Capítol quart

En entrar a les dependències de la mare amb els meus germans, em vaig fixar en el gerro japonès amb flors que hi havia a la tauleta: els pètals s’havien pansit. La mama devia haver arreglat aquell ram un dia o dos abans de desaparèixer.

Vaig agafar el gerro i el vaig abraçar contra el pit.

En Sherlock va passar pel meu costat. Va fer cas omís de la rebuda d’en Lane, va declinar l’oferiment de la senyora Lane d’una tassa de te i es va negar a aturar-se un moment abans de començar la seva investigació. Després de repassar amb la vista la saleta àmplia i lluminosa, amb totes les aquarel·les de flors, va entrar a l’estudi i seguidament a l’alcova. Allà vaig sentir com deixava escapar una forta exclamació.

—Què passa? —va cridar en Mycroft, dirigint-s’hi més a poc a poc, després d’intercanviar unes paraules amb en Lane mentre lliurava al majordom el bastó, el barret i els guants.

—Deplorable! —va proferir en Sherlock des de l’estança del fons, referint-se, em vaig figurar, al desordre en general i a la roba íntima en concret—. Indecent! —Sí, definitivament la roba íntima. Sortint amb grans gambades del dormitori, va reaparèixer a l’estudi—. Sembla que va marxar a correcuita.

«Això sembla», vaig pensar.

—O potser s’ha tornat deixada en els seus costums personals —va afegir amb més calma—. Al cap i a la fi, té seixanta-quatre anys.

El gerro de flors deixava anar un tuf d’aigua estancada i tiges podrides. Quan era fresc, però, el ram devia fer una oloreta meravellosa. Les flors marcides, em vaig fixar, eren pèsols d’olor.

I cards.

—Pèsols d’olor i cards? —vaig etzibar—. Ves que estrany!

Els dos homes van girar la mirada cap a mi, una mica exasperats.

—És que la teva mare era estranya —va dir en Sherlock amb sequedat.

—I encara ho és, probablement —va afegir en Mycroft, més delicadament, pensant en mi, si havia de jutjar per la mirada d’advertiment que va fer al seu germà.

Així doncs, ells també temien que pogués haver… deixat aquest món.

En el mateix to esquerp, en Sherlock va comentar:

—Per l’estat de tot això, sembla que hagi passat de l’excentricitat a la demència senil.

Heroi o no, tot ell (o el seu posat) començava a molestar-me. I a preocupar-me, perquè la meva mare també era la seva; com podia mostrar-se tan fred?

Aleshores no sabia, ni tenia manera de saber, que en Sherlock Holmes vivia envoltat d’una mena d’ombra glacial. Patia de malenconia, i de vegades les depressions que li venien l’enfonsaven durant una setmana o més, i es negava a llevar-se del llit.

—Senilitat? —va demanar en Mycroft—. No pots arribar a una deducció més profitosa?

—Com ara?

—Tu ets el detectiu. Treu la lupa. Detecta.

—Ja ho he fet. No hi ha res per analitzar aquí.

—A fora, doncs?

—Després de tot un dia de pluja? No quedarà cap rastre que ens digui en quina direcció se n’ha anat. Quina dona més poca-solta.

Consternada pel seu to i aquest comentari, me’n vaig anar, emportant-me el gerro amb les flors emmusteïdes a la cuina.

Allà vaig trobar la senyora Lane ajupida a terra amb un raspall, fregant els taulons de roure tan vigorosament que vaig sospitar que alguna cosa la desassossegava.

Vaig llençar el contingut del gerro japonès a la galleda de fusta, plena de peles de verdures i aquesta mena de deixalles.

De quatre grapes, la senyora Lane deia al terra:

—Amb la il·lusió que em feia veure de nou el senyor Mycroft i el senyor Sherlock.

Posant el gerro tacat de llim dins l’aigüera revestida de plom, el vaig omplir d’aigua de la cisterna.

La senyora Lane va continuar remugant:

—I ja hi tornem a ser, la mateixa discussió absurda de sempre, quan no han tingut mai una paraula amable per a la seva mare, i potser està tirada per aquí fora…

Se li va esquerdar la veu. Jo no vaig dir res per no disgustar-la encara més.

Ensumant-se els mocs i fregant, la senyora Lane va engegar:

—No m’estranya que siguin solters. Tot s’ha de fer al seu gust. Es pensen que sempre tenen raó. No podrien viure amb una dona de caràcter.

Va sonar una campaneta, una de tot el seguit que, per mitjà de cordills, s’arrengleraven al llarg de la paret sobre la cuina.

—Som-hi, doncs, que aquesta és la campaneta de la sala del matí. M’imagino que són ells que volen fer un mos, i aquí em teniu, plegada sobre els colzes en aquest terra brut.

Com que no havia esmorzat, jo també tenia gana. A més, volia estar al cas de tot. De manera que vaig sortir de la cuina i vaig anar a la sala del matí.

En Sherlock seia a la petita taula d’aquella estança informal fumant una pipa i mirant en Mycroft, assegut davant seu.

—Els dos millors pensadors d’Anglaterra haurien de ser capaços de treure’n l’entrellat —deia en Mycroft—. A veure, la mare ha marxat voluntàriament o tenia pensat tornar. Pel desgavell que regnava a la seva cambra…

—Podria significar que va marxar impulsivament i amb pressa, o podria reflectir el desordre mental innat d’una dona —el va interrompre en Sherlock—. De què serveix la raó quan es tracta de coses de dones, i molt probablement d’una que repapieja?

Tots dos van alçar la vista cap a mi quan vaig entrar a la sala, aparentment esperant que fos una serventa, tot i que a hores d’ara haurien d’haver entès que no n’hi havia cap.

—L’esmorzar? —va preguntar en Mycroft.

—Qui ho sap —vaig replicar, seient a taula amb ells—. La senyora Lane no hi és tota, avui.

—Ja ho pots ben dir.

Vaig estudiar els meus germans, alts, ben plantats (si més no per a mi) i brillants. Els admirava. Volia que em caiguessin bé. Volia que…

«Ximpleries, Enola. Te’n surts prou bé sola».

Pel que feia als meus germans, van deixar de parar-me atenció.

—T’ho asseguro, la mare no repapieja pas ni està senil —va dir en Mycroft a en Sherlock—. Cap dona senil podria haver fet els comptes que m’ha estat enviant al llarg dels darrers deu anys, perfectament clars i ordenats, detallant les despeses d’instal·lació d’una cambra de bany…

—Que no hi és enlloc —el va tallar en Sherlock amb mordacitat.

—… i un lavabo…

—Tres quarts del mateix.

—… i l’augment constant de sou dels lacais, les minyones, l’ajudant de cuina i el servei de dia…

—Inexistents.

—… el jardiner, l’auxiliar del jardiner, el noi dels encàrrecs…

—També inexistents, llevat que tinguis al cap en Dick.

—M’agafa mal de cap només de pensar-hi —va admetre en Mycroft. Una broma, tot i que no vaig veure ni l’apunt d’un somriure en cap dels meus germans—. Em sorprèn que la mare no posés a la llista un tal Reginald Collie, que es podria considerar un altre criat més a les seves despeses. Hi ha inclòs cavalls i ponis imaginaris, carruatges imaginaris, un cotxer, mossos d’estable, encarregats de les cavallerisses…

—No es pot negar que ens han enganyat tristament.

—… i pel que fa a l’Enola, un mestre de música, un instructor de dansa, una institutriu…

Van intercanviar una mirada d’esglai, com si un problema lògic de sobte hagués agafat cos i ànima, i llavors tots dos es van tombar cap a mi.

—Enola —va demanar en Sherlock—, almenys sí que tens institutriu, oi?

No en tenia pas. La mama m’havia enviat a l’escola amb els nens del poble, i després d’haver-hi après tot el que vaig poder, m’havia dit que me’n sortiria prou bé sola, i jo li havia fet cas. Havia llegit tots els llibres de la biblioteca de Ferndell Hall, des d’El jardí de versos d’un infant fins a l’Encyclopædia Britannica sencera.

Com que jo dubtava, en Mycroft va reformular la pregunta:

—Has rebut l’educació que correspon a una damisel·la?

—He llegit Shakespeare —vaig contestar— i Aristòtil, i Locke, i les novel·les de Thackeray, i els assaigs de Mary Wollstonecraft.

Van fer cara de garratibats. Amb prou feines els hauria pogut horroritzar més si els hagués dit que havia après a fer equilibris dalt d’un trapezi.

Llavors en Sherlock es va girar cap a en Mycroft i li va dir en veu baixa:

—És culpa meva. No es pot confiar en una dona; per què fer una excepció amb la nostra mare? Hauria d’haver vingut aquí a comprovar com anava tot cada any com a mínim, per més desagradable que resultés.

En Mycroft va respondre amb la mateixa mitja veu i tristesa:

—Al contrari, estimat Sherlock, soc jo qui ha desatès les meves responsabilitats. Soc el fill gran…

Es va sentir un discret estossec i en Lane va entrar amb una safata de sandvitxos de cogombre, fruita tallada a rodanxes i una gerra de llimonada. Es va imposar un agraït silenci uns instants fins que el piscolabis va estar servit.

Durant aquest silenci se’m va acudir una pregunta.

—Què té a veure tot això —vaig demanar després que en Lane s’hagués retirat— amb la cerca de la mare?

En comptes de respondre’m, en Mycroft va dedicar tota l’atenció al seu plat.

En Sherlock va tamborinejar amb els dits arrugant les tovalles de punta emmidonades.

—Estem elaborant una teoria —va dir finalment.

—I quina és aquesta teoria?

Silenci de nou.

Per tant, vaig preguntar:

—Recuperaré la meva mare o no?

Cap d’ells em volia mirar, però al cap d’una estona aparentment llarga en Sherlock va esguardar el seu germà i va declarar:

—Mycroft, em penso que té dret a saber-ho.

L’al·ludit va sospirar, va assentir, va deixar el que li quedava del tercer sandvitx i es va tombar cap a mi.

—Tractem de decidir —va explicar— si el que està passant ara té relació amb el que va passar després que el pare mor… eeh, després que el pare traspassés. No te’n deus recordar, m’imagino.

—Tenia quatre anys —vaig observar—. Sobretot recordo els cavalls negres.

—Ben cert. En fi, després de l’enterrament, al cap de pocs dies hi va haver desavinences…

—Això és endolcir-ho massa —va intervenir en Sherlock—. Em venen al cap les paraules «batalla en tota regla».

Sense fer-li cas, en Mycroft va prosseguir:

—Desavinences sobre la gestió de la finca. Ni en Sherlock ni jo volíem viure aquí, de manera que la mare va pensar que ella havia de rebre directament els diners de la renda i que ja s’encarregaria ella sola d’administrar Ferndell Park.

Bé, i ho havia fet, oi? Tot i que començava a intuir que en Mycroft considerava la idea absurda.

—Com que soc el primogènit, la propietat és meva —va continuar—, i la mare no ho discutia, però pel que sembla no acabava de veure per què no podia portar-ho ella tot per mi, en comptes que fos a l’inrevés. Quan en Sherlock i jo li recordàvem que, segons la llei, no tenia cap dret a viure aquí llevat que jo ho permetés, es tornava del tot irracional i deixava clar que ja no érem benvinguts al nostre lloc de naixement.

Oh. Per l’amor de Déu. Tot semblava haver-se capgirat per a mi, com si pengés pels genolls de la branca d’un arbre. Tota la vida havia donat per fet que els meus germans mantenien les distàncies per la vergonya que comportava la meva existència, però ara esmentaven… una baralla amb la mare?

No sabia dir què pensava en Mycroft d’aquesta revelació. Ni en Sherlock.

Ni tampoc jo sabia ben bé com prendre-me-la, si no era amb perplexitat. Però una mena de sentiment secret es va agitar en el fons del meu cor com una papallona.

—Li enviava una paga mensual —va prosseguir en Mycroft—, i ella em va escriure una carta molt freda per demanar-me un augment. Vaig contestar sol·licitant l’informe de com es gastaven els diners, i ella va obeir. Les peticions constants de fons suplementaris semblaven tan raonables que mai les hi vaig negar. Però, com sabem ara, els seus comptes eren ficticis. Què se n’ha fet, de tots aquests diners?, bé, no en tenim ni idea.

Em vaig fixar que dubtava.

—Però teniu una teoria —vaig dir.

—Sí. —Va fer una alenada profunda—. Pensem que ha estat amassant una fortuna mentre planejava fugir, tot aquest temps. —Va inspirar encara més profundament—. Pensem que ara s’ha emportat el que considera els seus diners i que… ehem, ha tocat el dos per… vejam, fer-nos pam i pipa, com aquell qui diu.

Què carai s’empatollava? Que la mama m’havia abandonat? Seia bocabadada.

—Una llàstima, la capacitat cranial de la noia, Mycroft —va xiuxiuejar en Sherlock al seu germà, i llavors se’m va adreçar pausadament—: Enola, dit de manera més senzilla, creiem que ha fugit.

Però… però això era absurd, impossible. Ella no m’ho faria pas, això.

—No —vaig etzibar—. No, no pot ser.

—Pensa-hi, Enola. —Ara en Sherlock parlava igual que la mama—. Tota la lògica apunta a aquesta conclusió. Si estigués ferida, la partida de cerca l’hauria trobat, i si hagués estat involucrada en un accident, hauríem sentit alguna cosa. No hi ha cap raó perquè ningú li vulgui fer mal, i no hi ha senyals de joc brut. No hi ha cap raó perquè ningú se la vulgui emportar contra la seva voluntat, llevat que es vulgui un rescat, i no hem rebut cap exigència en aquest sentit. —Va callar per sospirar eloqüentment abans de continuar—: Així i tot, si és viva, i amb bona salut, i fent el que li plau…

—Com de costum —va apuntar en Mycroft.

—El seu dormitori desendreçat podria ser una farsa d’allò més potinera.

—Per despistar-nos —va coincidir-hi en Mycroft—. Certament sembla que ho hagi estat tramant i planejant des de fa anys…

Em vaig redreçar a la cadira com un xiulet de vapor.

—Però si tenia tot el temps del món per dur a terme el seu pla —vaig protestar—, per què ho havia de fer el dia del meu aniversari?

Ara els va tocar a ells seure bocabadats i perplexos. Els havia passat la mà per la cara.

Però just en aquell instant de triomf vaig recordar, amb una esgarrifança, que la mama havia donat instruccions a la senyora Lane perquè em lliurés els regals, per si no tornava a temps per al te.

O per sempre més.