15. Jo sóc qui ribota i dola

Jo sóc qui ribota i dola:

tan gentil, tan amatent,

que no em cal destral ni aixola

ni cap mena d’instrument;

al contrari: n’he escrit cent,

sóc d’això mestre d’escola

i un amant tan displicent

que si bado el cor em vola.

Si Déu em dóna alegrança

i goig del meu «per-cabal»

tant hi clavaré la llança

entre Quaresma i Nadal

que en Llengua-xopa-de-sal

en tindrà enuig i recança

i tots els companys de pal

en tindran goig i alegrança.

Si el meu cavall m’arrossega

podeu tenir per segur

que on l’atrapi hi haurà brega

si no m’atura ningú.

Ni contra l’arnès més dur

el meu acer no es doblega

i fereix la carn al nu

si a Déu no es queixa i gemega.

Una i dues, tres i quatre,

cinc i sis i set i vuit.

Una i dues, tres i quatre,

cinc i sis i set i vuit

bregues fa poc vaig combatre

amb ma hostessa sens descuit;

de trobar-me flac i buit,

amic no em podeu rebatre,

que el meu pa ja haurà cuit

per reblar la fi del batre.

La mestressa s’esvalota,

va demostrar-ho en muntar:

si no m’agafo a sa cota

prou m’hauria fet saltar,

perquè em feia rebotar

com si fos una pilota;

fa de molt mal cavalcar

un bèstia que així trota.