Capítol onzè

Des del seient del tren tan sols havia entrellucat vistes fugisseres de Londres. Però així que vaig sortir d’Aldersgate Station amb la intenció d’allunyar-me’n amb pas viu, no em vaig poder estar d’aturar-me un moment per contemplar aquella metròpolis tan densa i vasta. Tot al meu voltant tenia una selva artificial d’edificis més alts i amenaçadors que qualsevol arbre.

I els meus germans vivien aquí?

En aquesta… aquesta paròdia grotesca de maó i pedra del món que jo havia conegut fins aleshores? Amb aquell maremàgnum de xemeneies i teulades inclinades retallant-se contra un refulgent i capritxós cel ataronjat? Núvols plomissos s’aixafaven sobre l’urbs mentre el sol que es ponia filtrava una claror de color lava a través seu; les torres gòtiques de la ciutat s’elevaven alegrement i lúgubrement alhora, en aquell cel encès, com espelmes en un pastís d’aniversari del dimoni.

Em vaig quedar bocabadada fins que vaig prendre consciència de les hordes d’indiferents urbanites que em passaven fregant pel costat, capficats en les seves coses. Llavors vaig inspirar fondo, vaig tancar la boca, vaig empassar-me la saliva i vaig girar l’esquena a aquesta posta de sol curiosament tètrica.

Aquí, a Londres, com a qualsevol altre lloc, em vaig dir, el sol es ponia per l’oest. Per tant, obligant les meves contrariades extremitats a moure’s, vaig enfilar per una ampla avinguda en la direcció oposada, ja que volia anar a l’est, cap als comerços de roba usada, els molls, els carrers pobres. L’East End.

Al cap de poques travessies em vaig endinsar en carrerons estrets a l’ombra d’edificis abarrotats. Darrere meu el sol s’enfonsava. A la nit de la ciutat no brillaven ni els estels ni la lluna. Però la claror groguenca dels aparadors de les botigues cobria el paviment com si volgués foragitar la tenebrosa foscor persistent, de la qual sorgien vianants com aparicions que s’esvaïen de nou al cap de pocs passos. Com en un somni, aquestes figures apareixien i desapareixien a les cantonades, on els fanals de gas projectaven cercles de llum somorta.

O com figures d’un malson. Les rates corrien entre les ombres, rates de ciutat agosarades que no fugien quan hi passaves a la vora. Jo procurava no mirar-les, intentava fer veure que no hi eren. Procurava no mirar l’home sense afaitar del fulard carmesí, ni el noi famèlic de la roba esparracada, ni l’homenot fornit del davantal ensagnat, ni la gitana descalça de la cantonada… així doncs, a Londres també hi havia gitanos! Però no pas els nòmades orgullosos del camp. Aquesta era una captaire llardosa, tota bruta com un escura-xemeneies.

Això era Londres? On eren els teatres i els cotxes de cavalls, les dames enjoiades amb capa de pells i vestit de nit, i els cavallers carregats d’or amb corbata blanca i frac?

En comptes de tot això, com un gos submís, s’acostava un home demacrat que duia rètols al davant i al darrere:

Tot de mainada pollosa l’envoltava, burlant-se’n i tirant-li a terra el barret de bolet espellifat. Una nena entremaliada li cridava:

—On portes la mostassa? —Evidentment era un bon acudit, perquè els seus companys es petaven de riure com petits diablets.

Els foscos carrers eren d’allò més bulliciosos amb botiguers que escridassaven els pillets del carrer: «Fora d’aquí!». Mentre els carros passaven trontollant i un peixater anunciava: «Abadejo fresc per sopar!». I els mariners se saludaven a crits. Des d’un portal sense escombrar, una dona cepada va cridar:

—Sarah! Willie!

Em vaig preguntar si eren els nens que turmentaven l’home dels rètols. Mentrestant, la gent em passava gairebé a fregar, parlant amb veu grollerament alta, i jo acuitava el pas com si així me’n pogués escapar d’alguna manera.

En veure tantes coses insòlites i regnar-hi tant de guirigall, m’estranya ben poc que no sentís els passos que em seguien.

No me’n vaig adonar fins que es va fer més de nit i les tenebres van créixer… o això em va semblar al principi, però llavors em vaig fixar que els carrers també s’havien degradat més. Ja no hi havia comerços que donessin llum, només tavernes sorolloses a les cantonades que omplien la foscor amb la seva cridòria. Vaig veure una dona repenjada en un portal amb la cara pintada, els llavis vermells, la pell blanquinosa i les celles negres, i vaig suposar que era una dama de la nit. Amb el seu vestit escotat i de mal gust, feia tanta pudor de ginebra que l’hi vaig notar fins i tot per damunt del tuf de suor acumulada de dies. Però no era l’única font de fortor; tot l’East End de Londres pudia a col bullida, fum de carbó, peixos podrint-se al proper Tàmesi i reguerons plens d’immundícia.

I gent. Arraulida als reguerons.

Vaig veure un home estirat a terra, borratxo o malalt. Vaig veure mainada apinyant-se com cadells per dormir, i vaig comprendre que no tenien casa. Això em va trasbalsar; els volia despertar i oferir-los diners perquè es compressin pa i pastissos de carn. Però vaig passar de llarg, allargant els passos. Inquieta. Intuint el perill…

Una forma obscura es va agemolir a terra davant meu.

Cargolada. Sobre les mans i els genolls. Arrossegant els peus nus.

Em vaig aturar vacil·lant, corpresa, esbalaïda i espantada per la vista d’una vella reduïda a aquell estat miserable, tapant-se molt precàriament amb parracs ratats i sense enagos a sota. Tampoc no duia res al cap, ni tan sols un mocador esfilagarsat amb què cobrir-se la calba. A la closca només se li veien nafres. Vaig ofegar un crit, i ella, carranquejant a pas de cargol sobre artells i genolls, va alçar el cap uns quants centímetres per mirar-me. Li vaig veure els ulls, com groselles descolorides…

Però m’havia quedat aturada massa estona. Rere meu se sentien passos forts.

Vaig saltar endavant per fugir, però va ser massa tard. Les pesades camallades m’encalçaven. Una engrapada fèrria em va subjectar pel braç. Vaig fer intenció de xisclar, però una mà em va tapar la boca amb fermesa. A cau d’orella vaig sentir rondinar una veu profunda:

—Si et mous o crides, et mataré.

El terror em va paralitzar. Escodrinyava la foscor amb els ulls ben oberts, no em podia moure. Amb prou feines podia respirar. Mentre jo no parava de panteixar, el meu agressor em va deixar anar el braç i se’m va arrambar per immobilitzar-me els braços contra els costats i prémer-me l’esquena contra una superfície que hauria pogut ser molt bé un mur de pedra, si no hagués sabut que era el seu pit. Em va treure la mà de la boca, però en qüestió d’un instant, abans que els meus llavis tremolosos poguessin emetre cap so, a la llum somorta de la nit vaig veure el centelleig de l’acer. Llarg. Afuantse per formar una punta com un caramell de glaç. Una navalla.

Borrosament, també vaig veure la mà que l’empunyava.

Una mà grossa en un guant de cabrit d’un color torrat.

—On és? —va demanar l’home en un to d’allò més amenaçador.

Què? On era qui? No podia parlar.

—On és Lord Tewksbury?

Això no tenia cap ni peus. Per què un londinenc m’abordaria per demanar-me res del noble fugit? Qui podia saber que jo havia estat a Belvidere?

Llavors vaig recordar el rostre que havia vist arrambat contra el vidre, fitant a dins el compartiment del tren.

—T’ho preguntaré una vegada més, i serà l’última —va xiuxiuejar—. On és el vescomte Tewksbury, marquès de Basilwether?

Ara com ara devia ser més de mitjanit. De les tavernes encara arribaven crits afectats per la cervesa, juntament amb càntics obscens i desafinats, però l’empedrat de calçades i voreres era buit. O el que en podia veure, si més no. Qualsevol cosa es podia amagar entre les ombres. I aquest no era precisament el tipus de lloc on podia esperar ajuda.

—És que… és que… —vaig aconseguir quequejar— no en tinc ni idea.

La fulla de la navalla va centellejar sota la meva barbeta i a través del coll alt del vestit vaig poder sentir-ne la pressió contra la gola. Vaig empassar-me la saliva i vaig tancar els ulls.

—No juguis amb mi —va avisar el meu atacant—. L’estàs buscant. On és?

—S’equivoca. —Vaig intentar parlar amb calma, però em tremolava la veu—. Es continua enganyant absurdament. No sé res de…

—Mentidera. —Li vaig notar les intencions assassines als músculs dels braços. Va fer lliscar la navalla per tallar-me el coll, però va topar amb la barnilla de barba de balena del coll del meu vestit. Vaig deixar escapar un aliret amb el que hauria pogut ser la meva última alenada. Retorçant-me sota l’agafada d’aquella mala bèstia, forcejant, li vaig clavar cops amb el maletí de viatge i vaig notar que li encertava la cara abans que em caigués. Va maleir espantosament, però, tot i que em subjectava amb menys força, no em deixava anar pas. Xisclant, vaig notar que m’apunyalava el costat amb la llarga fulla, que picava contra la cotilla i que tot seguit ho tornava a intentar tractant d’enfonsar-la a la meva carn. En comptes d’això, em va estripar el vestit, amb un tall llarg i oscat, just quan em vaig alliberar i vaig arrencar a córrer.

Esgaripava:

—Auxili! Que algú m’ajudi! —entrebancant-me en la foscor, corria i corria sense saber on anava.

—Aquí, senyora —va dir una veu d’home, aflautada i gemegaire, des de les tenebres.

Al capdavall algú m’havia sentit demanar ajuda. Gairebé sanglotant de consol, vaig dirigir-me cap a la veu i em vaig endinsar en un carreró estret i en pendent, entre edificis que feien pudor de quitrà.

—Per aquí. —Vaig notar que una mà ossuda m’agafava pel colze i em portava per un tram corbat cap a una cosa que brillava en la nit. El riu. El meu guia m’estirava per una estreta passarel·la de fusta que es bellugava sota els peus.

L’instint, un pressentiment, va fer que m’aturés bruscament amb el cor més desbocat que mai.

—On anem? —vaig mussitar.

—Fes el que et diuen. —I en menys temps que el que cal per dir-ho, em va retorçar el braç a l’esquena mentre m’empenyia endavant, cap a no sabia on.

—Pari! —Vaig clavar els tacons de les botes als taulons, de sobte més furiosa que atemorida. Al cap i a la fi, m’havien grapejat, havia perdut el maletí, m’havien agredit amb una navalla, m’havien destrossat la roba i els plans, i ara qui em pensava que em volia rescatar resulta que era un nou enemic. Em vaig regirar—. Prou, pocavergonya! —vaig cridar tan fort com vaig poder.

—Frena aquesta llengua!

Retorçant-me el braç dolorosament, em va clavar una forta empenta. No vaig poder evitar ensopegar cap endavant, però vaig continuar cridant:

—Maleït sigui! Deixi’m anar!

Un objecte pesat em va colpejar just per sobre de l’orella dreta. Vaig caure de costat i tot es va tornar fosc.

No és just dir que em vaig desmaiar. No m’he desmaiat mai i espero no fer-ho mai. Diguem, més aviat, que vaig perdre el coneixement durant una estona.

Quan vaig obrir els ulls entre parpelleigs, vaig veure que estava mig asseguda o mig estirada en una postura estranya, sobre una mena de terra de taulons corbats, amb les mans lligades a l’esquena i els turmells, de manera similar, amb una corda de cànem, davant meu.

Penjat d’un tosc sostre de fusta, prop del cap, un llum d’oli desprenia una flaire irritant i asfixiant a canvi d’oferir una llum precària. Vaig veure pedres grosses amuntegades vora una aigua del color de la trementina prop dels peus, com una mala còpia del meu amagatall preferit de casa. El terra semblava moure’s sota meu. Sentia que em rodava el cap. Vaig cloure els ulls i vaig esperar que em passés el mareig.

Però no ho va fer. La sensació de moviment, vull dir. A més, em vaig adonar que sentia el cap lleuger simplement perquè qui m’havia segrestat, fos qui fos, m’havia pres el capell, probablement per por de les agulles que el subjectaven. Em notava el cap exposat, ja que només me’l protegien els cabells embullats, i em feia l’efecte que tot es bellugava, però no pas perquè estigués indisposada.

El que passava era que estava estirada a la bodega d’una embarcació.

A la sentina, vull dir. Recordava que era així com es deia. Tot i que no sabia res de gavarres ni de barques, havia anat en un bot de rems un parell de vegades, i reconeixia la sensació de flotar i el gronxament d’una embarcació petita aturada, per dir-ho d’alguna manera. A l’aigua, però amarrada a un pilar. El sostre d’on penjava el llum era la cara inferior d’una coberta. Del toll brut que tenia als peus, en deien «aigua de sentina», i les pedres eren el «llast», em penso.

Obrint els ulls i fitant en la penombra, vaig escodrinyar la meva fosca presó i em vaig adonar que no estava sola.

A l’altre extrem, amb les mans a l’esquena i els turmells lligats sobre l’aigua de sentina, hi havia un noi de cara a mi.

M’estudiava.

Amb ulls foscos i enfadats. Serrant la mandíbula.

La roba era barata i no li quedava bé. Els peus descalços semblaven tous, nafrats i blancs.

Els cabells, rossos i rapats de manera desigual.

Jo ja havia vist aquest rostre abans, tot i que només a la primera plana d’un diari.

El vescomte Tewksbury, marquès de Basilwether.