A pocs quilòmetres dels dos grans nuclis de població del Punjab més septentrional, Islamabad i Rawalpindi, s’estén la gran plana entre els rius Soan i Jhelum, coberta arreu de pastures per a les cabres i els bens. Prop de la Gran Ruta Transversal, construïda per Sher Shâh i el mateix Akbar, s’endevina a l’horitzó un petit túmul enmig d’antenes de ràdio que obstaculitzen la visió de l’indret. Mentre t’hi apropes per petits caminets que recorren els pastors punjabis amb les seves cabres, comença a definir-se una estructura semiesfèrica. En arribar a aquell turonet, hom es trasllada de sobte a més de mil anys enrere, potser dos mil, quan la regió del Punjab era un dels centres budistes més importants del subcontinent amb seu a Taxila, prop d’Islamabad i meravella de l’art grecobudista de Gandhara. Els obeliscs de Montserrat són, en realitat, les restes d’imponents stûpes budistes, que en una època remota creixien per tot el paisatge de l’actual Pakistan. Aquests reliquiaris tan característics de la tradició hindú i budista són el testimoni d’un passat oblidat. Probablement, quan Montserrat va descriure el seu obelisc, aquest no havia patit un pas del temps inexorable del qual en resten tan sols les runes. Tanmateix, l’stûpa és encara visible i molt present a la petita vila que l’envolta. Es pot apreciar amb molta nitidesa que el petit túmul és, en realitat, una construcció de pedra aixecada sobre una planta quadrada. Al vespre, la gent de l’indret, musulmans punjabis, es reuneixen al voltant de l’stûpa per comentar el dia a dia i allò que va ser un símbol religiós ha esdevingut una mena d’àgora local. No deixa de sorprendre que la gent del llogaret segueixi considerant aquell petit turó com el seu centre del poblet.