Els rius Raohi (Râvi), Sandabalis (Chenâb) i Bydaspes (Jhelum)

Després de deixar Calanur, el rei va creuar el riu Raohi^[205] per un pont. A aquest riu també se’l coneix com l’Adris. A continuació, va passar el riu Cingaro^[206] prop dels peus de l’Imaus. Es tractava d’un recorregut accidentat i perillós, amb ascensions a muntanyes i baixades a valls on abundaven els aiguamolls. Al llarg dels senders, les muntanyes eren rocalloses i se’n desprenien moltes pedres. Finalment, van arribar a Samba.^[207]

La ciutat de Samba es troba als peus de l’Himàlaia i la governa un règul gentil, vassall de Zelaldin. La fertilitat de la terra i la seva població són semblants a les de Nagarcot. Es troba sota la vigilància d’un destacament mongol i els seus habitants són esclaus de les supersticions gentils dels brahmans. El clima és molt similar a l’europeu, ja que el país es troba per complet en una latitud septentrional, entre trenta i trenta-dos graus. La major part de la seva gent són alts i prims de pell més aviat fosca, però propera al blanc, i amb un cabell i barba que creixen molt llargs.

Després de deixar Samba, el rei va acampar prop de Nani, un riu que es troba amb el Sandabalis^[208] a quatre milles d’aquell indret. El campament es va instal·lar en un prat verd molt agradable. No hi ha dubte que les terres que s’estenen entre l’Adris i el Sandabalis són molt millor que totes les altres que havíem visitat fins ara, pel que fa a la seva gran bellesa, la diversitat de cultius i el gran nombre de llogarets i viles. L’endemà, Zelaldin va creuar el Sandabalis. No va ser una empresa fàcil, puix que el riu va complicar molt la tasca de construcció d’un pont, i molts van morir ofegats. El rei va creuar en barca i gairebé tots van fer-ho de la mateixa manera, encara que les tropes van trigar tres dies a creuar. No teníem moltes barques, encara que el rei havia ordenat que portessin totes les que trobessin en els pobles i viles dels voltants.

El responsable d’aquesta mancança, deien, era Mirsachim que, per aturar la implacable persecució del rei, havia ordenat que totes les barques que ell havia utilitzat per creuar el riu fossin destruïdes o incendiades. Els dos rius que es trobaven davant d’ell li representarien encara més retards, i volia ser prou lluny per evitar que l’avantguarda dels exèrcits del seu germà l’enxampés desprevingut. Va pensar que destruint les barques podria guanyar temps. Zelaldin va pagar un preu molt alt per creuar el riu: uns quatre-cents homes de totes les condicions no sabien nadar i es van ofegar. Resultava impressionant contemplar les dimensions del riu que aquí es troba prop de les seves fonts. D’altra banda, el riu es divideix en canals, formant tres corrents, dos dels quals encerclen una illa amb gran quantitat d’aigua. El riu, lentament, es dirigeix vers el Bydaspes^[209] després de donar molts revolts.

El rei va conduir els seus homes al llarg del riu fins a Qhunia,^[210] o «indret de la sang» i Saddaris,^[211] dues ciutats separades per una distància de tres milles. A mig camí entre les dues ciutats, les tropes van dirigir-se cap al Bydaspes, per un camí més curt i accessible. De ben segur que cal lloar la cura i previsió del rei en aquest afer, ja que va ser tan gran l’atenció que va prestar a la seguretat i comoditat de les seves tropes, que va solventar les dificultats en proveir-se d’aigua i en el pas dels rius. No es va poder evitar, tanmateix, que el primer dia, quan es va traslladar el campament a set milles del Sandabalis, els soldats patissin set.

Per aquest motiu, el rei va escollir una drecera d’unes quinze milles i va acampar prop del Bydaspes, on va donar als seus homes un descans de vuit jorns. Durant aquest temps, es va dedicar cada dia a anar de cacera amb els seus fills. Al mateix temps, fou aixecat un pont sobre el riu, atès que era ample i profund. El riu era impossible de creuar, fins i tot per als elefants, i la infanteria i la cavalleria no podien fer-ho nadant. Per això, va caldre un pont molt ferm. El Bydaspes, que aboca les seves aigües a l’Indus, forma els límits del regne de Lahor. Els habitants originals de Lahor s’anomenaven getas,^[212] i els ancians del lloc els coneixien com a geretas. Consideren pecat tallar-se el cabell o la barba, ja que els consideren el principal i millor ornament de l’home.