Capítol tercer

Just abans de sopar, un noi va portar una resposta dels meus germans:

Chaucerlea, la població més propera amb estació del tren, quedava a setze quilòmetres de Kineford.

Si volia arribar al primer tren, hauria de sortir a l’alba.

Per preparar-me, aquell vespre em vaig banyar (un gran enrenou, tenint en compte que calia treure el cossi metàl·lic de sota el llit per col·locar-lo al davant de la llar de foc i portar galledes d’aigua calenta escales amunt i seguidament teteres amb aigua bullent per escalfar-la). La senyora Lane feia morros, ja que (tot i ser estiu) va haver d’encendre el foc de la meva cambra, mentre reprotxava als encenalls, el carbó i finalment les flames que ningú que estigués bé del cap es banyaria en un dia tan humit. Jo em volia rentar els cabells, també, però no ho podia fer sense la seva ajuda, i resulta que de cop i volta li havia agafat un atac de reuma als braços mentre engegava a les tovalloles que estava escalfant:

—Encara no han passat ni tres setmanes des de l’última vegada, i el temps no és prou càlid ni de bon tros.

Em vaig cargolar dins el llit directament després del bany, i la senyora Lane, encara remugant, em va posar ampolles d’aigua calenta als peus.

Al matí em vaig raspallar els cabells amb més de cent passades per deixar-los ben brillants, i en acabat me’ls vaig recollir amb una cinta blanca perquè em fessin joc amb el vestit (les noies de classe social alta han d’anar de blanc, ja ho sabeu, perquè es vegi que van immaculades). Així doncs, em vaig posar el vestit més nou i menys brut, amb unes calces llargues molt boniques de blonda blanca a sota i les habituals mitges negres i botines negres que en Lane m’acabava d’enllustrar.

Després de trigar tant per vestir-me ben aviat al matí, no vaig tenir temps d’esmorzar. Agafant un xal del penjador del rebedor (ja que feia molta fresca), vaig seure a la bici i vaig començar a pedalar enèrgicament per arribar a temps.

He descobert que anar amb bicicleta em permet rumiar sense témer que vegin les meves expressions facials.

Em va alleujar, tot i que no pas consolar, reflexionar sobre els darrers esdeveniments mentre travessava Kineford a tota velocitat i tirava per Chaucerlea Way.

Em preguntava què li podia haver passat a la mare.

Tractant de no donar-hi més voltes, vaig pensar si em costaria trobar l’estació del tren i els meus germans.

M’intrigava per què carai la mare els havia batejat com a «Mycroft» i «Sherlock». A l’inrevés els seus noms eren «Tforcym» i «Kcolrehs».

Em deia si la mama ho havia fet conscientment.

«Ells són una altra cosa, pensa-hi: Mycroft… Sherlock…».

Em preguntava si els reconeixeria a l’estació. No els havia vist des que tenia quatre anys, al funeral del pare; l’únic que en recordava era que semblaven molt alts amb els copaltes de crespó, i d’allò més esquerps amb les levites negres, els guants negres, els braçals negres i les brillants botes de xarol negre.

M’havia arribat a plantejar si en realitat el pare no havia perdut la vida mortificat per la meva existència, com els agradava dir als nens del poble, o si se n’havia anat a causa de la febre i la pleuresia, com deia la mama.

I també em preguntava si els meus germans em reconeixerien deu anys després.

Per què no ens havien visitat a la mare i a mi, i per què no els havíem visitat, ho sabia perfectament: per la ignomínia que jo havia portat a la família en néixer. Els meus germans difícilment podien permetre’s que els relacionessin amb nosaltres. En Mycroft era un home molt ocupat i influent, amb una carrera a Londres al servei del govern, i el meu germà Sherlock era un detectiu famós sobre el qual havia escrit un llibre, Un estudi en escarlata, el seu amic i company de dispesa, el doctor John Watson. La mama n’havia comprat un exemplar…

«No pensis en la mama».

… i totes dues l’havíem llegit. Des d’aleshores que no parava de somiar amb Londres, el gran port de mar, la seu de la monarquia, el centre de l’alta societat i, tanmateix, segons el doctor Watson, «la gran claveguera on es veien arrossegats irresistiblement tots els dropos i males peces de l’imperi». Londres, on homes amb corbatins blancs i dones engalanades amb diamants anaven a l’òpera mentre, als carrers, cotxers despietats fustigaven cavalls fins a l’esgotament, segons un altre dels meus llibres preferits: Bellesa negra. Londres, on gent famosa feia sessions d’espiritisme per comunicar-se amb els difunts, mentre altres famosos tractaven d’explicar científicament com un espiritista havia sortit levitant per una finestra per ficar-se en un carruatge que esperava a fora.

Londres, on nens miserables vestien parracs i voltaven desatesos pels carrers sense anar mai a l’escola. Londres, on bergants assassinaven dames de la nit (encara que jo no tingués una idea clara de qui eren aquestes últimes) i se n’emportaven les criatures per vendre-les com a esclaves. A Londres hi havia membres de la reialesa i criminals. A Londres hi havia músics magistrals, artistes magistrals i criminals magistrals que raptaven menuts per obligar-los a treballar en caus d’iniquitat. I jo tampoc no tenia una idea clara de què volia dir això. Però sabia que el meu germà Sherlock, contractat de tant en tant per la reialesa, entrava en aquests caus d’iniquitat per enfrontar-se amb pinxos, lladres i prínceps del crim. El meu germà Sherlock era un heroi.

Recordava que el doctor Watson havia enumerat els talents del meu germà: erudit, químic, violinista exquisit, tirador excel·lent, espadatxí, lluitador extraordinari amb bastó, púgil i brillant pensador deductiu.

Llavors vaig repassar mentalment la meva llista de talents: sabia llegir, escriure i fer sumes, sabia trobar nius d’ocells, desenterrar cucs i atrapar peixos, i, ah, sí… anar amb bici.

Com que la comparació era tan depriment, vaig deixar de pensar-hi per dedicar l’atenció a la ruta, ja que havia arribat als afores de Chaucerlea.

La gent que omplia els carrers empedrats em va intimidar una mica. Havia d’esquivar persones i vehicles desconeguts pels carrers de terra: homes que venien fruita amb carretons, dones amb cistells que anunciaven dolços, mainaderes que empenyien cotxets, massa vianants que procuraven no ser atropellats per massa carruatges, carretes i calesses, carros de cervesa, de carbó i troncs, i fins i tot un òmnibus tirat per quatre cavalls, ni més ni menys. I enmig de tot plegat, com podria trobar jo l’estació del tren?

Un moment. Vaig veure una cosa. Enlairant-se per sobre de les teulades com una ploma d’estruç al barret d’una dama, es distingia un fumerol blanc contra el cel gris. El fum d’una locomotora de vapor.

Vaig pedalar en aquella direcció i aviat vaig sentir el rugit i els grinyols… del tren que entrava a l’estació. Vaig arribar a l’andana just al mateix temps.

Molt pocs passatgers en van baixar, i entre ells no em va costar identificar dos londinencs alts que per força havien de ser els meus germans. Duien la indumentària dels homes de bona posició quan anaven al camp: vestits de xeviot fosc amb ribets de sanefes, llaç i barret de bolet. I guants de pell de cabrit. Únicament els cavallers duien guants en ple estiu. Un dels meus germans s’havia engreixat una mica i l’armilla de seda se li veia inflada. Devia ser en Mycroft, em vaig imaginar, set anys més gran que l’altre. El segon (en Sherlock) es mantenia recte com un pal i prim com un perdiguer amb el seu vestit negre antracita i botes negres.

Balancejant els bastons, tombaven el cap a un costat i a l’altre buscant alguna cosa, però el seu escrutini em va passar de llarg.

Mentrestant, a l’andana tothom els adreçava mirades.

Per a la meva contrarietat, em vaig posar a tremolar tot just baixar de la bicicleta. Una punta de blonda de les calces llargues se m’havia enganxat a la cadena en una badada, s’havia estripat i havia quedat penjant sobre la botina esquerra.

En intentar amagar-la, em va caure el xal.

Això no anava bé. Respirant fondo, vaig deixar el xal sobre la bicicleta i la bicicleta contra el mur de l’estació, em vaig incorporar i em vaig acostar als dos londinencs sense aconseguir mantenir el cap prou alçat.

—Senyor Holmes —vaig preguntar—, daixò… senyor Holmes?

Dos parells d’ulls grisos penetrants se’m van clavar a sobre. Dos parells de celles aristocràtiques es van enarcar.

I vaig dir:

—Em… ehem… em vau demanar que ens trobéssim aquí.

—Enola? —van exclamar tots dos alhora, i tot seguit en ràpida successió—: Què hi fas, aquí? Per què no has enviat el carruatge?

—L’hauríem d’haver reconegut; és pastada a tu, Sherlock. —El més alt i prim, doncs, era, en efecte, en Sherlock. M’agradava el seu rostre angulós, els ulls de falcó i el nas amb forma de bec, però llavors vaig intuir que el fet que m’hi assemblés no era cap afalac.

—Em pensava que era una pilleta del carrer.

—Amb una bicicleta?

—Per què la bicicleta? On és el carruatge, Enola?

Vaig parpellejar. El carruatge? Hi havia un landó i un faetó acumulant pols a la cotxera de la casa, però feia molts anys que no teníem cavalls, des que la vella euga de caça de la mama ens havia deixat per anar a pastures més verdes.

—Podria haver llogat cavalls, suposo —vaig respondre lentament—, però no hauria sabut arrear-los ni guiar-los.

El corpulent, en Mycroft, va exclamar:

—Llavors per què paguem un mosso d’estable i un encarregat de les cavallerisses?

—Com dieu?

—M’estàs dient que no hi ha cavalls?

—Més tard, Mycroft. Tu! —Amb calma i autoritat, en Sherlock va cridar un nano que rondava a la vora—. Busca’ns un cupè de lloguer. —Va llançar una moneda al noi, que es va tocar la gorra i va marxar corrents.

—Val més que esperem a dins —va dir en Mycroft—. Aquí fora, amb el vent, els cabells de l’Enola cada cop semblaran més un niu de gralles. On tens el barret, Enola?

Ara com ara, segons com, ja havia passat el moment de preguntar-los: «Com esteu», o d’ells de dir-me: «Ens alegrem de tornar-te a veure, bufona», i de donar-nos la mà o fer alguna cosa per l’estil, encara que jo fos la vergonya de la família. Ara com ara, a més, començava a adonar-me que sisplau espereu-nos estació havia estat una petició de mitjà de transport, i no pas que m’hi presentés en persona.

Bé, si no els venia de gust el plaer de la meva conversa, perfecte, perquè m’havia quedat palplantada i callada com una tòtila.

—I els teus guants —em va renyar en Sherlock, agafant-me de bracet i portant-me cap a l’estació— o vestimenta decent i decorosa d’algun tipus? Ara ets una damisel·la respectable, Enola.

Aquesta afirmació em va alarmar prou per fer-me parlar.

—Si només tinc catorze anys…

En Mycroft va remugar amb desconcert, gairebé en un to queixós:

—Però bé que he estat pagant la modista…

Adreçant-se a mi, en Sherlock va sentenciar amb aquell posat seu tan espontàniament senyorial:

—Hauries d’anar amb faldilles llargues des dels dotze. En què pensava la teva mare? M’imagino que només té al cap les sufragistes.

—No sé on s’ha ficat —vaig dir, i per a la meva sorpresa (ja que no havia plorat fins ara) se’m van escapar les llàgrimes.

Per tant, noves mencions de la mama van quedar descartades fins que vam seure al cupè de lloguer, amb la meva bicicleta lligada al darrere, sotraguejant cap a Kineford.

—Som un parell de bèsties desconsiderades —havia remarcat en Sherlock a en Mycroft en un moment determinat, mentre m’oferia un mocador gran i molt emmidonat que amb prou feines em va alleujar el nas. Estic segura que es pensaven que plorava per la mama (i era així). Però, a dir veritat, també plorava per mi.

L’Enola.

Sola.

Espatlla contra espatlla, davant meu, els meus germans seien mirant cap a mi sense desviar els ulls per cap motiu. Saltava a la vista que em consideraven un destorb.

Se’m van passar els sanglots pocs minuts després de marxar de l’estació, però no se m’acudia què podia dir. Un cupè, en ser poca cosa més que una capsa amb rodes i finestretes, no anima a conversar, encara que jo hagués tingut ganes de comentar les belleses de la natura, cosa que no era així en absolut.

—I doncs, Enola —va demanar en Mycroft bruscament al cap d’una estona—, t’has refet prou per explicar-nos què ha passat?

Ho vaig fer, però poc més vaig poder afegir a allò que ja sabien. La mama havia sortit de casa molt d’hora dimarts al matí i no havia tornat des d’aleshores. No, no m’havia deixat cap missatge ni explicació de cap tipus. No, no hi havia cap raó per pensar que s’hagués posat malalta; la seva salut era excel·lent. No, no havia dit res a ningú. No, en resposta a les preguntes d’en Sherlock, no hi havia taques de sang, ni petjades ni senyals que haguessin irromput violentament a les seves habitacions, ni tampoc s’havien vist desconeguts assetjant la propietat. No, no s’havia demanat cap rescat. Si la mama tenia enemics, jo no els coneixia. I, sí, ho havia notificat a la comissaria de policia de Kineford.

—Vaja, ja ho veig —va deixar anar en Sherlock, inclinant-se cap endavant per mirar per la finestra del cupè mentre entràvem a Ferndell Park—, aquí els tenim, amb tots els desvagats del poble, apartant els arbustos i sotjant de la manera més incompetent possible.

—Què esperen? Trobar-la arrecerada sota un arç? —Grunyint quan la seva amplitud frontal es va interposar en el seu camí, en Mycroft, al seu torn, es va abocar cap endavant per donar-hi una ullada. Les celles poblades li sobresortien per sota del barret—. Què s’ha fet en aquests terrenys? —es va exclamar.

Esglaiada, vaig protestar:

—Res!

—Per descomptat que no s’hi ha fet res i, pel que sembla, des de fa anys! Tot és un matollar…

—Interessant —va mussitar en Sherlock.

—Quin salvatgisme! —va replicar en Mycroft—. La gespa alta fins als panxells, matolls per tot arreu, argelagues, esbarzers…

—Allò són rosers silvestres. —M’agradaven.

—Creixent a la babalà a la gespa del davant de la casa? Si us plau, explica’ns, com es guanya la paga el jardiner?

—El jardiner? No n’hi ha cap, de jardiner.

En Mycroft es va tombar cap a mi com un falcó encorbat.

—Però si teniu jardiner! Ruggles, es diu el bon home, i li he estat pagant dotze xílings a la setmana els darrers deu anys!

Val a dir que em vaig quedar bocabadada per diverses raons. Com era possible que en Mycroft es pogués enganyar amb l’absurd convenciment que teníem jardiner? Jo no coneixia ningú que es digués Ruggles. Encara més, no tenia la més petita idea que els diners vinguessin d’en Mycroft. Em penso que havia donat per fet que els diners, com els passamans de les escales, els llums d’aranya i la resta del mobiliari, venien amb la casa.

En Sherlock va intervenir:

—Mycroft, si hi hagués tal personatge, estic segur que l’Enola n’estaria prou al corrent.

—Bah. No n’ha estat al corrent d…

En Sherlock el va interrompre, tot i que va dirigir la seva observació a mi.

—Enola, tant se val. En Mycroft es posa de mal humor quan el treuen de l’òrbita habitual de casa seva, el despatx i el club Diògenes.

Sense fer-li cas, el seu germà es va inclinar cap a mi per preguntar-me:

—Enola, de debò que no hi ha cavalls, ni mosso ni encarregat de les cavallerisses?

—No. Vull dir… sí. —Sí que no n’hi havia.

—I doncs, què és això, un sí o un no?

—Mycroft —va intercedir en Sherlock—, el cap de la noia, com deus haver observat, és força més petit en proporció amb el seu cos, notablement llargarut. Deixa-la en pau. No en traurem res, confonent-la i disgustant-la, quan ho esbrinaràs tot pel teu compte de seguida.

De fet, en aquell moment el cupè de lloguer es va aturar al davant de Ferndell Hall.