Capítol setè

Cinc setmanes després, ja estava preparada.

És a dir, als ulls de Ferndell Hall estava preparada per anar a l’internat.

I, segons el meu parer, estava preparada per a una ventura força diferent.

Pel que feia a l’internat: la modista havia arribat de Londres, s’havia instal·lat en una habitació buida i espaiosa, antigament ocupada per una minyona de la senyora, havia sospirat sobre la vella màquina de cosir de pedal i llavors m’havia pres mides. Cintura: cinquanta centímetres. Nxt. Massa ampla. Pit: cinquanta-tres centímetres. Nxt. Massa estret. Malucs: cinquanta-sis centímetres. Nxt. Horrorosament insuficient. Però tot es podia esmenar. En una publicació de moda que la mare mai no hauria permès entrar a Ferndell Hall, la modista va trobar el següent anunci:

AMPLIFICADOR: La Cotilla Ideal per corregir figures primes. No es pot descriure amb paraules l’encisador efecte aconseguit, que és inimaginable i inassolible amb qualsevol altra cotilla. Compensadors interiors tovament embuatats (amb altres millores que combinen suavitat, lleugeresa i comoditat) ajusten al gust de la portadora el volum desitjat amb les corbes elegants d’un bust bellament proporcionat. La cotilla s’envia, prèvia sol·licitud, en un paquet sense marques mitjançant un gir postal. Garantida. Es reemborsen els diners si no en queda satisfeta. Eviteu substituts inútils.

Aquest artefacte es va encarregar degudament, i la modista va començar a fer polits vestits de colors apagats amb colls alts de barnilles de balena que m’escanyaven, cinturetes dissenyades per asfixiar la meva respiració, i faldilles que, escampades sobre mitja dotzena d’enagos de seda amb volants, s’arrossegaven per terra i gairebé m’impedien caminar. Va proposar cosir dos vestits amb una cintura de quaranta-nou centímetres, després dos més amb cintura de quaranta-vuit i així fins als quaranta-set i més estrets, amb l’esperança que, a mesura que creixés, reduís la cintura.

Mentrestant, telegrames cada vegada més concisos d’en Sherlock Holmes no aportaven cap novetat sobre la mare. Havia trobat la pista dels seus vells amics, dels seus coneguts artistes, de les seves companyes sufragistes; fins i tot havia anat a França per visitar les seves amistats llunyanes, els Vernet, però tot debades. Jo havia començat a patir de nou per la mare; com és que el gran detectiu no l’havia poguda trobar? Potser li havia passat alguna desgràcia, al cap i a la fi? O, encara pitjor, havia estat víctima d’algun crim horrible?

No obstant això, la meva manera de pensar va canviar el dia que la modista va acabar el primer vestit.

Just aleshores s’esperava de mi que em posés la Cotilla Ideal (que havia arribat, com es prometia, en un embolcall de paper marró) amb compensadors frontals i laterals, a més de, naturalment, un Arrodoniment de Vestit Patentat perquè el meu pandero mai més tornés a descansar directament sobre cap cadira. També s’esperava de mi que portés els cabells en un recollit amb agulles que se’m clavaven al crani, rematat per un serrell de rínxols falsos al front que se subjectava de manera similar. Com a premi, em vaig posar el meu vestit nou i, amb sabates noves de trinca igual de turmentadores, vaig voltar pel saló per practicar el meu port de senyoreta.

Aquell dia vaig comprendre, amb total certesa encara que irracional, on havia anat la mare: a algun lloc on no hi hagués agulles dels cabells, ni cotilles (Ideals o no) ni Arrodoniments de Vestit Patentats.

Mentrestant, el meu germà Mycroft va enviar un telegrama en què comunicava que tot estava arreglat (em presentaria a tal «escola de refinament» —casa dels horrors— en tal data) i donava instruccions a en Lane perquè m’hi portés.

Encara més important, pel que feia a la meva aventura: em passava els dies, sempre que podia, en bata d’estar per casa, sense sortir de la meva cambra i fent un son, posant l’excusa de l’abatiment per nervis. La senyora Lane, que no parava d’oferir-me gelatina de garró de vedella i coses per l’estil (no m’estranya que els invàlids estiguin tan dèbils!), estava tan amoïnada que ho xerrava tot a en Mycroft, el qual li assegurava que a l’internat, on esmorzaria farinetes de civada i vestiria amb llana directament sobre la pell, recuperaria la salut. Tanmateix, la dona primer va fer venir l’apotecari i, després, un metge de Harley Street, des de Londres mateix, però cap dels dos em va trobar cap afecció.

I l’encertaven força. Jo, senzillament, defugia les cotilles, les agulles dels cabells, les sabates rígides i tota la resta, mentre compensava la falta de son. Ningú sabia que cada nit, després d’haver sentit com la resta de la casa se n’anava a dormir, em llevava i treballava amb el llibret d’anagrames en plena nit. Al capdavall els havia agafat afecció, als anagrames, ja que m’encantava esbrinar coses, i els anagrames de la mama m’oferien una oportunitat per fer-ho: primer, en deduir significats ocults, i després, en trobar el tresor. Cada anagrama que solucionava em portava a les habitacions de la mama a la cerca de noves sumes que m’havia guardat. Alguns dels anagrames no els sabia resoldre, la qual cosa em frustrava tant, que em va passar pel cap esventrar el dors de totes les seves aquarel·les…, però això semblava dur a un carreró sense sortida. Perquè hi havia molts, moltíssims quadres, i no tots els anagrames m’hi dirigien.

Per exemple, hi havia una pàgina del llibre d’anagrames decorada amb una heura que s’enfilava al llarg d’una tanca d’estaques. De seguida, sense ni tan sols llegir l’anagrama, em vaig esquitllar dins les habitacions de la mama per buscar l’aquarel·la d’una heura. En vaig trobar dues, i vaig arrencar el dors de totes dues sense resultat, abans de tornar abatudament a la meva cambra per estudiar l’anagrama:

Què carai era? Vaig consultar «heura» a Els significats de les flors. Aquesta planta enfiladissa representava la «fidelitat». Tot i que commovedora, aquesta dada no m’ajudava gaire. Emmurriada, em vaig quedar mirant l’anagrama força estona, abans de distingir el meu nom a les dues primeres lletres de la línia de dalt combinades amb les tres primeres lletres de la línia de sota. Llavors em vaig fixar que la mama havia pintat l’heura en ziga-zaga d’una forma força antinatural, avall i amunt per la tanca d’estaques. A més, l’heura creixia de dreta a esquerra. Fent girar els ulls, vaig seguir la mateixa pauta i vaig reescriure l’anagrama:

O, llegint les paraules de dreta a esquerra:

ENOLA MIRA ALS POMS MEU LLIT

De puntetes, enmig de la nit, vaig sortir a treure els poms del llit de la mama i vaig descobrir que es podia entaforar una impressionant quantitat de paper a dins dels pilars metàl·lics del llit.

Jo, al meu torn, havia de buscar amagatalls més enginyosos al meu dormitori perquè les invasions esporàdiques de la senyora Lane amb el drap de la pols no revelessin res. Les barres de les meves cortines, metàl·liques com el llit de la mare, i amb poms als extrems, em van resultar d’allò més útils.

I tot això s’havia de fer abans que els Lane es llevessin a trenc d’alba.

En general, les nits eren molt més actives i satisfactòries que el dia.

No vaig trobar mai el que més desitjava: una nota de comiat, una mostra d’afecte o una explicació de la mama. Però, en realitat, a hores d’ara, no calien gaires explicacions. Sabia que la mare havia enganyat pel meu bé, si més no en part. I sabia que els diners que m’havia fet arribar de manera tan astuta eren per oferir-me llibertat.

Gràcies a la mama, per tant, va ser amb un estat mental sorprenentment esperançat, per no dir d’ànsia, que un matí assolellat de la darreria d’agost vaig pujar al seient del carruatge que se m’havia d’endur de l’única llar que havia conegut.

En Lane havia arranjat amb un granger de la contrada el préstec d’un cavall i d’una mena de carraca híbrida, o rampoina estrafolària, una carreta amb un seient entapissat per a mi i el conductor. Com a mínim aniria a l’estació del tren ben còmoda, si no podia fer-ho amb estil.

—Espero que no plogui —va comentar la senyora Lane, des del rebedor per veure’m marxar.

No havia plogut des de feia setmanes. Des del dia que havia sortit a buscar la mare.

—Poc probable —va dir en Lane, oferint-me la mà perquè em pogués enfilar al seient com una senyoreta. I la vaig agafar amb una mà enguantada amb pell de cabrit mentre amb l’altra aixecava el meu para-sol de volants blancs—. No hi ha ni un sol núvol al cel.

Somrient a en Lane i senyora, vaig acomodar primer el polissó i tot seguit el meu cos al costat d’en Dick, el meu conductor. Igual que el polissó s’escampava sobre el respatller del seient, la senyora Lane m’havia recollit els cabells perquè se m’escampessin sobre el clatell, a la moda, de manera que el capell, amb forma de plat de palla i guarnit amb una cinta, quedés decantat cap endavant sobre els ulls. Duia un vestit marró talp que havia triat curosament pel seu color indescriptiblement lleig, amb cintura de quaranta-nou centímetres, faldilla llarga i jaqueta amb butxaques interiors. Per sota de la jaqueta m’havia deixat la cintureta de la faldilla descordada perquè no m’estrenyés gaire i pogués anar tan còmoda com fos possible. Almenys així podia respirar.

Ben aviat seria del tot necessari.

—Sembla una dama pel davant i pel darrere, senyoreta Enola —va observar en Lane, apartant-se—. Farà honor a Ferndell Hall, n’estic segur.

No ho sabia prou.

—La trobarem a faltar —va dir la senyora Lane, i per un moment se’m va enfonsar el cor, ja que vaig veure llàgrimes al seu rostre tendre i envellit.

—Gràcies —vaig respondre més aviat encarcaradament, contenint les emocions—. Dick, endavant.

En tot el trajecte fins a les portes de la propietat vaig clavar la vista a les orelles del cavall. El meu germà Mycroft havia contractat homes per «netejar» la gespa de la finca, i no la vaig voler veure amb els meus rosers silvestres tallats.

—Adeu, senyoreta Enola, i bona sort —va dir el guarda mentre ens obria les portes.

—Gràcies, Cooper.

Mentre el cavall travessava Kineford al trot, vaig sospirar i vaig deixar que la meva vista escombrés els voltants per fer una última ullada a la carnisseria, la verduleria, les casetes de façanes emblanquinades i entramats de bigues negres, la taverna, l’oficina de correus i telègrafs, la comissaria, més casetes d’estil Tudor amb finestres menudes que apuntaven sota els espessos sostres de palla, l’hostal, la ferreria, la rectoria, la capella de granit amb teulada de pissarra coberta de molsa, les làpides inclinades cap aquí i cap allà al cementiri…

Vaig deixar que pràcticament el passéssim de llarg quan, de cop i volta, vaig dir, com si se m’acabés d’acudir just en aquell instant:

—Dick, para. Em vull acomiadar del pare.

Va fer aturar el cavall.

—Passa res, senyoreta Enola?

Quan t’adreçaves a en Dick, calia donar explicacions senzilles i completes per a tot.

—Voldria visitar la tomba del pare —li vaig aclarir a poc a poc— i resar una oració per ell a la capella.

Pobre pare, ell hauria estat contrari a tot tipus d’oracions. Com que era logicista i no creient, la mama m’havia dit en una ocasió que no havia volgut cap funeral, que havia demanat que l’incineressin; però després de la seva mort, havien fet cas omís dels seus desitjos per por que Kineford no es recuperés mai de l’escàndol.

Amb el seu posat lent i neguitós, en Dick va replicar:

—L’he de portar a l’estació, senyoreta.

—Tenim temps de sobra. Pots prendre una pinta a la taverna mentre m’esperes.

—Ah! Sí. —Va fer girar el cavall, va tornar enrere i va enfilar cap a la porta de la capella. Vam esperar asseguts un moment fins que va recordar la manera de comportar-se; llavors va assegurar les regnes, va baixar i va rodejar el carro per ajudar-me a baixar pel meu costat.

—Gràcies —li vaig dir mentre retirava la meva mà enguantada del seu puny llardós—. Vine a buscar-me d’aquí a deu minuts.

Ximpleries; sabia que s’estaria mitja hora o més a la taverna.

—Sí, senyoreta. —Es va tocar la gorra.

Ell es va allunyar amb el carro, i jo, al mig d’un remolí de faldilles, vaig entrar amb passos curts a la capella.

Tal com havia esperat i confiat, la vaig trobar buida. Després de donar una ullada als bancs buits, vaig somriure, vaig ficar el para-sol a la capsa de roba vella per als pobres, em vaig aixecar les faldilles per damunt dels genolls i vaig córrer cap a la porta del darrere.

Vaig sortir al cementiri assolellat.

Vaig arrencar a córrer per un sender que serpentejava entre làpides torçades, mantenint la capella entre mi i qualsevol testimoni que pogués passar pel carrer del poble. Quan vaig arribar al límit dels terrenys de la capella, vaig saltar (més que no pas baixar) els esglaons, vaig tombar a la dreta, vaig córrer una mica més i sí, en efecte! Allà tenia la bicicleta, amagada a la bardissa, on l’havia deixat ahir. O, més aviat, anit. De matinada, a la llum d’una lluna gairebé plena.

A la bicicleta hi havia enganxades dues caixes, un cistell al davant i una capsa al darrere, tots dos plens de sandvitxos, conserves en escabetx, ous durs, un termos d’aigua, benes per si tenia un accident, un equip de reparació de punxades, pantalons de golf, les meves còmodes botes velles de color negre, un raspallet de les dents i aquesta mena de coses.

Sobre la meva persona també duia un parell d’embalums, amagats sota el vestit marró talp, l’un al davant i l’altre al darrere. El del davant era un realçador del bust força exclusiu que jo mateixa havia cosit d’amagat amb materials pispats de l’armari de la mama. Per al del darrere m’havia empescat un arrodoniment del vestit per l’estil.

Per què la mare, en marxar de casa, havia dut polissó i, en canvi, s’havia deixat el farciment de crinera de cavall?

Ara la resposta em semblava òbvia: per poder ocultar al lloc de l’arrodoniment del vestit l’equipatge necessari per fugir.

I jo, en ser beneïda amb uns pits tan plans, havia dut el seu exemple un pas més enllà. Els diversos compensadors, realçadors i farciments es van quedar a Ferndell Hall (entaforats a la llar de foc de la meva habitació, en realitat). Al seu lloc, sobre la meva persona, hi duia bosses amb roba (equipatge, de fet), plenes de peces íntimes amb les quals havia embolicat bitllets de banc. A més a més, havia plegat un vestit de recanvi, triat curosament i ficat sobre el meu pompis, entre els enagos, on m’omplia perfectament la cua. A les butxaques del vestit duia un mocador, una pastilla de sabó, pinta i raspall, el meu llibret d’anagrames ara tan apreciat, sals aromàtiques, xocolatines… Fet i fet, duia l’equivalent d’un bagul de marí amb coses essencials.

Saltant a la bicicleta i deixant que els enagos i les faldilles em caiguessin pudorosament sobre els turmells, vaig tirar camp a través a cop de pedals.

A un bon ciclista no li calen carreteres. De moment seguiria camins de granja i terres de pastura. El terreny s’havia endurit com el ferro; no deixaria marques.

Demà, calculava, el meu germà i gran detectiu Sherlock Holmes intentaria trobar una germana desapareguda, a més d’una mare desapareguda.

Esperaria que fugís d’ell. Per tant, no ho faria pas. Fugiria cap a ell.

Vivia a Londres. Igual que en Mycroft. Per això mateix, i també perquè era la ciutat més gran i més perillosa del món, era l’últim lloc de la terra on cap dels dos s’esperaria que m’hi aventurés.

Per tant, aniria allà.

Ells esperarien que em disfressés de noi. Molt probablement havien vist els meus pantalons de golf i, de tota manera, a Shakespeare i a d’altres obres de ficció les fugitives sempre es disfressaven de noi.

Per tant, jo no.

Em disfressaria de l’última cosa que als meus germans se’ls acudiria, després d’haver-me vist com una criatura plana com un pal en un vestit que amb prou feines em tapava els genolls.

Em disfressaria de dona gran.

I llavors buscaria la mare.