Capítol tretzè

Em vaig quedar glaçada, agemolida com un conill en un esbarzer.

Però des de l’altra banda del buc es va sentir una veu autoritària.

—Per què? Perquè jo ho vull. Demano… no, exigeixo que aquesta barca es gronxi. —I això va fer, perquè, allà assegut, el vescomte Tewksbury, marquès de Basilwether, va començar a inclinar-se endavant i endarrere sense parar, pertorbant la quietud de la nostra presó.

—Ei, tu! —La dura mirada del Gemegaire es va tombar cap a ell—. Para.

—Obliga-m’hi. —Lord Tewksbury li va sostenir altivament la mirada i va continuar gronxant l’embarcació.

—Vols que t’hi obligui? —El Gemegaire es va aixecar fent tentines—. Et fas el dur, oi? Redeu, ja t’ensenyaré jo a creure. —Amb els punys tancats, es va acostar a en Tewksbury i, en fer-ho, em va donar l’esquena.

Em vaig asseure i em vaig torçar cap a un costat, buscant de nou la costella de la cotilla amb les mans lligades.

Enrabiat, el segrestador va clavar una puntada de peu a la cama de Lord Tewksbury.

El noi no va emetre cap gemec, en canvi jo hauria xisclat. Volia colpejar aquell canalla, abraonar-m’hi i aturar-lo. Vaig perdre el seny completament, perquè vaig forcejar amb tanta violència contra les cordes que m’immobilitzaven els canells, que em va fer l’efecte que em desllorigava les espatlles.

De fet, alguna cosa va petar. Quin mal més horrible.

El Gemegaire va clavar un altre cop de peu a en Tewksbury.

—Endavant —va dir el noi—. Quin gust. —Però la veu ofegada mostrava que mentia.

Els braços em feien tant de mal que vaig pensar que se m’havia trencat un os, en comptes de la corda, fins que em vaig trobar mirant-me les mans, que havia posat davant la cara com si no les conegués de res. Magolades, sangonoses. Amb restes de cànem penjant dels punys.

—Quin gust? Ara veuràs quin gust —va gemegar el nostre desgraciat vigilant, clavant un tercer cop de peu brutal.

Aquesta vegada en Tewky es va queixar.

En aquell mateix instant em vaig posar dreta, amb els turmells encara lligats; però no em calia caminar, ja que era just al darrere del nostre segrestador. Les meves mans, que pel que semblava sabien què fer més que jo, van triar un roc gros entre el llast just quan el Gemegaire tirava enrere la cama per clavar un altre cop de peu. Abans que ho pogués fer, vaig enlairar la meva primitiva arma i li vaig picar el cap amb determinació.

Va caure sense fer soroll enmig del toll d’aigua, i ja no es va moure.

Jo me’l vaig quedar mirant estupefacta.

—Idiota, deslligueu-me les mans! —va cridar Lord Tewksbury.

L’home continuava on s’havia desplomat. Ert, però respirant.

—Deslligueu-me, tòtila!

El to autoritari del noi em va empènyer a actuar. Li vaig girar l’esquena.

—Beneita, però què feu?

Jo mirava de conservar l’escàs pudor que em quedava, tot i que no l’hi vaig dir. Descordant-me part del cosset, vaig furgar al fons del meu equipatge frontal i vaig trobar la navalla que havia agafat del meu equip de dibuix i que havia entaforat al meu «bust postís» juntament amb un llapis i uns quants fulls plegats de paper. Després de cordar-me de nou, vaig obrir la navalla, em vaig ajupir i vaig tallar les cordes dels meus turmells.

Sense poder veure tot això a causa de l’amplitud de la meva faldilla negra, Lord Tewksbury va parar de donar ordres i es va posar a suplicar.

—Si us plau. Si us plau! He vist el que fèieu i us he ajudat, oi? Si us plau, em voleu…

—Ssst. Un moment. —Així que em vaig haver alliberat els peus, em vaig girar, vaig passar per damunt de la forma immòbil del nostre vigilant i em vaig inclinar cap al noi captiu. Amb un gest ràpid, vaig tallar la corda que li lligava les mans a l’esquena. Tot seguit li vaig lliurar la navalla perquè s’alliberés els peus tot sol. Amb la faldilla del meu vestit destrossat em vaig eixugar la sang dels canells. Em vaig examinar les esgarrinxades (no prou profundes per ser perilloses) i llavors em vaig tocar els cabells, ja que se m’havia desfet el recollit i em queien sobre les espatlles. Vaig trobar unes quantes agulles als nusos dels cabells i les vaig fer servir per tractar de tancar l’estrip del meu vestit.

—Afanyeu-vos! —va instar el jove vescomte Tewksbury, ara dret i empunyant la navalla, encara oberta, com una arma.

Tenia raó, per descomptat; no teníem temps per tornar-me presentable. Assentint, em vaig acostar a l’escala que duia a la llibertat, amb Lord Tewksbury al meu costat. No obstant això, en apropar-nos-hi, vam dubtar, mirant-nos.

—Les dames primer? —va dir sa senyoria amb vacil·lació.

—Cediré el pas al cavaller —vaig replicar, pensant simplement que una noia mai s’ha de situar en una posició des de la qual un home li pugui mirar per sota de les faldilles. Sense tenir en compte el que ens pogués esperar a dalt.

Afirmant amb el cap, i encara aferrant la navalla, en Tewksbury va pujar per l’escala.

Em vaig enlluernar quan va aixecar l’escotilla. La nit s’havia transformat en dia, però no tenia la més petita idea de si era el matí o la tarda. Només recordo veure entre parpelleigs la silueta imprecisa del jove vescomte traient amb cautela el cap per donar-hi una ullada. Molt silenciosament va deixar l’escotilla a un costat, va sortir i em va instar a fer el mateix amb signes.

Enfilant-me tan de pressa com vaig poder, em vaig adonar que m’esperava oferint-me la mà per ajudar-me a sortir de la bodega. Tot i haver-me titllat successivament d’idiota, tòtila i beneita, el noi mostrava indicis de galanteria. Li hauria convingut més escapar sense mi. Però semblava encertat que, en haver estat confinats junts, fugíssim plegats. A més, a mi no se m’havia acudit abandonar-lo a la seva sort i, evidentment, ell tampoc pensava abandonar-me pas.

En arribar dalt de l’escala li vaig agafar la mà…

Una veu desagradable va deixar anar un renec que no havia sentit mai, i ni tan sols imaginat. Tan bon punt vaig treure el cap per l’escotilla, vaig veure una forma escarlata, alta i enorme, que sortia a tota velocitat d’una cabina per travessar un tros de coberta massa breu en direcció a nosaltres.

En aquell instant horrible em vaig assabentar que els cavallers… o que almenys aquest home en concret (que ho era més aviat poc) duia roba íntima de franel·la d’un vermell llampant que el cobria de canells a turmells.

Vaig xisclar.

—Som-hi! —Posant-se dret d’un bot, en Tewksbury pràcticament em va hissar de l’escala per posar-me fora de l’abast de l’amenaça vermella que se’ns llançava al damunt—. Correu!

Semblava disposat a parar els peus d’aquella bèstia humana amb la navalleta.

—Fugim. —Aixecant-me un manyoc de faldilles i enagos per damunt dels genolls amb una mà, el vaig engrapar pel coll de la camisa amb l’altra mentre corria cap al final de la barca. Junts (tot i que l’havia hagut de deixar anar), vam saltar un metre d’aigua per accedir a l’insegur empostissat que m’imagino que es podria anomenar dic flotant. Llavors, subjectant-me les faldilles amb totes dues mans, vaig córrer tan ràpidament com vaig poder per aquella passarel·la estreta i inestable.

—No anireu gaire lluny! —cridava una veu ferotge des de la barca—. Espereu que em posi la roba i veureu quan us atrapi!

Jo tenia les cames llargues i m’agradava córrer, però no pas entrebancant-me amb la meva empipadora roba, i encara menys en un laberint de taulons podrits i llefiscosos. Un embolic d’esculleres flotants i aigua salabrosa, embarcadors i passarel·les, i més aigua pudent s’interposava entre nosaltres i les tavernes i els magatzems que ocupaven aquella riba del Tàmesi.

—Cap… on? —va dir panteixant en Tewky (jo ja no el podia veure com un lord, el vescomte o el fill del duc, simplement havia passat a ser un camarada que panteixava just rere meu).

—No ho sé pas!

En un atzucac, envoltats per aigua fosca com brea, vam relliscar mentre fèiem mitja volta precipitadament. Una vegada més un braç d’aigua ens barrava el pas. Vaig començar a tremolar, ja que si queia en aquest riu negre, seria la meva fi; m’ofegaria. Dubtava que en Tewksbury sabés nedar. Però no hi havia temps per titubejar. A una distància massa minsa, el nostre gegantí enemic sortia de nou de la cabina, aquest cop després de tapar-se decentment.

—Us mataré a tots dos! —va cridar. I com un os en ple atac, va baixar del pontó i va córrer pel laberint d’embarcadors.

Encara pitjor, una forma menuda i guerxada el seguia com el gos famèlic d’un pidolaire. Era evident que no havia pegat prou fort el Gemegaire.

—Saltem! —vaig dir entre ploriqueigs, i amb les faldilles voleiant vaig saltar a un altre embarcador.

L’estructura es va balancejar sota meu, però vaig aconseguir mantenir l’equilibri i, just quan agafava aire, va tornar a bascular més violentament en aterrar el meu company a la vora amb un fort cop. Com que em faltava alè per esgaripar, em va sortir una mena de gemec de fil de pescar. En Tewky em va agafar pel braç mentre exclamava:

—Correu! —I aquesta vegada va encapçalar la fugida. En algun moment havia perdut la navalla; la mà dreta li tremolava desarmada. Els meus estremiments es van intensificar, ja que notava els passos feixucs del criminal fent trontollar el dic flotant.

—Oh, no! —em vaig desesperar mentre ens aturàvem de cop al final d’un altre embarcador que no duia enlloc.

En Tewky va etzibar una cosa que no goso repetir.

—Quina vergonya dir això. Au, per aquí. —Fent mitja volta, em vaig posar al davant altra vegada i, instants després, almenys accedíem a un terreny més ferm de pedres, llambordes i morter. Però els nostres enemics, que sabien el camí, van arribar al moll al mateix temps que nosaltres, a tan sols un tir de pedra rere nostre. Podia veure la sang al cap del Gemegaire i la ràbia als seus ulls guenyos. Podia veure els pèls de les enormes orelles de l’altre animalot i la ira que li encenia la cara de plat. Lluna de sang, un mal averany.

Confesso que vaig tornar a xisclar; ben mirat, vaig fer un esgüell de conill abatut d’un tret. Cegament, amb la mà d’en Tewky en la meva, vaig enfilar per un carreró estret i vaig tombar a la primera cantonada.

—Ràpid! —Zigzaguejant entre cavalls extenuats que arrossegaven carretons plens a vessar, vam travessar corrents el carrer cap a la cantonada següent.

A hores d’ara sense alè, amb la cara i el vestit xops, massa conscient de la xafogor que feia, encara podia sentir que ens seguien de prop.

En Tewky s’estava endarrerint. Jo l’estirava i notava que feia ganyotes de dolor amb cada passa. Els seus peus. Descalços, encetats, batent el dur empedrat. I tot era costa amunt, en allunyar-nos del riu.

—Vinga!

—No puc —panteixava el noi, tractant d’alliberar la mà. L’hi vaig agafar més fort.

—És clar que pots. Has de poder.

—Ves-te’n tu… Salva’t.

—No. —Parpellejant per foragitar el meu pànic cec, vaig mirar al voltant mentre corríem. Pel que semblava deixàvem enrere les carretes, els molls i els magatzems. Ara ens endinsàvem per un carrer pobre, d’habitatges miserables i comerços encara més miserables: una peixateria, una casa de préstecs, un reparador de paraigües. I venedors ambulants: «Musclos vius, ostres vives!», «Gelats deliciosos! Gelat de maduixa ben fred!». Hi havia gent, un escombriaire amb un carro estirat per un ruc, homes amb carretes carregades de ferralla, dones i noies a peu amb capell i davantal que haurien de ser blancs però que tenien un color brut com el dels xampinyons. Gent, però no pas del tipus que ens ajudaria, i no prou perquè un noi descalç que fugia passés desapercebut, i encara menys una noia sense acompanyant, esbufegant, desastrada, amb el cap descobert i un vestit de vídua tot estripat i tacat de sang.

—Atureu-los, lladres! —cridava una veu rere nostre, enrogallada però encara potent—. Atureu aquests dos canalles! Brivalls! Pispes!

Els rostres es tombaven per mirar-nos a en Tewky i a mi mentre escapàvem per un carrer de locals amb articles vells: mobles de segona mà, roba usada, barrets restaurats, sabates i botes amb soles noves, més roba usada… Les seves faccions semblava que sortien d’una boira de calitja i terror, es perfilaven un moment i s’esvaïen de nou.

Vaig reconèixer una d’aquestes cares en passar, tot i que no recordava on l’havia vista abans.

Llavors, de sobte, em va venir al cap.

—Tewky! Ràpid! —Trencant per una cantonada, vaig enfilar per un estret passatge entre dues pensions infectes, vaig girar per uns estables i vaig tirar a través de les fètides cavallerisses de la part posterior dels edificis, saturades de tuf de rucs, cabres, oques i gallines. I vaig tombar de nou…

—No us podreu escapar! —rugia una veu temible des de l’entrada dels estables, massa a prop per sentir-me fora de perill.

—Lliureu-vos! —deixava anar una altra veu, gemegosa.

—Idiota —va protestar en Tewksbury, adreçant-se a mi sens dubte—. Per què correm en cercle? Ens atraparan!

—Ja ho veuràs. Segueix-me. —Desempallegant-me de la seva mà i també de les últimes restes de pudor, em vaig arrencar els botons del cosset. Ara corríem per un carreró sòrdid, vaig ficar l’avantbraç dins l’equipatge frontal i, quan els dits van trobar un paquet de paper cruixent, el vaig treure. Ocultant-lo dins el puny mentre giràvem l’última cantonada per tornar al carrer anterior, em vaig precipitar cap a una botiga de roba usada.

La propietària era a la porta, gaudint de l’espectacle del carrer i de la brisa fresca. Però quan va veure que em dirigia cap a ella, l’expressió alegre se li va glaçar a la cara i es va tornar d’alarma. Més que recordar un pit-roig o un gripau, ara semblava un ratolí sota la grapa del gat.

—No! —va dir amb un crit ofegat, mentre em precipitava cap a ella—. No, el Ganivetes em mataria. M’hi jugo més que la vida…

No hi havia temps per a discussions. En Tewky i jo només teníem uns segons abans que els dos bergants tombessin la cantonada i ens veiessin de nou. Vist i no vist, vaig posar un bitllet d’un centenar de lliures a les mans de, segurament, la senyora Culhane, vaig engrapar en Tewky per la màniga i el vaig arrossegar amb mi dins l’Empori de Roba Usada de Culhane.