Els camins inesbrinables de l’obra
L’obra d’Antoni de Montserrat ha seguit camins tan enigmàtics i sorprenents com les pròpies petjades del seu autor pel continent asiàtic, especialment si tenim en compte que gairebé tots els seus escrits van romandre en el més estricte anonimat per un període de tres-cents anys.
Van haver de passar tres segles des de la mort d’Antoni de Montserrat perquè el seu manuscrit i el seu mapa sortissin a la llum. El manuscrit del Mongolicae Legationis Commentarius va ser descobert l’any 1906 pel reverend W. K. Firminger a la biblioteca de la catedral de Saint Paul a Calcuta. Es tractava de 140 fulls manuscrits per Antoni de Montserrat, acompanyats per un petit mapa de l’Índia, dels quals no se’n tenia cap notícia ni en el món acadèmic ni en l’estrictament religiós de la Companyia de Jesús. El polsegós manuscrit reposava en l’oblit d’un prestatge de la biblioteca de Calcuta. El 1909, el jesuïta A. Van de Mergel va rebre l’escrit i el va mostrar a un altre jesuïta belga, H. Hosten, el gran estudiós de les missions catòliques davant els mogols. Hosten ràpidament va adonar-se de la transcendència de l’obra que tenia davant els seus ulls i, després d’una laboriosa feina per desxifrar la lletra de l’autor, va transcriure’l i el va publicar en la seva versió original llatina l’any 1914 a la revista Memoirs of the Asia Society of Bengal, impresa a Calcuta. El mateix Hosten va elaborar posteriorment una traducció a l’anglès publicada en diversos articles a la revista The Catholic Herald of India entre els anys 1921 i 1922, també a Calcuta. D’altra banda, i basant-se en l’edició transcrita, J. S. Hoyland va fer una altra versió anglesa, anotada per S. N. Banerjee, que es va publicar a Londres el 1922 sota el títol The Commentary of Father Monserrate S.J. on his Journey to the Court of Akbar.
La gran qüestió, tanmateix, persisteix. ¿Què va passar amb el manuscrit des de la mort de Montserrat l’any 1600 fins a la seva aparició a Calcuta tres segles més tard? En les mateixes pàgines del manuscrit, trobem algunes respostes a l’enigma. A partir dels segells i les anotacions de les primeres pàgines podem concloure que el manuscrit va passar per tres biblioteques britàniques de l’Índia abans d’arribar a la catedral anglicana de Calcuta. En primer lloc, sabem que el manuscrit va pertànyer a la biblioteca del Fort William College de Calcuta com a mínim des de 1818 fins el 1836. Diem com a mínim perquè el manuscrit es va enregistrar en un catàleg de la biblioteca elaborat l’any 1818, però és possible que hi hagués arribat abans. Tanmateix, no hi va poder arribar abans del 1800, data de la fundació d’aquesta biblioteca. Posteriorment, va ser transferit a la Metcalfe Hall Collection, la biblioteca pública de Calcuta i, des d’allà, va anar a parar a la biblioteca imperial de la mateixa ciutat. Per acabar, va ser transferit a la catedral de Saint Paul l’any 1903.
Resta sense identificar el registre d’una altra biblioteca: IP46. Sembla ser que es tractaria de la més antiga de totes les que conté el manuscrit i podria haver pertangut a alguna biblioteca dels jesuïtes. Durant dos segles, entre 1600 i 1800, és del tot impossible conèixer amb certesa quin camí va recórrer el manuscrit de Montserrat. ¿Què va passar amb el llibre després de la mort del seu autor? Com van obtenir els britànics el que havia de ser un dels més preuats tresors dels jesuïtes de Goa? És molt probable que la resposta es trobi en les vicissituds patides per la Companyia de Jesús al llarg d’aquells dos segles, durant els quals aquest orde catòlic va ser dissolt i en algunes ocasions els seus membres fins i tot perseguits. Bona part dels seus arxius, arreu del món, van ser desmantellats i molts documents es van perdre per sempre.
Al cap i a la fi, el Mongolicae Legationis Commentarius va aparèixer a principis del segle XX i, gràcies a la tasca del jesuïta belga H. Hosten, el podem llegir finalment el segle XXI en la llengua materna del seu autor per mitjà de la present edició.
Resulta molt més greu i, fins al moment, irreparable, haver perdut els altres manuscrits de Montserrat perquè sabem que en va deixar altres d’enllestits. De l’estudi del Mongolicae Legationis Commentarius, que presentem aquí, es pot deduir que Montserrat va escriure quatre manuscrits més. Mentre redactava el Mongolicae Legationis Commentarius, podem concloure que l’autor va adonar-se de la gran quantitat d’informació que tenia sobre la geografia i els costums de l’Índia i l’Àsia central, i va decidir escriure un volum exclusivament dedicat a aquesta matèria i que anomenarem Manuscrit I. El Manuscrit II estaria format exclusivament pels comentaris relacionats amb la missió religiosa davant el Gran Mogol. A partir de les notes adjuntes, del mateix Montserrat i un anotador anònim, i del propi pròleg de l’obra, podem assegurar que els Manuscrits I i II van ser efectivament escrits. Dissortadament, no se n’ha trobat cap exemplar, fins al moment d’escriure aquestes ratlles.
Sven Hedin, el gran explorador i geògraf suec dels segles XIX i XX va dir: «Cap pèrdua podria haver estat pitjor per als estudiosos de la història de l’exploració d’Àsia, que la del primer llibre [Manuscrit I] de Montserrat».
Durant els anys de captiveri al Iemen, Montserrat va escriure encara dos volums més que anomenarem Manuscrit III i Manuscrit IV. El primer va ser un recull del captiveri que va patir en mans d’àrabs i turcs, mentre que el Manuscrit IV contenia una descripció geogràfica, històrica i antropològica de les terres d’Aràbia. Malauradament, no s’ha conservat cap exemplar d’aquests escrits, però sempre ens resta l’esperança que algun dia puguin aparèixer.
Resta el consol, afortunadament, que s’hagi conservat al Vaticà un exemplar del seu relat breu en portuguès que porta per títol Relaçam do Equebar, Rei dos Mogores datat a l’any 1582. Es disposa d’un original enviat per segona via al general de la Companyia de Jesús i que actualment es troba a l’Archivum Romanum Societatis Iesu a Roma.
Ens resta una darrera qüestió per respondre: ¿Què se n’ha fet del manuscrit del Mongolicae Legationis Commentarius que anava acompanyat del primer mapa de l’Himàlaia, el més complet i detallat de l’Índia i l’Àsia central del segle XVI? No ho sabem. Fins l’any 1922, és possible deduir a partir dels comen taris que el jesuïta H. Hosten ens deixa en la seva traducció a la revista The Catholic Herald of India que el manuscrit se guia a la biblioteca de la catedral de Saint Paul de Calcuta. Actualment, vuitanta anys més tard, la biblioteca esmentada no té constància de l’existència del manuscrit Mongolicae Legationis Commentarius, ni tan sols del mapa que l’acompanyava. S’han esvaït de nou, potser aquest cop per sempre. El misteri de l’obra d’Antoni de Montserrat perdura fins als nostres dies, quatre segles després de la mort de tan il·lustre personatge.