11. Cantaré de Mon Marquès

Cantaré de Mon Marquès,

i no pas per fer-li mal,

el desig és natural:

si m’emprenya —malviatge!—

escoltar el seu fals llenguatge

insultant mon «per-cabal»

i dient-ne vilania

per despit o gelosia.

Prô si algú sap lligar mots

i endreçar-los tots

treballant amb tal mestria,

sóc jo i prou: ningú a la terra

canta més d’amor i guerra.

De rimar, tant no n’he après

que no em costi un gavadal.

De vegades m’és igual

que de boig tingui la imatge

perquè no és més que un miratge:

més boig qui hi veu l’irreal.

Sempre tinc el qui m’espia

el Marquès en sa follia

i d’això de tapar sots

n’és dels més devots

—hom d’això en diu sodomia—;

prô no ho dic, pobret, que a Berra

es trencà la cama esquerra.

En torneig, a Mon Marquès,

a Sentflores, al pradal,

li vaig prendre l’elm pairal

i ara el tinc en un prestatge.

El puc vèncer amb gran coratge

quan arribi el caranval,

i si no ho vaig fer aquell dia

és perquè, ferit, patia

i Déu m’aturà els fogots; del pitjor dels seus nebots;

de Campllong als llots

del Puig de Santa Maria

té el prestigi arran de terra

com el mar el món aferra.

Arnaudó, aquest sirventès

d’en braç-curt, dents d’animal,

ulls-de-boc-en-finestral,

t’has d’aprendre i fer un viatge

per anar fins a l’estatge

d’Aiguaviva, allà a l’hostal

on Ramon de Pau dormia,

perquè escampi tot fent via

la cançó d’en pap-de-rots,

qui no en rigui els mots

caure al pou caldria

o anar a raure on viu Ballterra,

que de franc ningú desferra.

Mentre esteu, Marquès, en terra

em tindreu fent-vos la guerra,

prô per dos calçots

us daré la garantia

i que em pengin d’una serra

si el propòsit se m’esguerra.

Allà a Puigcerdà, el revés

que va rebre em dolgué igual

que la infàmia mortal

amb què va encaixar l’ultratge

davant nobles de llinatge

i davant Pinós, al qual

va tractar amb barroeria.

Se’l veu sempre en companyia