La meravellosa ciutat de Lahor (Lahore)
Lahore ha estat durant segles el centre cultural del món indi més occidental, fortament influït per la tradició musulmana i en menor mesura pels sikhs. La ciutat va viure el seu segle d’or durant el període d’esplendor del domini mogol de l’Índia, atès que en diverses ocasions va esdevenir la capital política de l’imperi. Això va fer que la refinada dinastia mogol desplegués tota la seva bellesa arquitectònica en aquesta gegantesca metròpoli de l’Àsia meridional. És el cas d’Akbar, que va fer de Lahore la capital del seu imperi durant catorze anys.
Destaquen, entre d’altres, el fort de la ciutat, el basar, la monumental mesquita, els jardins de Shalimar i el mausoleu de Jahângîr. De l’època de Montserrat, encara s’hi poden apreciar els pavellons que el jesuïta va visitar i ocupar dins el fort de Lahore. Els jardins de Shalimar, la mesquita Bâdshâhi Masjid i el mausoleu de Jahângîr són construccions posteriors.
Els treballs de construcció del Fort de Lahore van iniciar-se durant el regnat d’Akbar i els seus descendents Jahângîr, Shâh Jahân i Aurangzeb hi van fer diverses modificacions. El fort va ser ocupat, finalment, pels sikhs i els britànics. Nogensmenys, bona part de les estructures i edificacions internes del fort són obra d’Akbar. Entre elles, hi ha la «Cambra d’audiències privades», on encara és possible apreciar els ornaments pintats o els gravats de marbre, encara que tots ells es troben en un estat de conservació lamentable. El pavelló mira als jardins de Jahângîr, en la seva part posterior i en l’anterior connecta amb la gran «Cambra d’audiències públiques» de Shâh Jahân, que s’obre a un gran parc, on encara avui dia els búfals s’utilitzen com a bèsties de càrrega en les tasques de manteniment dels jardins, de la mateixa manera que en temps de Montserrat. En aquesta cambra, encara s’hi conserva la balconada original d’Akbar des d’on s’adreçava als seus súbdits. Malauradament, allò que antigament eren les seves estances ha desaparegut per complet sota les runes.
La mesquita de Bâdshâh presideix Lahore amb la seva rotunda silueta coronada per tres cúpules blanques gegantesques que contrasten amb el vermell de la pedra de l’edifici. Es tracta d’una de les mesquites més grans del món on hi poden resar plegats fins a un quart de milió de fidels. Aurangzeb va ser l’artífex de la seva construcció el 1674 i el seu disseny és una rèplica de la Gran Mesquita de Delhi.
Els jardins de Shalimar estan considerats com un model en la configuració dels grans jardins mogols. Van ser dissenyats sota els auspicis de Shâh Jahân i destaca el sistema de rec que permet. El jardí està dividit en dues terrasses situades a diferents nivells i entremig de les dues terrasses reposa un estany que distribueix l’aigua pels canals. Dels canals d’aigua brollen sortidors d’aigua i fonts que refresquen un indret que durant bona part de l’any es troba envaït per una calor sufocant. El sistema de sortidors d’aigua es posa en marxa des de la terrassa superior. L’aigua comença a córrer per un gran canal central fins que es troba amb un petit salt esglaonat que la condueix a l’estany intermedi i, un cop aquest arriba al màxim de capacitat, l’aigua arriba a la segona terrassa per alimentar els seus sortidors. En total, poden transcórrer una o dues hores fins que no es pot apreciar amb tota justícia la bellesa dels jardins.
Als afores de la gran ciutat de Lahore, s’acaben els edificis d’estil colonial i arriben els suburbis amb les cases baixes. La brutícia omple els carrers i els búfals es refresquen en les aigües tèrboles dels canals. Al costat seu, els nens es llencen a l’aigua sense descans provant de minvar la força del sol. Inesperadament, com del nores, apareixen quatre minarets envoltant una preciosa construcció de color blanc, senyorial, delicada i sòbria. És el mausoleu de Jahângîr, un dels distingits alumnes de Montserrat durant la seva ambaixada davant Akbar. A la vora d’aquesta tomba, s’hi va erigir la de la seva esposa preferida, Nur Jahân. Tots els passadissos interiors del mausoleu imperial estan recoberts de dissenys florals —hi abunda la flor de l’albergínia— i geomètrics, i el marbre polit dels terres enlluerna el visitant.
No hem de deixar de parlar de Lahor, la més gran ciutat d’Àsia i Europa en riquesa i nombre de mercaders, que hi arriben des d’arreu d’Àsia. Supera moltes altres en comoditats de tota mena i no hi ha en el món un sol gremi d’artesans que no existeixi en aquesta ciutat. Hi ha tanta gent als carrers que es destorben entre si mentre caminen. Només el perímetre del fort, construït amb maons i morter, fa unes tres milles de longitud. En el seu interior hi ha un mercat protegit de la calor de l’estiu i les pluges de l’hivern mitjançant un sostre de fusta punxegut. Sóc de l’opinió que aquesta construcció, per la seva gran utilitat, seria digna de ser imitada. Quan s’hi exposen perfums de bon matí, la dolçor de la fragància resulta realment deliciosa.
La resta de la ciutat s’estén fins ben lluny i tots els edificis es fan de maons. La gent de l’indret són acabalats brahmans i gentils de totes les classes i també s’hi poden trobar casmiris, que són forners, cuiners i venedors de productes usats, una professió molt característica d’aquesta gent si tenim en compte el seu origen jueu. La terra es caracteritza per una gran fertilitat i productivitat.
Durant la campanya militar, Mirsachim havia arribat amb les seves forces fins a Lahor i havia establert el seu quarter general prop d’uns jardins molt grans que es troben a l’est. Des d’allà va demanar a Mancin, fill de Bagoandas i comandant del fort, que li entregués la ciutat, però el valent Mancin va respondre-li així:
—El vostre germà Zelaldin va confiar-me la protecció d’aquesta ciutadella i jo mai no el trairé. Si voleu temptar la vostra sort, assetgeu la ciutat. Estic preparat per defensar-la. Si confieu en les vostres tropes, jo confio en el coratge de les meves. Moriran un miler de vegades abans de rendir-se. Si prenguéssiu la ciutat, jo moriria amb ella, en compliment del meu deure envers l’emperador Zelaldin.
Mirsachim confiava que l’opulent ciutat s’acabaria rendint a les seves tropes, sense necessitat d’enfrontar-se als seus habitants i, per aquest motiu, va demanar a tots els mercaders i habitants que no tinguessin cap temor, atès que ell només feia la guerra al comandant del fort. Malgrat que la ciutat es trobava indefensa, les seves tropes no van robar ni van fer cap estrall. Això no obstant, i tal com hem dit anteriorment, l’arribada del seu germà el va obligar a trencar el setge.