la Convenció signada el 1979 contra la Discriminació de la Dona. Tots tres han constituït punts de referència bàsics per afavorir un lent però continu avenç en l’extensió dels drets humans arreu del món.

Al voltant de l’ONU, s’ha configurat també una estructura de relacions multilaterals, que agrupa tot el conjunt d’organismes i agències especialitzades que conformen el dit «Sistema de Nacions Unides». Amb més o menys encert, treballa de forma incansable per millorar les condicions de vida del conjunt d’éssers humans del món. En l’àmbit cultural, cal ressaltar la tasca alfabetitzadora de l’Unesco; i en l’àmbit social, la tasca assistencial de l’Organització Mundial de la Salut, de l’Unicef i de l’Oficina de les Nacions Unides per als Refugiats.

Un dels èxits més remarcables de Nacions Unides fou la seva positiva contribució al procés de descolonització viscut a moltes zones del món entre 1947 i 1975. L’any 1960 marcà un punt d’inflexió en aquest procés. Aquell any, l’Assemblea General de Nacions Unides aprovà una històrica resolució que proclamà el principi de lliure determinació dels pobles, al mateix temps que un nombre significatiu de països africans obtenien la seva independència dels imperis europeus que encara havien subsistit el pas de la història. Cap a 1975, ja s’havia consumat gairebé d’una forma completa la fi del colonialisme europeu.

Després de la fi de la divisió del món en els dos blocs antagònics liderats, respectivament, pels Estats Units i l’extinta Unió Soviètica, molts dels principis de la «Carta» i de la «Declaració Universal» han començat a exercir una influència cada vegada més decisiva en les decisions que es prenen a un nivell internacional. La creació de nous organismes internacionals, com ara l’Organització Mundial del Comerç i el Tribunal Penal Internacional, han donat un impuls decisiu, respectivament, a l’obertura comercial dels Estats, i a la creació d’una justícia internacional que persegueixi els criminals de guerra. Per primera vegada, enmig de la barbàrie en la qual ens trobem tots immersos, apareixen per fi, encara que sigui d’una forma encara titubejant, els primers signes de construcció d’un nou ordre global que garanteixi uns mínims de justícia internacional^[486].

Un altre èxit de Nacions Unides és haver liderat l’acord per prohibir les emissions de clorofluorurocarburs, que són els agents responsables de destruir la capa d’ozó que ens protegeix de les radiacions còsmiques^[487].

La mundialització de l’economia

Al marge de la diplomàcia internacional, un dels factors que més ha contribuït a estretar la cooperació entre els diferents pobles de la Terra ha estat l’impressionant increment que s’ha produït en el comerç mundial després de l’últim gran conflicte bèl·lic. I és que no hi ha millor antídot contra el bel·licisme, que l’extensió del comerç entre els diversos pobles del Món. I és que el comerç crea una xarxa d’interessos econòmics que no resulta gens afavorida per les destructives guerres. Bona prova d’això és que l’Europa occidental, escenari de múltiples i doloroses guerres en el passat, ha viscut més de sis dècades de pau interior des que un dia les principals potències europees uniren els seus destins en un Mercat Comú.

La intensa cooperació econòmica que es donà entre els diversos països que formen el dit món lliure, és a dir, el bloc de països capitalistes amb una economia de mercat, es revelà també com un instrument molt potent per assegurar la seva prosperitat econòmica. Des de 1947, les diverses rondes negociadores que se celebraren sota els auspicis dels anomenats «Acords sobre Tarifes i Aranzels», es traduïren en una contínua eliminació dels obstacles al comerç internacional, la qual cosa afavorí la progressiva integració i desenvolupament de les economies del món occidental. La competència entre les empreses ha estat un motor fonamental de progrés.

En les últimes dues dècades, la majoria dels governs del món s’han adonat de la importància estratègica que comporta integrar les seves economies en això que s’ha anomenat el procés de globalització de l’economia mundial. Procés que s’ha vist impulsat d’una manera molt decidida amb l’extensió de les fronteres del capitalisme global a l’antic bloc comunista. L’economia de mercat ha penetrat fins i tot a la Xina, país que formalment manté una estructura estatal teòricament comunista, però que viu ara una etapa de creixement desenfrenat des que va decidir posar fi a les granges col·lectives i liberalitzà la seva economia^[488].

El procés de globalització econòmica rebé un fort impuls l’any 1995, amb la creació de l’Organització Mundial del Comerç, que és la institució encarregada de vigilar que no es torni a produir cap mena de temptació proteccionista que pogués posar en qüestió el procés imparable de mundialització econòmica. Des de 2001, la «Ronda del Desenvolupament» de Doha, llançada en el marc de les negociacions que s’estan duent a terme en el si de l’Organització Mundial del Comerç per donar un nou impuls a la liberalització del comerç mundial, constitueix la gran esperança per aconseguir assegurar la prosperitat global, i per definir unes regles més justes en matèria de comerç mundial que, entre altres coses, serveixi per deixar d’obstaculitzar el desenvolupament dels països més pobres. Per això, un gran acord mundial en aquest sentit seria una esplèndida notícia.

Globalització i identitats

El fenomen de la mundialització, o de la globalització, no es circumscriu, però, únicament, ni principalment, a l’àmbit de les relacions econòmiques. La cultura també juga un paper predominant en l’extensió d’aquest fenomen. Fins i tot, alguns creuen que l’avenç de la globalització en el camp de la cultura és més fàcil que en l’àmbit de l’economia perquè l’expressió de les diverses formes culturals poden viatjar a través de l’espai i el temps d’una forma més ràpida que els béns materials i els serveis. Vivim en un món cada vegada més interconnectat a escala global. Els mitjans de comunicació de masses, el turisme i les grans multinacionals s’han convertit en poderosos instruments per estendre la influència d’unes cultures sobre les altres. A causa de la reducció de distàncies que ha originat l’extraordinari progrés en l’àmbit dels transports i el món dels mitjans de comunicació, s’han tendit a homogeneïtzar els hàbits, els gustos i les pautes de comportament de la població a diferents parts del món^[489].

No obstant, no podem oblidar que el fenomen d’homogeneïtzació cultural es desenvolupa de forma coetània a un fenomen complementari, en certa manera de signe contrari, que tendeix a refermar la identitat de les diverses cultures del planeta. Apareixen també processos d’hibridació cultural, que tendeixen a mantenir certa diversitat en la translació de la cultura global a les diverses realitats locals. És a dir, que la globalització, i la reafirmació de les singularitats identitàries, avancen juntes en la configuració d’un nou escenari internacional que reclama fer compatibles, alhora, l’acceptació cada vegada més generalitzada d’una sèrie de drets fonamentals que cada vegada més s’accepta que tenim totes les persones, amb una aplicació diferenciada d’aquests principis en les diverses cultures.

A Occident, es debat sobre la millor manera d’estendre arreu del món els drets fonamentals de les persones proclamats per Nacions Unides en les seves històriques resolucions, així com també els valors de pluralisme i democràcia. Crec, però, que el filòsof nord-americà Richard Rorty tenia raó quan afirmà que la millora forma d’estendre aquests principis és a través de la persuasió, i no de la força. I és que si de veritat els occidentals ens creiem amb el dret de liderar el món, segur que resultarà més útil que ens dediquem a construir eines eficaces que contribueixin a solucionar els greus problemes que posen en risc la seguretat mundial, que no pas a malbaratar recursos i vides en inacabables guerres que no fan més que incrementar el desordre a nivell global. I és que la veritable guerra preventiva que sí que s’ha de lliurar d’una forma implacable és aquella encaminada a eradicar la pobresa extrema a tot el món.

Per assolir aquests objectius, entenc que no hi ha millor forma d’actuar políticament, que reforçar els poders atribuïts a organismes de cooperació multilateral que formen part de sistema de Nacions Unides, que és l’única institució que pot parlar de forma legítima en nom de tots.

La Declaració del Mil·lenni

L’era de la mundialització, o globalització, en general, ha estat marcada per substancials avenços en la prosperitat econòmica del món. L’augment del comerç i en les inversions internacionals han anat acompanyats d’una espectacular acceleració en els ritmes d’incorporació de tecnologia als processos productius. En els últims temps, aquest procés ha estat fins i tot més ràpid en els països menys desenvolupats, especialment a l’Extrem Orient i el subcontinent indi, que en els més avançats tecnològicament. Últimament, l’extraordinari desenvolupament que estan experimentant alguns dels països d’aquestes àrees ha produït, a nivell global, una millora considerable en els índexs de desenvolupament humà^[490]. Però una part del món sotsdesenvolupat s’ha quedat encara al marge de totes aquestes millores. I, fins i tot, en algunes zones, es viu una dramàtica crisi que ha fet augmentar la pobresa i reduït les expectatives de vida de la població. La fallida d’aquestes societats per mantenir uns mínims d’ordre social és aprofitada per màfies organitzades i grups terroristes internacionals com a base de les seves operacions en l’extensió del caos a nivell mundial. És també en aquesta situació de misèria i opressió, on cal cercar l’explicació a l’incontrolat flux de persones que, a la recerca d’un somniat món millor, amenacen involuntàriament amb desestabilitzar la solidesa i cohesió de les societats econòmicament més avançades del món.

Afortunadament, la comunitat internacional ha començat a prendre consciència d’aquests problemes, i en una resolució que fou aprovada per l’Assemblea General de l’Organització de les Nacions Unides el dia 8 de setembre de l’any 2000, coneguda amb el nom de «Declaració del Mil·lenni», es reconeix que la tasca fonamental a la qual s’enfronta la nostra societat contemporània és aconseguir que el fenomen de la mundialització econòmica es converteixi en una força positiva per a tots els éssers humans. Es reconeix també que, si bé aquest fenomen ofereix grans possibilitats, en l’actualitat els seus beneficis es distribueixen d’una forma molt desigual, a l’igual que els seus costos. Per això, s’advoca per desplegar esforços amplis i sostinguts per crear un futur comú, basat en la nostra comuna humanitat en tota la seva diversitat, com a forma d’assegurar que la mundialització es converteixi en un factor plenament incloent i equitatiu. En la citada Declaració, es reafirmen els valors fonamentals que inspiraren la Carta fundacional de les Nacions Unides i s’estableixen també un conjunt d’objectius per aconseguir una millora substancial en el desenvolupament dels països menys desenvolupats i una dràstica reducció en les situacions de pobresa extrema^[491].

Malgrat que és cert que la recent crisi econòmica ha fet que s’esvaïssin definitivament les poques esperances que hi havia per aconseguir la consecució dels objectius proposats en el període de temps que es preveu en la citada Declaració^[492], aquesta constitueix, sens dubte, un full de ruta en la nova etapa que s’ha obert en l’àmbit de la cooperació internacional per aconseguir que, en un futur no gaire llunyà, aquest sigui un món millor.

Mercats per a la sostenibilitat

La intensificació en la cooperació internacional també s’està veient com a cada cop més necessària per abordar els problemes mediambientals als quals s’enfronta el nostre món. El principal problema és originat pel fet que el nostre sistema productiu funciona sense incloure en els costos de producció els generats per la degradació que ocasiona en l’entorn.

En les últimes dècades, però, la presa de consciència en la necessitat de canviar el model de desenvolupament, que fugi del malbaratament d’energia que s’havia produït en els segles XIX i XX, ha propiciat el disseny de polítiques públiques que tracten de fer compatible les necessitats de desenvolupament econòmic amb el respecte per al medi ambient. Un exemple d’això ha estat la introducció de desincentius econòmics a consumir productes que fan malbé el medi ambient, amb la introducció d’elevats impostos especials que graven el seu consum. Últimament, no obstant, la confiança per solucionar aquesta disfunció del sistema econòmic s’ha dipositat també en la creació de mercats d’emissions de contaminants com un instrument que intenta reorientar les decisions empresarials cap a l’estalvi energètic. En un cas i en un altre, es tracta de crear un marc general regulador a partir del qual s’estableixin mecanismes que forcin a les empreses a fer-se càrrec dels efectes negatius que produeixen les seves activitats econòmiques sobre el medi ambient i les incentivi a aplicar tecnologies d’estalvi energètic, a més a més de contribuir a incentivar la producció de formes d’energia més barates i netes.

El primer mercat que s’establí per introduir limitacions a les emissions de contaminants es creà als Estats Units. Una llei nord-americana de 1990 obligà a les centrals elèctriques a adquirir permisos per poder alliberar diòxid de sofre a l’atmosfera, que és un dels principals responsables de la destrucció dels boscos provocats per la «pluja àcida». D’aleshores ençà, l’Agència de Protecció Ambiental d’aquell país limita els volums màxims de contaminació que es poden emetre. Les empreses que sobrepassen les emissions assignades de forma anual es veuen obligades a comprar drets a aquelles empreses que tenen de sobrants. El preu de cotització de cada permís per cada dret d’emissió, el fixa la llei de l’oferta i la demanda^[493].

Més repercussió mediàtica tingué aquí la creació, l’any 2005, del mercat d’emissió europeu de diòxid de carboni. Té com a finalitat principal la d’estabilitzar la presència d’aquest gas d’efecte hivernacle a l’atmosfera, en compliment del Protocol de Kioto. Aquest Protocol és un tractat internacional que entrà en vigor el 16 de febrer de 2005, i que obliga els països industrialitzats signants^[494] a reduir entre els anys 2008 i 2012 les seves emissions col·lectives de gasos d’efecte hivernacle en un 5,2 per cent en relació amb els nivells que s’assolí l’any 1990^[495]. Encara que és improbable que la seva aplicació contribueixi, per si sola, a estabilitzar de forma significativa les emissions d’aquest tipus de gasos a l’atmosfera, entre altres raons per les deficiències que s’han detectat en la seva forma inicial d’operar^[496], s’ha valorat la posada en funcionament del Protocol de Kyoto com un primer pas per coordinar els esforços internacionals que es fan per intentar estabilitzar el clima del nostre planeta. La seva entrada en vigor ha contribuït a conscienciar les grans empreses, sobretot les elèctriques, sobre la necessitat d’introduir processos productius energèticament més eficients que aquells que havien emprat fins ara.

Cada vegada resulta més unànime l’opinió de què necessitem un compromís global per dedicar els màxims esforços a obtenir nous coneixements i tecnologia, i a aplicar-los amb la finalitat d’assolir un desenvolupament sostenible a llarg termini. És per això que s’ha començat a negociar ja un nou acord, per ampliar el primer a nous àmbits d’activitat econòmica, i per mirar també d’incorporar aquells països que fins ara s’han mantingut al marge de les obligacions que en el mateix s’estableixen^[497].