La llengua persa
Tot plegat, va omplir els sacerdots d’una gran joia. De nou, un zel desconegut va consumir les seves ànimes i van decidir de renovar el seu esforç i començar a preparar-se per a la tasca que els havia estat encomanada, per gran glòria de Déu i per la salvació de les ànimes. Van demanar al rei que els concedís un mestre perquè els instruís en la llengua persa, atès que aquest idioma s’adapta millor als debats públics i, a més, la parlen el rei, els capitans i molts dels soldats.
La tasca va ser confiada pel rei a un jove molt brillant i eficient.[097] Sota la seva instrucció, Rodolfo, molt preparat intel·lectualment, va progressar en menys de tres mesos en l’estudi de l’elegant literatura persa, emprada en estudis científics i parlada pels erudits. Podia defensar-se en públic, potser mancat d’una dicció culta i d’una copiositat de llenguatge, d’una manera que almenys li permetia de fer-se entendre per aquells que l’escoltaven. Un altre dels sacerdots, nascut a Ormuz, que gairebé havia oblidat la seva llengua materna persa, va recuperar els seus coneixements anteriors.
La rapidesa amb què Rodolfo va assimilar el persa va impressionar favorablement al rei i als magistrats pel que respecta a la seva habilitat i cultura, i també va desvetllar una gran admiració entre tots ells. Els meravellava que un foraster nouvingut hagués pogut adquirir amb tanta facilitat tants coneixements d’una llengua estranya per a ell. Fins i tot, van arribar a elogiar el seu accent forà.
Tan aviat com els sacerdots van conèixer la llengua prou bé com per traduir els Evangelis amb rigor i per escriure en persa un compendi dels dogmes de la nostra fe, van iniciar la tasca de traduir al persa els relats més significatius d’entre les narracions que es poden llegir en l’Evangeli. També van incorporar discussions acurades sobre qualsevol tema que els agarens haguessin posat en dubte. Tots aquests escrits van fer-se arribar al rei perquè ell pogués seguir-los amb més atenció quan se li llegissin en els moments de repòs. D’aquesta manera, també confiaven en estalviar-se la gelosia dels adversaris, que mal interpretaven les freqüents trobades amb el rei. Finalment, provaven de demostrar que el favor del rei per a aquells humils estrangers no els feia sentir ni orgullosos ni presumptuosos.