La llegenda de Balnat (Balnât)

Adoren Balnat com a servent de Déu i profeta. Balnat, juntament amb la seva germana, van ser els primers que van dur un vida d’aillament dalt de la muntanya i, posteriorment, per sorpresa de tothom, ell va fer-se invisible. Segons diuen, això va tenir lloc fa tres-cents anys. Això no és tot, perquè es murmura que encara és viu i que com un altre Prometeu, s’apareix en formes diverses. Lliga cintes dalt dels arbres o en indrets elevats, que a qualsevol esgarrifarien, per demostrar que ha passat per allà. S’explica que va ensenyar a venerar Déu de la manera següent: al matí, tan aviat com el sol ha sortit, tots s’han de girar en direcció est i tocar plegats unes petites flautes i unes conquilles; igualment, també toquen a la posta del sol, si bé en direcció oest; i després d’esmorzar i sopar, celebren una cerimònia d’acció de gràcies a Déu. Als seus seguidors, els és permès de menjar qualsevol producte i poden barrejar-se amb tota mena d’homes. A les seves cases, viuen d’una forma molt austera i només s’alimenten de verdura cuita i mantega.

Hi ha dues classes de gent entre ells: els homes casats i els que han fet vot de celibat. Els casats porten uns vestits més curts. Els altres es caracteritzen per la seva visió de la castedat i l’obligació que tenen de difondre les seves ensenyances. Obtenen respostes oraculars després de consultar Balnat i practiquen l’art de l’endevinació, de manera que els podem considerar com a encisers més que religiosos. Els nostres sacerdots van arribar a pensar que Balnat era un malvat dimoni, ja que havia enredat els avantpassats d’aquesta gent amb falsos miracles i encara se’ls apareix de forma regular. El dimoni ha habituat aquests ignorants gentils a cridar-lo, invocar-lo i adorar-lo mitjançant noms que acaben en «nat» com Manquinat, Septenat, Jagarnat i d’altres apel·latius similars. En memòria de Balnat, els viatgers pengen cintes de roba als arbres que troben pel camí.

Quan Zelaldin va visitar aquest indret, el seu jerarca era un ancià, que, segons deien, tenia dos-cents anys, encara que en realitat en devia tenir uns vuitanta. Val a dir que entre aquesta gent és costum pretendre ser molt més vell del que s’és en realitat, amb la finalitat d’impressionar els altres. És com si la virtut i la santedat es volguessin mesurar amb el nombre d’anys que un viu. Quan van sentir que el rei venia a veure’ls, es va convocar una assemblea formada per un gran nombre de membres de la fraternitat. Alguns d’ells, per demostrar la seva santedat, es llançaven nus a l’interior d’algunes coves naturals o artificials i molts els admiraven i lloaven la seva santedat.

En realitat, els diners els atrauen molt, i tots els paranys i pretensions de santedat que representen, van a la recerca de recompenses pecuniàries. El rei, sempre atret per qualsevol tipus de superstició, va ser conduït per aquesta comunitat d’ermitans de Balnat a un indret on deien que el mateix Balnat hi havia viscut. Descalç i amb el cabell sense recollir va venerar l’indret i el seu profeta.