Arribada del rei a Gelalabad (Jalâlâbâd)

Després de prendre comiat de la seva germana i de redactar el decret per cedir-li el regne, el rei es va preparar per al viatge de tornada. En el dia establert per a la sortida de l’exèrcit, va venir fins al campament de Gelalabad, acompanyat només per un reduït grup de capitans de cavalleria. Tots aquells que es trobaven en el campament, inclòs el sacerdot, van anar a felicitar-lo. Les congratulacions del sacerdot van ser rebudes amb un somriure de satisfacció, sobretot perquè ell creia que, gràcies al sacerdot, la fama de la seva campanya seria coneguda fins a Espanya. Heu de saber que té una gran ambició per la glòria.

Tan aviat com les tropes es van haver reagrupat, van sortir de Gelalabad en direcció cap a Fattepur. Com que a la campanya no s’havia vessat sang, Zelaldin, davant un grup molt nombrós de capitans, va preguntar al sacerdot com havia pogut tenir lloc el desastre de la campanya d’Àfrica. Com havia estat possible que quatre reis morissin en l’espai de quatre hores? I què havia dut Sebastià^[291] a ajudar un agarè i confiar en ell?

Un cop el sacerdot va haver explicat tot l’episodi tal com havia tingut lloc, el rei va replicar:

—Mai no podré lloar prou el coratge d’aquells que s’entreguen a la lluita. Ara bé, tampoc no deixaré mai de retreure la covardia d’aquells que, per procurar-se la seva pròpia seguretat, abandonen l’eterna glòria de les victòries de les guerres: Oh, els coratjosos i valents joves prínceps, que amb el neguit de la batalla en el seu interior creuaren l’oceà i envaïren els reialmes d’altri quan se’ls ho va reclamar, tot i arriscant la seva pròpia fortuna!

Zelaldin sovint narrava les fetes de Sebastià i cantava les seves gestes, atès que era de la mateixa naturalesa i caràcter, intrèpid i sense por al perill.