21. Un sirventès tinc ganes de bastir

Un sirventès tinc ganes de bastir,

l’enviaré a En Sanç, allà l’Espanya

ja que amb Alfons em vull desavenir

perquè no em vol ni a cort ni de campanya,

sense que jo l’hagi fet mal ni talla

per plaure l’arquebisbe que no calla;

si tant li plau que laci un pas cobert

el mato i fujo com va fet en Robert,

sense badar, no em puc entretenir,

ni puc estar-me ni al pla ni a la muntanya

ni tinc amics que em gosin acollir

ni comte ni vescomte no em vol plànyer.

Tinc el cor trist i l’ànim em davalla.

Donat que el rei es creu la gent canalla;

me’n vaig als turcs, que ja prou que he sofert:

Cor de Lleó em tindrà i Alfons s’ho perd.

I si no fos la dama que em fa patir

que cada jorn favors i gràcies guanya

i els bons posats que em fa —quin goig diví—

la miro i tinc la joia per companya.

Pel maig farà cinc anys si el cap no em balla,

que amb en Ricard seria a la batalla

malgrat aquells que em voler mal complert

els tres senyors i en Dalmau de Biert.

Davant del meu senyor puc presumir

i dir-li clar que en tota la Cerdanya

no té vassall més bo, més genuí

—condemni Déu qui l’amistat ens danya.

Elionor, el meu fervor no calla;

Emperadriu, si el meu cor vell no es qualla

no m’estaré d’amar-vos i us dic cert;

que sóc vostre en el seca i el verd.

Rei castellà, a vós em vull dirigir

perquè daureu allò que un altre estanya

sou el millor i no se’m podrà desdir

des de Galícia fins a Alemanya,

perquè sou ferm on altre rei s’encalla

i més valeu com més creix la muralla,

sou generós i al món resteu obert

i obté molt més el qui té més encert.

Ai meu Bertran, que tot bé l’embolcalla,

trameto el cant, i si de cas es perd

hauré seguit un rastre ben incert.

Castellbò! Déu us ompli la senalla

i recordeu els quatre fills d’Albert;

no és digne qui sense cops terra perd.