30. Amic

Amic (ara no m’heu de dir

senyor, ni el meu nom distingir),

d’ambdues parts rebeu salut

perquè sou digne i saberut;

mai més no us demanaré res

si a Elís, la millor de les tres

filles d’en Raimon el ferreny

d’allà Turena, feu desdeny.

No un goso demanar cap bé

prô si que us prego i pregaré,

sigueu honrat i perspicaç

en el judici d’aquest cas:

tenir un plet amb la meva amiga

em cou al cor més que l’ortiga.

Per’xò hem determinat tots dos

que aclariu el contenciós

per dreta llei o per amor,

segons costum d’amant d’honor.

Prô sento una angoixa molt greu:

ella m’ordena que, en nom seu,

dels arguments seus faci mostra

i que el dictamen sigui vostre.

Ara doncs parlaré primer.

Ja que és així com se sol fer:

qui pateix dany s’ha de queixar

i aquell que usurpa replicar.

Em querello amb la meva amada

que més que cap altra m’agrada

des que era xica i poca cosa,

i encara més des que és esposa.

Quan ella va saber fer i dir

el que tothom va seduir,

vaig pensar anar al seu davant

a dir-li el meu desig més gran

li vaig pregar que em fes un do,

per tenir un prestigi més bo:

que ella em besés quan me’n delís

i que això sols em garantís.

D’aquest do em va fer prometatge

i el seu besar tinc per ostatge,

i ara me’l nega per esplai

sense que li hagi fallat mai.

M’ha fet, veieu, el joc del foll

que et dóna l’aigua i pren el toll.

Segons la seva opinió

no m’ha de fer cap més petó;

diu que llavors no distingia

què era assenyat i què follia,

i encara diu més endavant

que el que es promet quan s’és

infant,

quan es té seny s’ha d’oblidar.

Us toca a vós ara jutjar:

jo rai, res més no us diré pas;

d’arguments teniu un cabàs

per escoltar i per decidir.

Callo, no hi tinc res a afegir.

Un cop resolt aquell qui encarta,

feu-me arribar el dictat per carta,

per molt que en amors sigueu ric

no us oblideu del vostre amic,

senyor