Capítol sisè

Aquella nit no vaig poder dormir. De fet, al principi ni tan sols vaig poder parar quieta. Descalça i amb camisa de dormir, vaig fer voltes i més voltes per la meva alcova com hauria fet un lleó a la seva gàbia del zoo de Londres. Més tard, quan vaig abaixar la intensitat del llum d’oli, vaig apagar les espelmes i em vaig ficar al llit, els meus ulls no es volien tancar. Vaig sentir com en Mycroft es retirava a l’habitació de convidats; vaig sentir com en Lane i senyora pujaven les escales cap a les seves habitacions de l’última planta, i encara estava allà estirada, escrutant les ombres.

El motiu de tot el meu disgust no era tan obvi com podria semblar d’entrada. Era en Mycroft qui m’havia fet enfadar, però era el meu canvi d’opinió sobre la mare el que m’havia consternat, gairebé regirant-me l’estómac. Es feia molt estrany pensar-hi com una persona més, no pas com una mare i prou, per dir-ho d’alguna manera. Tot i això, aquí ho tenia: havia estat dèbil, però també forta. S’havia sentit tan atrapada com jo. Havia acusat la injustícia de la seva situació amb la mateixa intensitat. L’havien obligat a obeir, igual que m’hi obligarien a mi. Havia volgut ser rebel, igual que jo em delia per rebel·lar-me, sense saber com fer-ho ni si podria.

Però, al capdavall, ella ho havia aconseguit. Benvolguda rebel·lió.

Que el cel la confongués, per què no se m’havia emportat amb ella?

Apartant els llençols a cops de peu per saltar del llit, vaig encendre el llum d’oli, em vaig acostar a grans gambades a l’escriptori (ara sense que les flors pintades amb plantilla m’aixequessin l’ànim), vaig agafar llapis i paper de l’estoig de dibuix i vaig fer un retrat arravatat de la mare, tota arrugues i papada, amb la boca com una fina línia, tocant el dos amb el seu barret de tres pisos i soterrani, a més de la jaqueta amb cua, i brandant el paraigua com una espasa mentre arrossegava l’afegit del seu ridícul polissó al darrere.

Per què no se m’havia emportat en la seva ensarronada? Per què m’havia abandonat?

Ah, molt bé, podia entendre, tot i que dolorosament, que no hagués volgut confiar el seu secret a una joveneta…, però per què no m’havia deixat com a mínim una nota explicativa o de comiat?

I per què… caram per què havia hagut de marxar precisament el dia del meu aniversari? La mama mai a la vida deixava caps per lligar. Devia haver tingut algun motiu. Quin podia ser?

Perquè…

Em vaig redreçar a l’escriptori amb la boca oberta.

Ara ho veia.

Posant-me al lloc de la mama.

I era perfectament lògic. La mama era llesta. Llesta, molt llesta.

Sí que m’havia deixat un missatge.

En forma de regal.

D’aniversari. Per això havia triat marxar precisament aquell dia. Un dia per fer regals, sense que ningú s’hi fixés…

Em vaig aixecar d’un bot. On l’havia posat? Vaig haver d’encendre una espelma per poder endur-me-la i buscar per la cambra. No era a la lleixa dels llibres. No era a cap cadira, ni al tocador, ni al rentamans ni al llit. No era penjat a l’Arca de Noè ni al cavallet de balancí, heretats dels meus germans. Que el cel confongués la meva ineptitud i niciesa, on havia posat… allà. Era a la meva atrotinada caseta de nines, ves per on: un feix prim de papers d’artista pintats i escrits a mà, plegats per la meitat i cosits al llarg del plec.

M’hi vaig abalançar: el llibret d’anagrames que la mare m’havia fet expressament.

Amb la lletra de pal de la mare.

Una ullada al primer anagrama em va fer tancar els ulls i venir ganes de plorar.

«Pensa-hi, Enola».

Gairebé era com si sentís la mare renyant-me des de dins el meu cap. «Enola, te’n sortiràs molt bé tota sola».

Vaig obrir els ulls, vaig observar la línia de lletres amuntegades i vaig rumiar.

Molt bé. En primer lloc, una frase probablement no tindria paraules de només tres lletres.

Agafant un full net de l’equip de dibuix, vaig acostar el llum d’oli a un costat i l’espelma a l’altre, seguidament vaig copiar l’anagrama així:

ALONEARIMSLASUEMETNASIRC

La primera paraula em va sobtar: «alone».^[4]

O era «Enola»?

Prova-ho a l’inrevés.

CRISANTEMEUSALSMIRAENOLA

Els meus ulls van passar de llarg la primera part per fixar-se en les lletres «MEUS». De la mama. La mare m’enviava un missatge sobre si mateixa?

MEUS ALS MIRA ENOLA

L’ordre de les paraules suggeria que calia llegir-ho a la inversa.

ENOLA MIRA ALS

Ai, per l’amor de Déu! CRISANTEMEUS. El marge de flors pintat al voltant del full m’ho hauria d’haver indicat. Crisantems daurats i rogencs.

Havia solucionat l’anagrama.

No era ximpleta del tot.

O potser sí, perquè què carai volia dir: «Enola, mira als meus crisantems»? La mare havia enterrat alguna cosa en un parterre de flors? Era inversemblant. Dubtava que la mare hagués agafat mai una pala en sa vida. Era en Dick qui s’encarregava d’aquestes tasques. I, en tot cas, ella no tenia tirada per la jardinera; simplement li agradava deixar que flors resistents, com ara els crisantems, creixessin al seu aire.

Els crisantems de fora. Què considerava ella com els seus crisantems?

A sota, el rellotge de caixa va tocar les dues. Mai fins ara m’havia quedat desperta tan tard a la nit. Notava com si la ment flotés lleugera, no pas ancorada dins la closca.

Em sentia cansada i prou tranquil·la per ficar-me al llit, ara. Però no em venia de gust.

Un moment. La mare m’havia regalat un altre llibre. Els significats de les flors. El vaig agafar i vaig consultar l’índex; tot seguit vaig buscar «crisantem».

«Obsequiar crisantems indica unió familiar i, per consegüent, afecte».

L’afecte insinuat era millor que res.

Per curiositat, vaig mirar les flors de pèsol d’olor.

«Adeu i gràcies per un temps meravellós. Un obsequi que es fa en marxar».

En marxar.

A continuació vaig consultar els cards.

«Desafiament».

Vaig somriure amb tristesa.

Bé, doncs. La mama sí que havia deixat un missatge, al cap i a la fi. De marxa i desafiament amb el gerro japonès. A la seva àmplia i lluminosa saleta, amb un centenar d’aquarel·les a la paret.

Aquarel·les de flors.

Vaig parpellejar i vaig eixamplar el somriure.

—Enola —vaig mussitar per a mi mateixa—, això mateix.

«Als crisantemeus». Als crisantems «meus», els que ella havia pintat.

I emmarcat i penjat a la paret de la seva saleta.

Entesos.

Sense tenir la més petita idea de com podia amagar-se res en una pintura de la mama ni què podia ser, sabia que ho havia entès correctament i també que hi havia d’anar a donar-hi una ullada. Ara mateix. En plena nit. Quan ningú més, sobretot el meu germà Mycroft, se n’adonés.

Figura que les nenes juguen amb nines. Amb els anys, adults benintencionats m’havien regalat unes quantes nines. Jo les detestava, els arrencava el cap quan podia, però ara per fi els havia trobat una utilitat. A dins un crani de nina buit, folrat de cabells grocs, havia amagat la clau de les habitacions de la mare. La vaig recuperar en un tres i no res.

Llavors, després d’abaixar el ble del llum d’oli, i emportant-me l’espelma, vaig obrir suaument la porta del meu dormitori.

La porta de la mare quedava a l’altra punta del passadís, just al davant de l’habitació de convidats.

On hi havia el meu germà Mycroft.

Tant de bo estigués dormint.

Tant de bo estigués dormint profundament.

Descalça, amb el candeler en una mà i la preuada clau a l’altra, vaig avançar de puntetes pel passadís.

Des de l’altra banda de la porta tancada d’en Mycroft, m’arribaven una mena de grunys cadenciosos que recordaven un garrí rebolcant-se en el fang.

Els roncs del meu germà.

Un bon indici que estava completament adormit.

Excel·lent.

Tan silenciosament com vaig poder, vaig introduir la clau al pany de la porta de la mare i la vaig girar. Tot i això, la molla va saltar. I, en girar el pom, el pestell va deixar anar un clec metàl·lic.

Un esbufec va interrompre els roncs rítmics d’en Mycroft.

Mirant cap a la seva alcova per damunt l’espatlla, em vaig quedar molt quieta.

Vaig sentir sorolls d’empassar-se la saliva, com si estigués canviant de posició. La carcassa del llit va cruixir. Llavors va continuar roncant.

Després d’esmunyir-me a la saleta privada de la mama i de tancar la porta al meu darrere, vaig respirar fondo.

Vaig alçar l’espelma i vaig contemplar les parets.

La mare havia pintat moltíssimes aquarel·les d’una gran quantitat de varietats de flors.

Vaig examinar les quatre parets, forçant la vista per identificar els tipus a la precària llum de l’espelma. Vaig trobar almenys una representació de crisantems, rogencs i daurats, com els del llibre d’anagrames.

De puntetes, tot just arribava al marc inferior; un de prim, tallat perquè semblés canya de bambú, com els mobles de l’alcova de la mare, amb els cantons entrecreuats i en relleu. Vaig agafar delicadament el marc per desenganxar el cable del ganxo. El vaig dur a la tauleta, on vaig seure amb l’espelma al costat per estudiar el quadre.

Enola, mira als meus crisantems.

Sovint havia vist la mama emmarcar els seus quadres. Primer hi anava el marc, boca avall sobre una taula. Després el vidre, molt net. A continuació una mena de marc interior, fet amb cartolina gruixuda de color. El marge superior de l’aquarel·la s’encolava amb compte a la cartolina. Llavors venia una placa de fusta de reforç que es pintava de blanc. Es clavaven uns claus molt fins al llarg del marc per fixar-ho tot i, finalment, la mare enganxava paper marró sobre el dors del marc per amagar els claus i impedir que agafés pols.

Vaig girar el quadre dels crisantems i vaig examinar el paper marró.

Fent una profunda alenada, vaig gratar una cantonada amb les ungles per intentar desprendre el paper sencer. En comptes d’això, únicament vaig aconseguir arrencar un llarg estrip de paper marró. Però no importava. Vaig veure una cosa entaforada al peu del quadre, entre el paper marró i la placa de fusta. Una cosa plegada. Blanca.

Una nota de la mama!

Una carta explicativa de la seva deserció, tot expressant el seu penediment i el seu afecte, potser fins i tot convidant-me a reunir-me amb ella…

Amb el cor palpitant «sis… plau, sis… plau», i amb dits tremolosos, vaig extreure el rectangle de paper cruixent.

Estremint-me, el vaig obrir.

Sí, era clarament de la mama. Però no pas el que m’esperava.

Era un bitllet del Banc d’Anglaterra d’un centenar de lliures.

Més diners que no pas acostumava a veure la gent corrent en un any.

Però no eren diners, el que jo volia de la mare.

He d’admetre que em vaig adormir entre sanglots. Però al capdavall l’esgotament em va vèncer fins l’endemà al matí, i ningú em va destorbar, llevat de la senyora Lane, que va entrar un cop i em va despertar per preguntar-me si no em trobava bé. Li vaig dir que no, que simplement estava cansada, i se’n va anar. Vaig sentir que explicava a algú, probablement al marit, al passadís:

—Està feta pols, i no m’estranya, pobrissona.

Quan em vaig despertar a primera hora de la tarda, tot i que em moria de gana després de saltar-me l’esmorzar i el dinar, no vaig sortir del llit. Al contrari, em vaig quedar estirada una estona per rumiar sobre la meva situació amb el cap clar.

Molt bé. Encara que no era el que m’havia esperat, els diners ja eren alguna cosa.

La mama m’havia donat en secret una suma considerable.

Que sens dubte havia aconseguit d’en Mycroft.

Mitjançant enganys.

Era correcte que me’ls quedés?

No es tractava pas de diners que en Mycroft hagués guanyat. Sinó més aviat, pel que jo podia entendre, de diners que li havien estat confiats per ser el primogènit del pare.

Eren l’herència d’un hisendat. Segles de rendes, a més de les guanyades cada any. I per què? Pel rendiment de Ferndell Hall i les seves terres.

En un sentit molt real, els diners, com els llums d’aranya, venien amb la casa.

Que era, o hauria de ser, la casa de la mare.

Segons la llei, els diners no eren ni de la mare ni meus. Però, moralment…, la mama m’havia explicat molts cops com d’injustes eren les lleis. Si una dona s’esforçava per escriure i publicar un llibre, per exemple, els diners que guanyés serien per al marit. Que absurd!

Que absurd seria, doncs, que jo tornés aquest bitllet de cent lliures al meu germà Mycroft simplement perquè havia nascut el primer!

Les martingales legals podien enfonsar-se dins un llac, vaig decidir per a la meva satisfacció; moralment, els diners eren meus. La mama s’havia sacrificat i havia lluitat per fer un raconet amb les despeses de la finca. I me’ls havia fet arribar.

Quants més n’hi devia haver? M’havia deixat molts anagrames.

Què volia la mare que en fes, jo?

Vagament, a partir del seu exemple, ja intuïa la resposta.