Capítol catorzè

Panteixant per recuperar l’alè, ens vam veure dins una sala llòbrega, bruta, atapeïda de coses i tan tancada que feia pensar en un forn. En una paret hi havia penjats una sèrie de capes i abrics llargs; per amagar-nos ràpidament ens vam encabir entre els plecs de roba. Tremolant, amb les mans entrellaçades, vaig vigilar la porta d’entrada desitjant que el meu suborn donés resultat.

—Amaga’t sota una taula! —va xiuxiuejar en Tewky.

Vaig negar amb el cap. A punt per fugir, observava la porta principal i l’aparador. Veia que la gent es dispersava, obrint pas, a mesura que el facinerós corpulent i el quisso escanyolit que li feia de company baixaven com esperitats pel mig del carrer mirant en totes direccions. Vaig presenciar com el rufià gros engrapava un curiós pel coll de la roba i gairebé l’aixecava del terra, per cridar-li a la cara. El pobre infeliç va indicar en la nostra direcció.

On havia anat mentrestant la senyora Culhane, jo no ho sabia pas.

Però aquí tornava a ser, d’esquena a mi; semblava una tortuga vestida amb quadres escocesos i amb els cordons d’un davantal penjant-li de la cintura.

El nostre enemic de cara de lluna i el seu esbirro van avançar cap a ella. Li treien uns quants pams. Fins i tot el raquític Gemegaire era més alt. I no estic segura si jo hagués pogut suportar la ferocitat de les seves mirades.

Però la vella rabassuda els barrava l’entrada com un tap. La vaig veure fer que no amb el cap. La vaig veure indicar cap al fons del carrer.

I em vaig fixar que el portal assolellat projectava una mena d’aurèola gloriosa al seu voltant.

Llavors vaig observar que els dos criminals feien mitja volta.

Agafant-me a la capa vella d’algú per no caure, em vaig repenjar contra la paret amb alleujament.

En Tewky es va plegar com un cavallet i es va enfonsar a terra.

La senyora Culhane, força prudentment, no va entrar de seguida, sinó que es va quedar a la porta més estona. Quan va venir, jo havia recuperat les forces, havia trobat una aixeta d’aigua a la rebotiga, havia mullat un rectangle de franel·la vermella descolorida i havia netejat la cara d’en Tewky. Quan el noi es va asseure, em vaig ocupar dels seus peus nafrats. Fregant-los amb el drap, tractant de treure-li la brutícia i la sang sense fer-li gaire mal, li examinava les plantes encetades quan la nostra salvadora amb aspecte de gripau va entrar, va tancar la porta amb pany i forrellat, va abaixar la persiana i se’m va acostar amb moviments d’oca.

—Bé —va dir—, un dia ets una vídua desconsolada, i l’endemà resulta que ets una mossa despenjada de cabells esborrifats que fot el camp davant el Ganivetes i el Gemegaire.

—Ah, sí? I qui podrien ser aquests cavallers? No ens han presentat pas.

—No ho dubto. Això que fas servir de parrac és la meva faixa.

Em vaig aixecar.

—Déu del cel, em penso que l’hi he pagat de sobres.

Em va esguardar sense somriure, sense la jovialitat del pit-roig en el seu posat ni en la seva veu; ara, res de «xufeta» per a mi. I va engegar:

—El que m’has donat ha ’nat a parar als veïns. D’altres que ho han vist.

Això, vaig comprendre, devia ser cert en part. Havia desaparegut del portal per regatejar pel silenci dels curiosos.

Ara bé, pel centelleig murri dels seus ulls, vaig saber que en part també era fals. Devia haver promès als veïns alguns xílings o unes quantes lliures a tot estirar.

Tot i això, encara quedava certa honestedat en el seu rostre sorrut quan em va advertir:

—Val més que encara n’hi hagi més. El Ganivetes em faria xixines si se n’assabentés, no t’equivoquis pas. És la vida, el que arrisco per tu.

—Si ens aconsegueix el que necessitem —li vaig dir—, n’hi haurà més.

Així doncs, l’endemà en Tewky i jo es vam esmunyir fora de la botiga per la porta del darrere, revifats i transformats. Ens havíem refugiat a la cuina, més aviat desendreçada (ja que la dona vivia en tres habitacions del primer pis, a sobre de la botiga), i havíem acceptat de grat les seves farinetes de civada grumolloses. Havíem dormit: jo, al sofà pudent; en Tewky, sobre edredons a terra. Ens havíem rentat amb esponges. Havíem posat pomada (un ungüent per a les mamelles de les vaques) als peus d’en Tewky i després els hi havíem embenat. Ens havíem equipat amb peces de Roba Usada de Culhane i havíem cremat la nostra vestimenta vella al foc de la cuina.

No havíem revelat els nostres noms, ni tan sols ens els havíem dit entre nosaltres. La nostra amfitriona de cara sorruda no ens havia fet preguntes, i nosaltres no havíem donat explicacions. En Tewky i jo ni tan sols xerràvem entre nosaltres per por que ens pogués sentir. No ens en refiàvem; jo no hauria descartat que s’hagués quedat amb tots els meus diners si hagués esbrinat on els guardava. Per tant, no em vaig treure mai la roba davant d’ella, ni tampoc vaig llevar la cotilla, ni tan sols per dormir. Aquella peça, abans odiada, s’havia convertit en la meva possessió més preuada… sempre que no m’estrenyés! Els seus reforços d’acer m’havien salvat la vida. Aquella estructura rígida subjectava i dissimulava el realçador del bust, el farciment del vestit i els compensadors dels malucs que milloraven la meva disfressa i ocultaven els meus mitjans econòmics.

Crec, i així ho espero, que la senyora Culhane (si és que era el seu nom) no va descobrir mai aquest secret. Només parlàvem de negocis: a la seva botiga tenia algun conjunt de noi no massa tronat, i una gorra, i un parell de sabates folgades, i mitjons gruixuts? I per a mi, una brusa i una faldilla amb polissó, o molt de volum, com la que portaria una mecanògrafa o una dependenta d’una guanteria, feta d’un teixit pràctic i amb butxaques? I guants no gaire gastats, i un capell no gaire antiquat, i em podria ajudar una mica amb els cabells?

Em sentia nua davant els ulls de tothom quan vaig deixar aquell tuguri sense el meu espès vel negre de vídua per tapar-me la cara, però la veritat era que ni tan sols els meus germans m’haurien reconegut. M’inclinava i fitava de prop a través del pinçanàs que m’havia procurat, col·locat sobre el pont com un estrany ocell de metall. Complementant aquestes singulars ulleres, un abundant serrell de cabells falsos em guarnia i m’amagava alhora el front, amb la qual cosa ajudava el pinçanàs a alterar el meu aspecte. I damunt els cabells duia un barret de palla decorat amb pedaços de randa i plomes, molt similar al típic capell barat que duria qualsevol dona jove amb un ofici honrat.

—Ara l’únic que em queda és un para-sol —vaig dir a la senyora Culhane.

Me’n va donar un de tenyit d’un verd artificial horrorós però a la moda, i en acabat ens va acompanyar a la porta del darrere i va parar la mà. Al palmell li vaig posar, tal com havia promès, un altre bitllet de banc. Vam sortir, i ella va tancar la porta rere nostre sense dir ni piu.

Així que vam ser al carrer, em vaig posar a caminar arrossegant els peus, fingint que no m’hi veia gaire, bellugant al davant el para-sol plegat. Feia això com a part de la disfressa, però també perquè no semblés que a en Tewky, encara amb els peus força encetats, li costava caminar, sinó més aviat que ho feia a poc a poc, simplement per acompanyar-me. Vestits així, amb roba que no era ni nova ni vella, ni tampoc de rics ni de pobres, esperava que ningú es fixés en nosaltres, ja que no volia que ningú avisés el Ganivetes.

Però no calia que m’amoïnés. Tot al voltant, la gent feia la seva amb molt de xivarri i sense parar-nos gens ni mica d’atenció. Londres, aquesta olla de grills feta de pedra i maó, sempre semblava bullir d’activitat humana. Un home amb un carretó cridava: «Cervesa de gingebre! Cervesa de gingebre per refrescar-vos la gargamella!». Un carro d’aigua va passar a la vora, seguit d’uns nois que escombraven l’empedrat. Un repartidor pedalava dalt del tricicle més estrafolari que havia vist mai, amb dues rodes al davant en comptes de darrere, i una capsa enorme lligada al manillar. En una cantonada hi havia tres nens de cabells foscos que cantaven com els àngels en una llengua que no coneixia; el del mig allargava una tassa de terrissa per als penics. Just al darrere i per damunt seu, un home malforjat, amb una llauna d’engrut i brotxa, procurava mantenir l’equilibri dalt d’una escala de mà mentre enganxava anuncis de betum per a les sabates, faixes elàstiques contra el reuma, taüts de seguretat amb sistema d’alarma patentat… Homes amb bata blanca i pantalons blancs clavaven un rètol de quarantena al portal d’una pensió. Em vaig preguntar per un instant quines febres i malalties immundes portava el fètid Tàmesi, i si em moriria de còlera o d’escarlatina per haver posat els peus a la barca del Ganivetes.

El Ganivetes. Quin rufià més encantador. En una de les butxaques, amb els diners i altres objectes útils que havia traspassat del bust postís, duia una llista que havia escrit mentre trigava hores a adormir-me a la nit:

En efecte, com? Jo només ho havia dit a l’inspector Lestrade. I Madame no-sé-què, la perditoriana astral, ens havia sentit.

L’inspector Lestrade ho havia comentat a algú més? A la llarga, potser; però primer no hauria pres mesures per confirmar la meva informació? I, tanmateix, aquell telegrama es devia haver enviat al Gemegaire gairebé immediatament.

Hum.

Aquests eren els meus pensaments mentre el meu ranquejant acompanyant i jo ens allunyàvem unes quantes travessies cap a un barri millor. Vam trobar un parc, segons com es mirés, un tros de gespa amb quatre arbres sota els quals les dones empenyien cotxets i un home amb un ruc anunciava: «Regaleu unes voltes als vostres marrecs, un penic per cap». Al costat del parc, m’hi vaig fixar, esperaven un reguitzell de cotxes de cavalls. En llogaria un perquè sa petita senyoria no hagués de caminar amb aquells peus nafrats.

Fins ara, sobretot per precaució, no havíem badat boca, però ara que havíem deixat enrere el territori del Ganivetes, em vaig tombar somrient cap al meu company.

—Bé, Tewky.

—No em diguis així.

Vaig fer morros.

—Molt bé, Lord Tewksbury de Basilwether o com us plagui… —Però aquella brometa em va fer rumiar. I vaig preguntar—: Com vols que et digui? Quin nom havies triat quan vas fugir?

—Doncs… —Va fer que no amb el cap i es va tombar cap a una altra banda—. Tant se val. Ja no importa.

—Per què? Què penses fer?

—No ho sé.

—Encara vols fer-te a la mar?

Es va girar per mirar-me.

—Ho saps tot. Com és que saps tantes coses? Qui ets? De debò que ets familiar d’en Sherlock Holmes?

Em vaig mossegar el llavi, ja que no em semblava que fos segur explicar-li res més de mi; ja en sabia massa. Afortunadament, just aleshores un noi dels diaris va cridar des de la cantonada propera a la parada de cotxes de lloguer:

—Llegiu-ho tot! Es demana rescat pel vescomte Tewksbury de Basilwether!

—Què? —vaig exclamar—. Això és absurd! —Gairebé oblidant-me de mirar amb ulls de miop i arrossegar els peus, vaig apropar-m’hi corrents per comprar un diari.

Això deia el titular sobre, una vegada més, el retrat d’en Tewky a l’estil del petit Lord Fauntleroy.

Assegut al meu costat en un banc del parc perquè tots dos poguéssim veure el diari alhora, en Tewky va ofegar una exclamació de consternació.

—El meu retrat!

—Tothom l’ha vist —li vaig dir, ho admeto, amb certa malícia. Llavors, com que no va replicar immediatament, el vaig observar i vaig veure que el seu rostre s’encenia de fúria, completament humiliat i angoixat.

—No puc tornar —va deixar anar—. No tornaré mai.

Ja sense alegria, vaig preguntar:

—Però, i si algú reconeix el retrat? La senyora Culhane, per exemple.

—Ella? Quan fullejaria ella un diari? No sap llegir. En aquells barris miserables no sap llegir ningú. Vas veure nois dels diaris als molls?

Tenia raó, naturalment, però en comptes d’admetre-ho, vaig dedicar la meva atenció al text de l’article:

Un sorprenent gir dels esdeveniments ha tingut lloc aquest matí amb l’arribada d’una exigència de rescat sense signar a Basilwether Hall, Belvidere, escena de la recent desaparició del vescomte Tewksbury, marquès de Basilwether. Malgrat la sagaç descoberta per part de l’inspector en cap Lestrade de l’amagatall d’articles nàutics del jove lord en una caseta de l’arbre…

—Oh, no! —va remugar en Tewky, angoixat de nou.

Fent una ganyota, vaig continuar llegint sense fer comentaris.

… i de les posteriors indagacions exhaustives als molls de Londres, on va trobar diversos testimonis que afirmaven haver vist el jovenet desaparegut el mateix dia de la seva desaparició…

Que era, em vaig adonar, tan sols un dia després de la meva desaparició. Havien passat tantes coses des d’aleshores, que resultava difícil creure que me n’havia anat de Ferndell Hall tan sols feia tres dies.

… i ara, pel que sembla, el vescomte, hereu del títol i la fortuna de Basilwether, ha estat realment segrestat. Lliurada amb el correu del matí, una breu carta confeccionada amb lletres retallades de diaris exigia una gran suma, una quantitat que la família no vol revelar. A causa de la manca de proves que demostrin que Lord Tewksbury ha caigut efectivament a mans d’aquest desconegut, o desconeguts, les autoritats aconsellen no pagar el rescat. Però la famosa mèdium i perditoriana astral Madame Laelia Sibyl de Papaver, cridada per la família Basilwether a l’inici de la crisi, aconsella decididament que el rescat, exigit en forma de guinees i sobirans d’or segons les instruccions per al seu lliurament, s’hauria de pagar, ja que les seves comunicacions amb les manifestacions d’esperits li han revelat que el vescomte Tewksbury està, en efecte, captiu i corre el risc de perdre la vida si la família no col·labora plenament amb els segrestadors. Madame Laelia…

Encara continuava, però ara com ara jo havia parat de llegir. M’havia quedat mirant la… la parada de cotxes de lloguer, en realitat. Era això el que en Tewky i jo teníem al davant: cabriolés esportius i carruatges de quatre rodes més aparatosos però també més espaiosos, cavalls llustrosos i d’altres d’esquàlids que remenaven la cua mentre mastegaven civada del morral, conductors amb bona presència i d’altres de malgirbats que esperaven clients. Però en el fons jo no veia res d’això. Tractava de recordar quin aspecte tenia Madame Laelia; ara bé, aquests últims tres dies havien passat tantes coses que només em venia al cap una imatge de cabells pèl-roigs, rostre ample, cos robust, mans grans amb guants de cabrit de color groc…

Una veu abatuda va dir:

—He de tornar.

Vaig trigar una mica a tombar-me i concentrar-me en en Tewky, pàl·lid, atractiu i molt jove, que em tornava la mirada.

—Me n’he d’anar a casa —va explicar—. No puc permetre que aquells maleïts criminals robin la meva família.

Vaig assentir.

—Llavors tens alguna idea de qui ha enviat la nota de rescat.

—Sí.

—I t’imagines, igual que jo, que encara et busquen.

—A tots dos. Sí, en efecte.

—Val més que anem a la policia.

—Això em penso. —Però va desviar la mirada.

Es va estudiar les puntes de les noves sabates; noves només fins a cert punt, ja que saltava a la vista que les havien fet a partir de trossos de pell aprofitats de botes velles.

Vaig esperar.

Finalment va dir:

—De tota manera, no ha anat com m’esperava. Les drassanes, vull dir. L’aigua està bruta. Igual que la gent. No els caus bé si mires d’anar net i polit. Et prenen per un fatxenda. Fins i tot t’escupen els captaires. Em van robar els diners, les botes, fins i tot els mitjons. Hi ha gent tan menyspreable que fins i tot robaria les que gategen.

—Les que gategen?

—Dormilegues, les anomenen, perquè sempre estan dormisquejant. No he vist mai persones més deixades de la mà de Déu. —Va abaixar la veu—. Dones grans que ja no tenen res, ni tan sols forces per posar-se dempeus. Seuen als esglaons dels asils, mig adormides però sense tenir enlloc més on descansar el cap, ja amb un peu a la tomba per ni tan sols intentar pidolar. I si algú els dona un penic per a un te, marxen de quatre grapes per prendre-se’l.

Amb el cor encongit, vaig recordar l’anciana calba que havia vist arrossegant-se per terra amb la closca plena de crostes.

—I en acabat tornen gatejant —va explicar en Tewky, amb la veu encara més apagada i esforçant-se per continuar—. I seuen allà. Tres vegades al mes els concedeixen un àpat i una nit d’allotjament a l’asil. Tres vegades. I si en demanen més, les tanquen i les obliguen a treballar durament als tallers.

—Què? Però si em pensava que a l’asil ajudaven els desgraciats.

—Jo també m’ho pensava. Hi vaig anar a demanar unes sabates, i es… es van riure de mi i em van pegar amb un bastó. Em van fer fora. I llavors… aquell fastigós…

En recordar el Gemegaire se li van negar els ulls de llàgrimes. Va parar de parlar.

—M’alegro que hagis decidit tornar a casa —vaig dir al cap d’un moment—. La teva mare es posarà molt contenta quan et vegi. Ha plorat molt, saps?

Va fer que sí amb el cap, acceptant sense dubtar-ho que jo n’estava al corrent, ja que pel que semblava ho sabia tot.

—Estic segura que sabràs fer-li comprendre que ja no pots dur aquella roba del petit Lord Fauntleroy.

Llavors va replicar pràcticament en un xiuxiueig:

—El tipus de roba tant me fa, ja. El que jo no sabia…

No va acabar la frase. Però em sembla que encara pensava en les dormilegues, les pobres velles mig mortes que gategen. O potser en els seus peus descalços i encetats, i en els molls, i el Gemegaire, i en el fet que et poguessin apallissar com a un gos.

Dos dies a Londres també a mi m’havien fet prendre consciència de les moltes coses que desconeixia.

I, ara que n’estava al corrent, les meves desgràcies semblaven prou insignificants.

Em vaig aixecar i vaig demanar un cotxe de cavalls. Un cabriolé obert; volia que marxéssim amb estil. En Tewky em va oferir la mà com un cavaller per ajudar-me a pujar, mentre jo indicava al conductor:

—A Scotland Yard.