Capítol vuitè

Podria haver arribat directament a Londres pedalant per la carretera principal, però no hauria sortit bé. M’hauria vist massa gent. No, el meu pla per arribar a Londres era simplement (i amb força poca lògica, com esperava) no tenir cap pla. Si jo mateixa no sabia què feia exactament, llavors com ho sabrien els meus germans?

Farien hipòtesis, per descomptat; dirien: «La mare la va dur a Bath, així doncs potser ha anat allà» o «A la seva cambra hi ha un llibre sobre Gal·les, amb marques de llapis al mapa; potser ha anat allà». (Esperava que trobessin el llibre, que havia col·locat a la casa de nines a manera de pista falsa. Els significats de les flors, però, massa gros per endur-me’l, l’havia amagat entre els centenars d’altres volums gruixuts de la biblioteca del pis de sota.) En Mycroft i en Sherlock farien raonaments inductius; per tant, vaig considerar, havia de confiar en la sort. Deixaria que el camp em mostrés el camí en direcció est, triant el terreny més pedregós o el que deixés menys marques de roda.

Tant era on fes cap a la fi d’aquest dia o de l’endemà. Soparia pa i formatge, dormiria al ras com una gitana i a la llarga, si no m’aturava, trobaria una via del tren. Si la seguia en un sentit o en l’altre, arribaria a una estació i, mentre no fos Chaucerlea (on amb tota seguretat els meus germans preguntarien per mi), qualsevol estació d’Anglaterra em serviria, ja que totes les vies del tren portaven a Londres.

Adeu-siau a les cinturetes de quaranta-tres centímetres, les farinetes de civada per esmorzar i els teixits de llana directament sobre la pell, les perspectives de matrimoni, les virtuts d’una damisel·la, etcètera.

Aquests eren els meus alegres pensaments mentre pedalava a través d’una pastura de vaques, seguint un sender ple d’herbes i a continuació un erm obert, lluny dels paratges que coneixia.

Al cel blau, les aloses cantaven com el meu cor.

Com que anava per camins apartats i evitava les poblacions, no em veia gaire gent. Algun camperol aïllat alçava la vista del seu camp de naps, poc sorprès de veure una senyora amb la seva bicicleta; aquestes entusiastes del ciclisme s’havien tornat cada cop més habituals. De fet, en una pista de grava em vaig encreuar amb una altra figura similar, vestida de beix, i ens vam saludar amb el cap. Semblava tota sufocada per la calor i l’exercici. Els cavalls suen, sabeu?, i els homes transpiren, mentre que les senyores se sufoquen. Estic segura que jo també semblava tota sufocada. Ben mirat, podia notar que la sufocació em regalimava per sota de la cotilla i que aquelles costelles d’acer se’m clavaven a les aixelles d’una manera d’allò més empipadora.

Quan el sol em va donar de ple a la coroneta, em moria de ganes de parar per dinar, i encara més tenint en compte que la nit anterior no havia dormit. Asseguda sota un voluminós om, damunt d’un coixí de molsa, em delia per estirar-me i fer una becaina durant una estona. Però, després de menjar, em vaig obligar a tornar a la bicicleta i a continuar pedalant, ja que sabia que m’havia d’allunyar tant com fos possible abans que comencés la persecució.

Aquella tarda, prou oportunament tenint en compte els meus pensaments sobre els gitanos, vaig trobar una caravana de nòmades amb les rulots pintades de coloraines i cobertes amb tendals rodons. La majoria de gent acabalada detestava els gitanos, però la mare de vegades els havia permès acampar a les terres de Ferndell, i de petita a mi m’havien fascinat. Fins i tot ara em vaig aturar amb la bicicleta per veure’ls passar, observant il·lusionada els cavalls de tots els colors encabritant-se i remenant el cap malgrat la calor, amb els conductors havent de contenir-los més que no pas instant-los a tirar. I vaig saludar amb la mà els ocupants dels carros sense recança, ja que, de tot el món, els gitanos eren els que amb tota probabilitat menys disposats estarien a parlar de mi amb la policia. Els homes em van ignorar emmurriadament, però algunes dones, amb el cap descobert i el coll i els braços nus, em van tornar la salutació, i totes les criatures esparracades i cridaneres em van demanar caritat entre xisclets. Colla de pillets, bruts i desvergonyits, n’hauria dit la senyora Lane, i suposo que tenia raó. Tot i això, si hagués dut penics a la butxaca, els els hauria llançat.

També aquella tarda, en un camí veïnal, vaig trobar un quincallaire; del seu carro penjaven olles, paraigües, cistells, esponges de mar, gàbies d’ocells, fustes de rentar i tota mena de galindaines. El vaig aturar i vaig fer que m’ho mostrés tot, des de teteres de coure fins a pintes de carei per als cabells de la part posterior del cap, per dissimular el propòsit inicial de comprar l’única cosa que necessitava realment: un maletí de viatge.

El vaig col·locar sobre el manillar i vaig continuar pedalant.

Vaig veure altres viatgers, a peu i amb carruatges que comprenien des de cotxes tirats per quatre cavalls fins a carretes amb un ruc, però a mesura que avançava el dia més em fallava la memòria a causa del cansament acumulat. Quan es va fer de nit, em feia mal tot el cos i em sentia més baldada que mai. Caminant ara per un herbassar retallat arran de terra per les ovelles, vaig empènyer la bicicleta reclinant-me al damunt per remuntar un turonet sembrat de pedra calcària, al cim del qual hi havia una petita fageda. Tan bon punt vaig quedar a recer dels arbres, vaig deixar caure la bici mentre em desplomava a la catifa formada per les últimes fulles de l’any, amb l’ànim tan enfonsat al vespre com elevat l’havia tingut al matí, ja que no parava de preguntar-me: «Trobaré prou forces demà per tornar-me a enfilar en aquesta bicicleta?».

Estava disposada a dormir allà mateix. Llevat que… per primer cop vaig pensar: «I si plou?».

El pla de no tenir plans semblava més boig amb cada alenada que agafava.

Després de desesperar-me una estona, vaig aconseguir incorporar-me fent tentines i, enmig de la foscor, em vaig treure el barret, les agulles dels cabells i la roba que duia oculta al damunt, a més de la turmentadora cotilla. Massa exhausta per ni tan sols pensar en menjar, em vaig tornar a arraulir a terra i, amb els enagos i el vestit de color talp força brut com a únic cobertor, em vaig adormir al cap d’un moment.

Tanmateix, m’havia acostumat tant a passar la nit en vetlla que al cap de poques hores em vaig despertar.

Sense gens ni mica de son, em moria de gana.

Però no hi havia lluna. El cel s’havia ennuvolat. Potser plouria finalment. I sense llum de la lluna, i ni tan sols dels estels, no m’hi veia gens per buscar el menjar que havia empaquetat a la capsa de la bicicleta. Tampoc m’hi veia per trobar la llauna de llumins que, com una ximpleta, havia guardat al mateix lloc. Ja em podia considerar afortunada si ensopegava amb la bicicleta per casualitat.

—Carai! —vaig mussitar, empipada, en notar que els branquillons de faig m’esgarrinxaven la cara i se m’enganxaven a la roba mentre em posava dempeus.

Però immediatament em vaig oblidar de la gana. Allà dreta, vaig veure llums no gaire lluny.

Fanals de gas. Entre els troncs dels arbres del turó, brillaven en la distància com estels caiguts.

Un poble. Havia pujat per un vessant del turó sense saber, i massa cansada per adonar-me’n, que hi havia un poble a l’altra banda.

Una població important, més aviat, ja que era prou gran per tenir xarxa de gas.

Una població amb, tal vegada, estació del tren?

I precisament mentre ho pensava, em va arribar a les orelles, en la foscor de la nit, el llarg xiulet de tenor d’un tren.

L’endemà al matí, ben d’hora, vaig sortir de la fageda; prou aviat, esperava, perquè poques persones em veiessin, si és que ho feia cap. Tampoc és que tingués por que em reconegués algú. Simplement era que quedaria una mica estrany que una vídua ben vestida i amb un maletí de viatge sortís a peu d’un aixopluc tan precari.

Sí, una vídua. Anava vestida de cap a peus amb un conjunt negre de dol que havia agafat de l’armari de la mare. Aquesta vestimenta, en indicar que havia estat casada, afegia una dècada o més a la meva edat i em permetia dur les meves còmodes botes negres velles, que passarien desapercebudes, i els cabells recollits en un monyo senzill que em podia fer tota sola. I el millor de tot: em tornava pràcticament irreconeixible. Penjat de l’ala del meu barret negre de feltre, un espès vel negre em cobria tot el cap com si em proposés buidar la mel d’un rusc. Uns guants de pell de cabrit negra em cobrien les mans (m’havia assegurat d’aquest detall, ja que no tenia anell de casament) i una fúnebre seda negra em tapava des de la barbeta fins a les puntes de les botes negres.

Feia deu anys la mama era més prima, de manera que el seu vestit em quedava bé amb la cotilla gens ajustada; val a dir que no m’hauria calgut cap cotilla si no hagués estat per subjectar l’equipatge improvisat a les zones necessàries. El que havia carregat a la bici ara ho portava al maletí de viatge o a les butxaques. Com que no li agradava dur penjant una bosseta, la mare havia fet cosir a tots els vestits butxaques amples per al mocador, les gotes de llimona, xílings i penics, etcètera. Beneïda fos la tossuda independència de la mare, que també era qui m’havia ensenyat a anar amb bicicleta. Em sabia greu haver d’abandonar aquesta fidel muntura mecànica a la fageda, però no me’n va saber pas desempallegar-me del lleig vestit de color talp.

A la mitja llum grisenca de l’alba, vaig baixar el vessant tot resseguint una tanca fins a un camí. Molt encarcarada pels esforços del dia anterior, em vaig adonar que el dolor i el cruiximent en el fons eren una benedicció: m’obligaven a caminar a poc a poc. Així, amb un pas de dama respectable d’acord amb la meva disfressa, vaig recórrer el camí fins a una pista de grava i tot seguit fins a la població.

El trenc d’alba s’havia convertit en una sortida de sol deslluïda que amenaçava amb pluja. Els botiguers tot just obrien les persianes, el repartidor de glaç enganxava el rossí de llom arquejat per començar les rondes, una minyona badallaire abocava al regueró el contingut immencionable d’una galleda, una dona malforjada escombrava el carrer. Vailets que repartien diaris carregaven piles de l’edició matinal cap a la vorera. Un venedor de llumins, assegut en un racó (en realitat un captaire), cridava:

—Que es faci la llum; un llumí per al cavaller?

Alguns dels qui passaven eren efectivament cavallers amb copalta; d’altres, obrers amb gorra vestits de franel·la, i encara uns altres anaven tan esparracats com ell, però ell els deia «cavaller» a tots. No va intentar vendre’m cap llumí, a mi, per descomptat, ja que les dames no fumaven pas.

«BARBERIA BELVIDERE», deien unes lletres daurades, pintades al vidre d’una porta vora un pal de franges vermelles i blanques en espiral. Ah, havia sentit esmentar una localitat anomenada Belvidere, prou allunyada de Kineford. Mirant al meu voltant vaig veure «CAIXA D’ESTALVIS DE BELVIDERE» gravat a la llinda de pedra d’un majestuós edifici proper. Molt bé; ho havia aconseguit. «Ben fet —vaig pensar, esquitllant-me entre les defecacions de cavall—, per a una simple noia de capacitat cranial limitada».

—Cebes, patates, xirivies! —cridava un home mentre empenyia un carretó.

—Clavells frescos per al botó de la solapa, senyors! —anunciava una dona amb xal que oferia flors d’un cistell.

—Rapte espantós! Llegiu-ho tot aquí! —exclamava un vailet dels diaris.

Rapte?

—El vescomte Tewksbury arrencat de Basilwether Hall!

Volia llegir-ho tot plegat, però primer havia de trobar l’estació del tren.

Amb això al cap, vaig seguir un cavaller amb copalta, levita i guants de pell de cabrit que s’estava col·locant un clavell fresc a la solapa. Vestit d’etiqueta, potser es dirigia a la ciutat per passar-hi el dia.

Confirmant la meva hipòtesi, aviat vaig sentir l’enrenou creixent d’una màquina aproximant-se fins a formar un estrèpit que feia tremolar el paviment sota les meves botes. Llavors vaig poder veure la teulada en punta i les torretes de l’estació, amb el rellotge a la torre principal que indicava dos quarts de vuit, i vaig poder escoltar els grinyols i els xerrics dels frens en entrar el tren.

Si el meu guia involuntari es dirigia a Londres, no ho sabré mai, perquè en acostar-nos a l’andana l’escena que hi tenia lloc va acaparar tota la meva atenció.

S’hi havia aplegat una munió de curiosos. Un bon nombre de policies formaven un cordó per impedir el pas dels tafaners, mentre més agents d’uniforme blau avançaven cap al tren acabat d’arribar, una locomotora que estirava un únic vagó amb el cridaner rètol d’«EXPRÉS DE LA POLICIA». En van baixar uns quants individus amb capes de viatge. Eren prou llargues i imponents per escombrar el terra, però les orelleres de les gorres que hi feien joc, lligades sobre la coroneta, semblaven orelletes de conill. «Quina ximpleria», vaig pensar mentre m’endinsava entre la gent cap a la finestreta de la taquilla de l’estació.

Com si m’hagués ficat en una olla de grills, tot al meu voltant sentia veus emocionades.

—És Scotland Yard, i tant. Detectius de paisà.

—M’han dit que han demanat en Sherlock Holmes, també…

Déu meu! Em vaig aturar, parant l’orella impacientment.

—… però no vindrà pas, l’ha cridat la família…

Qui parlava va passar de llarg, que el cel el confongui, i ja no vaig sentir res més sobre el meu germà, tot i que, de xafarderies, n’hi havia per donar i vendre.

—La meva cosina fa d’ajudant de criada a la mansió…

—La duquessa s’ha trastocat, diu la gent.

—… i he sentit que han…

—I al duc el van lligar.

—L’amic Pickering, del banc, diu que encara esperen l’exigència d’un rescat.

—Per a què voldrien el nano si no fos a canvi d’un rescat?

Hum. Pel que semblava el «Rapte espantós!» havia tingut lloc a prop. De fet, vaig veure com els detectius s’amuntegaven en un bonic landó i marxaven al trot cap a un parc verd no gaire lluny de l’estació. Per sobre dels arbres s’aixecaven les grises torres gòtiques de Basilwether Hall (si havia de jutjar per les converses del meu voltant).

Que interessant.

Però el que anava primer anava primer. Havia de comprar un bitllet…

Tot i això, segons l’enorme horari penjat a la paret de l’estació, no seria per manca de trens a Londres. Si fa no fa, n’hi havia un cada hora fins al vespre.

—El fill del duc ha desaparegut! Llegiu-ho tot aquí! —s’esgargamellava un noi dels diaris sota l’horari.

Com que no crec en les casualitats, em vaig meravellar que l’atzar m’hagués portat aquí, a l’escena d’aquest crim, mentre el meu germà, el gran detectiu, era en alguna altra banda. No vaig poder controlar els meus pensaments, que s’hi sentien irresistiblement fascinats. Descartant la intenció d’apropar-me a la finestreta de la taquilla, vaig comprar un diari.