Període inestable: segona conspiració
El rei, que era una persona senzilla i sincera de mena, va pensar que d’aquesta manera havia avortat la conspiració. No obstant això, mentre aquests esdeveniments tenien lloc, sempre mantenia l’espasa o alguna altra arma a prop seu. No cal dir que els sacerdots van sentir el perill molt a prop. En efecte, Xamansur, el cap de la conxorxa, en lloc de millorar la seva actitud, gràcies al perdó i als beneficis obtinguts, va utilitzar aquesta impunitat per refer la conspiració amb les mateixes males arts que ho havia fet abans.
Va escriure una altra carta adreçada a Mirsachim en els mateixos termes que ho havia fet en l’anterior ocasió. El rei ho va saber de seguida. Xamansur, per la seva banda, va utilitzar amb gran diligència tots els mitjans al seu abast per incitar els cors dels súbdits en contra del rei.
D’acord amb la forma de fer dels tàrtars, tota la potència dels seus exèrcits es concentra en la cavalleria. Gràcies al sistema introduït per Cinguiscan[121] del qual Zelaldin n’és descendent, la cavalleria es distribueix de manera que els comandants de deu es troben sota les ordres dels comandants de cent, aquests sota els comandants de mil i aquests, finalment, sota els comandants de deu mil. Quan es feien els recomptes, perquè la cavalleria cobrés la seva paga, tots confiaven en les assignacions elaborades pels oficials responsables.
Ara bé, el traïdor va fer creure al rei que l’estaven estafant i que li demanaven diners per a més tropes de les que en realitat tenia, de manera que comptaven els soldats d’infanteria, i alguns cops, fins i tot, els propis criats, com si fossin de cavalleria. Va suggerir al rei que, per evitar aquest frau, cada home hauria de presentar-se amb el seu cavall i aquests serien marcats. Si un cavall moria, haurien de portar la cua i, en cap cas, se cedirien cavalls entre els amics. Tampoc no es permetria la venda de cavalls sense la llicència del rei. A més, el salari de la cavalleria i dels seus comandants de deu hauria de reduir-se. El rei va estar d’acord amb les noves mesures adoptades en creure que procurava per als seus propis interessos, mentre que, en realitat, tot formava part de la nova conxorxa del traïdor, el qual volia presentar-se posteriorment com a defensor de l’exèrcit per fer caure i desposseir el rei.
Efectivament, tant van enutjar aquestes mesures als mongols que van acabar rebel·lant-se a la província Gangàrida, on van atacar i assassinar el seu governador. Arreu, gents de totes les condicions es rebel·laven contra el rei acusant-lo de tirania. Només els calia que tots entenguessin que era el seu deure i interès unir-se a la legítima revolta contra el rei, pel bé de la religió i llibertat.
Amb aquests rumors estenent-se arreu, els sacerdots van adreçar-se al rei —del qual es deia que es penedia d’haver-los fet venir— per esbrinar quin era el seu estat d’ànim i si desitjava que marxessin per fer front als disturbis. Res més lluny del seu pensament i, per això, els va retreure que volguessin tornar a casa en uns moments tan difícils com aquells. Per suposat que volien restar al seu costat. Allò que els afligia de debò era que la gent pensés que no havien aprofitat prou el seu temps després de viure en un país tan llunyà.
Es va fer saber al rei per segona vegada que Xamansur l’havia traït altre cop. El rei va decidir retirar-li les seves funcions responsabilitats financeres, i el va posar sota custòdia.