25. Oreneta, el teu cant em fa patir

—Oreneta, el teu cant em fa patir.

Què tens, què vols que no em deixes dormir?

No sé què dir, aquest mal no m’abandona

des que vaig creuar la terra gascona,

i si de Bon Esper no em dus missatge

no puc arribar a entendre el teu llenguatge.

—Senyor, vostra dama m’ha fet venir,

per dir-vos que us desitja sóc aquí.

Si fos com ja, oreneta i no m’adona

seria al vostre llit fa molta estona,

prô com que no coneix aquest paratge,

per dur-li vostre afany faig el viatge.

—Oreneta, t’hauria d’acollir,

t’hauria d’estimar i honrar i servir,

que et salvi el Déu que el món sencer acarona,

el que va formar vent i platja i ona,

i si en parlar us he dit algun ultratge

us demana que no me’n feu ostatge.

—Senyor, vostra dama m’ha fet venir,

i em féu jurar i prometre i va insistir

que us recordés la sivella rodona

i aquell anell que heu de guardar en persona,

la bona fe que us donà de bagatge

i aquell petó que és vostre d’avantatge.

—Oreneta, ara al rei he de seguir,

va a Tolosa i amb ell he de partir;

prô, peti qui peti, ran la Garona,

sapigueu que al mig del prat, amb l’ascona,

a Mon Jordà esterrecaré a l’herbatge

davant de tots, i això no és fals coratge.

—Senyor, que us permeti Déu acomplir

aquest desig, i vetlli a més per mi.

Si pel camí ningú no m’afalcona,

vaig a respondre a qui l’amor us dóna,

que, quan us sabrà en tan llunyà reinatge,

tindrà al cor un dolor greu i salvatge.