5. Cantaré perquè em complau

Cantaré perquè em complau

un romanç, que els nois de Pau,

van cantant amb so que atrau,

del vell bisbe, mestre del frau,

i d’en Ramon Folc, el gripau:

quan veuen que el rebost decau

se’n van a viure allà a Palau.

Marxen cantant lirindunvau,

ballant, tocant gentil i suau.

Sembla que al rei tant li fa

si a la cort els deixa estar

sense que hagin de pagar,

—igual com faria un joglar—

van allà només a endrapar;

si ho fan sols per estalviar

ara jo els ho penso esguerrar.

Marxen cantant lirindunvar,

ballant, tocant altet i clar.

Per’xò li dic «Trifolcguer»,

va trair el seu cavaller

en Sabata de Calder

quan va convidar-lo al Soler:

poc més i es menja sa muller.

Que Sant Lleïr ens guardi a recer

de pebrada de tal morter.

Marxen cantant lirindunver,

ballant, tocant, i em sembla bé.

Per’xò li dic Foll Ramon

perquè no hi ha en tot el món

cap traïdor més pregon;

i En Pere de Berga, el segon.

Jo canto i bramo aquest afront;

i que a la mula besi el cony

qui a traïció no respon.

Marxen cantant lirindonvon,

ballant, tocant, que això els confon.

Ara del cant giro l’eix

contra en Folc, el sac de greix,

que una corda al coll mereix;

penso amb la jòia que, amb escreix,

feliç em fa, em vesteix i em peix,

no són mentides, tanmateix,

sinó una jòia que reneix.

Marxen cantant lirindunveix,

ballant, tocant, amb aquest deix.

Mentre una dent em quedi al queix

diré, Senyora, això mateix.