Capítol desè

De nou a terra, amb les faldilles despenjades com cal, el barret negre subjectat al seu lloc per dissimular els meus cabells despentinats, i el vel abaixat per ocultar la meva cara, vaig caminar sense rumb. No sabia què fer.

En un dit enguantat retorçava un llarg rínxol de cabells rossos. La resta els havia deixat on els havia trobat. M’imaginava que els ocells els acabarien agafant floc a floc per folrar els nius.

Vaig rumiar en el missatge mut i enrabiat que el noi fugit havia deixat al seu refugi secret.

Vaig rumiar en les llàgrimes que havia vist al rostre de la seva mare. Pobra senyora.

Però, també, pobre noi. Obligat a vestir amb vellut i randa. Gairebé tan horrible com una cotilla de barnilles d’acer.

No pas per casualitat, vaig reflexionar sobre mi mateixa. Jo, l’Enola, fugida com el jove Lord Tewksbury, llevat que era d’esperar que ell hagués tingut prou seny per canviar de nom. En ser prou ximple de venir aquí com l’Enola Holmes, m’havia posat en perill. Havia de tocar el dos.

Així i tot, havia de tranquil·litzar la dissortada duquessa…

No. No, havia de marxar de Basilwether Park al més aviat possible, abans que…

—Senyora Holmes?

Encarcarant-me, em vaig adonar que havia fet cap al camí d’entrada, just al davant de la mansió, dubtant si continuar endavant o fer-me enrere, quan una veu em va cridar des de dalt.

—Senyora Holmes!

Amagant el floc de cabells rossos dins el puny d’una mà, em vaig tombar i vaig veure un home amb capa de viatge que baixava els esglaons de marbre cap a mi. Un dels detectius de Londres.

—Disculpeu-me per la manca de presentacions com cal —va dir quan va ser davant meu—, però el guarda ens ha informat que éreu aquí, i em preguntava… —Era un home menut i amb pinta de mostela, no precisament el tipus musculós que m’esperava com a membre d’un departament de policia, i tanmateix, intimidador, per la manera com els seus ulls centellejants m’esguardaven, ja que semblaven dues diminutes marietes negres i brillants provant d’esmunyir-se a través del meu vel. Va prosseguir en un to més aviat agut—: Soc un conegut del senyor Sherlock Holmes. Em dic Lestrade.

—Com esteu? —No li vaig oferir la mà.

—Molt bé, gràcies. He de dir que és un plaer inesperat conèixer-vos. —La seva entonació insinuava que volia informació. Sabia que el meu nom era Enola Holmes. Podia veure que era vídua. Per això m’havia tractat de «senyora»; però, si simplement estava emparentada per matrimoni amb la família Holmes, devia estar pensant per què en Sherlock m’havia enviat a mi en comptes de venir ell en persona—. He de confessar que en Holmes no us ha mencionat mai.

—Efectivament. —Vaig assentir amb educació—. I li heu parlat vós de la vostra família?

—No! Eeeh… vull dir que no s’ha presentat l’avinentesa.

—És clar que no. —Esperava que el meu to es mantingués afable, però els meus pensaments titubejaven com un pinsà. Aquest tafaner explicaria a en Sherlock que m’havia conegut, i en quines circumstàncies, a la primera oportunitat. No, pitjor! Com a inspector de Scotland Yard, en qualsevol moment podia rebre un telegrama sobre mi. Havia de tocar el dos abans que això passés. Ja semblava que sospités de mi. Havia de distreure l’inspector Lestrade perquè no em fes més preguntes.

Vaig obrir la mà enguantada, vaig descargolar el floc de cabells rossos i els hi vaig mostrar.

—Pel que fa a Lord Tewksbury —vaig dir amb posat segur tot imitant el meu famós germà—, no l’han raptat pas. —Vaig descartar amb un gest de la mà l’intent de protesta de l’inspector—. Ha desaparegut per iniciativa pròpia; ha fugit. Vós també ho faríeu, si us vestissin amb vellut com un nino. Vol fer-se a la mar en una embarcació. Un vaixell, diria jo. —A l’amagatall del jove vescomte havia vist quadres de vapors, clípers, tota mena de vaixells de grans travessies—. Concretament, admira aquella monstruositat descomunal, el que sembla un graner enorme amb veles a dalt i rodes de paletes als costats. Com es diu? El que va instal·lar el cable de telègraf transatlàntic.

Però la mirada de l’inspector Lestrade continuava clavada als rínxols rossos que jo tenia a la mà. I va balbucejar:

—Què… on… com heu deduït…

—El Great Eastern. —Per fi recordava el nom del vaixell més gran del món—. Trobareu Lord Tewksbury en un port de mar, possiblement als molls de Londres, amb tota probabilitat demanant un passatge com a tripulant o grumet, ja que ha estat practicant nusos de mariner. S’ha tallat els cabells. Deu haver aconseguit roba vulgar d’alguna manera, potser dels mossos de quadra; tal vegada els vulgueu interrogar. Després d’aquesta transformació, dubto que el reconegués ningú a l’estació si va agafar el tren.

—Però la porta trencada! El pany forçat!

—Ho va fer perquè cerquéssiu un segrestador en comptes d’un noi fugit. Una bona canallada —vaig admetre—, amoïnar la seva mare així. —Aquest enfocament em va fer sentir millor pel fet d’haver xerrat el que sabia—. Potser podríeu donar a sa excel·lència això. —Vaig lliurar el floc de cabells a l’inspector Lestrade—. Tot i que, a dir veritat, no sé si l’ajudarà a sentir-se millor o pitjor.

Mirant-me bocabadat, l’inspector Lestrade amb prou feines semblava comprendre què estava fent quan va atansar la mà dreta per agafar els rínxols del fill d’un duc.

—Però… però on heu trobat això? —Va allargar l’altra mà com si em volgués engrapar pel colze per portar-me a dins la mansió. Reculant per allunyar-me’n, em vaig fixar que una tercera part presenciava la conversa. Dalt dels esglaons de marbre, apuntant per sobre de les balustrades i les columnes gregues, Madame Laelia observava i escoltava.

Vaig abaixar la veu per respondre a l’inspector Lestrade gairebé en un murmuri.

—A la primera planta, per dir-ho d’alguna manera, d’un auró amb quatre troncs. —Vaig assenyalar-ne la direcció i, mentre ell es tombava per mirar, me’n vaig anar, més de pressa del que escauria a una dama, pel camí d’accés cap a les portes de la finca.

—Senyora Holmes! —va cridar rere meu.

Sense alterar el ritme del meu pas ni mirar enrere, vaig aixecar una mà amb un gest educat però de desdeny, tot imitant la manera com el meu germà havia bellugat el seu bastó per acomiadar-se de mi. Contenint l’impuls d’arrencar a córrer, vaig seguir caminant.

Quan vaig haver travessat les portes, vaig respirar fondo.

Com que no havia pujat mai a un tren, em va sorprendre trobar que el vagó de passatgers de segona classe estava dividit en petits compartiments per a quatre persones, amb seients de cuir encarats com en un carruatge. M’havia imaginat una cosa més oberta, com en un òmnibus. Però no això. Un revisor em va acompanyar per un passadís estret, va obrir una porta i, tant sí com no, em vaig veure compartint l’espai amb tres desconeguts, ocupant l’únic lloc lliure, orientat a la cua del tren.

Poc després vaig notar com se m’enduien, a poc a poc al principi, però accelerant per moments, d’esquena cap a Londres.

Una posició massa encertada i tot, ja que l’inspector Lestrade m’havia capgirat tant els plans que ja no podia preveure el que m’esperava més endavant.

Com que en Lestrade havia parlat amb una vídua impertinent anomenada Enola Holmes, i ho explicaria al meu germà Sherlock, havia de renunciar a la meva disfressa gairebé perfecta.

De fet, m’havia de replantejar completament la situació.

Sospirant, i apuntalada a l’extrem del seient a causa del polissó (o més ben dit de l’equipatge), intentava resistir aquell moviment cap endarrere. El tren sotraguejava i se sacsejava mentre avançava amb gran estrèpit com a mínim al doble de la velocitat que hagués agafat qualsevol bicicleta fins i tot pendent avall. Arbres i edificis passaven d’una revolada per davant de la finestra tan vertiginosament que havia d’evitar mirar-hi.

Em sentia una mica marejada per més d’una raó.

Els meus plans sensats i despreocupats d’agafar un carruatge, hotel, allotjament de bon to i esperar tranquil·lament ja no servirien. M’havien identificat. Vist. I en Lestrade o el meu germà Sherlock seguirien la pista d’una jove vídua a través de Belvidere i esbrinarien que havia pujat al tren exprés de la tarda cap a la ciutat. Ja em podia oblidar de despistar els meus germans en direcció a Gal·les! Tot i que no podien imaginar-se els meus mitjans econòmics, ara devien saber que anava a Londres i no podia fer-hi res.

Llevat de marxar de la ciutat tan aviat com hi arribés, amb el següent tren cap a on fos?

No obstant això, de ben segur que el meu germà indagaria als venedors de les taquilles, de manera que ara el meu vestit negre em delatava. Si en Sherlock Holmes esbrinava que una vídua havia pujat al tren de, posem per cas, Houndstone, Rockingham i Puddingsworth, ho investigaria. I amb tota seguretat em trobaria més fàcilment a Houndstone, Rockingham, Puddingsworth o qualsevol altre lloc semblant que no pas a Londres.

Encara més, jo volia anar a Londres. Tampoc és que pensés que la mare hi seria (més aviat al contrari, ben mirat), però la podria trobar millor des d’allà. I sempre havia somiat amb Londres. Palauets, fonts, catedrals. Teatres, òperes, cavallers amb frac i dames engalanades amb diamants.

A més (en ser transportada d’esquena cap a la gran ciutat, i sorprendre’m somrient per sota el vel amb aquesta idea) la pensada d’amagar-me davant els nassos dels meus germans encara semblava més atractiva, ara que ho sabien. Corregiria la seva opinió sobre la capacitat cranial de la seva empipadora germaneta.

Molt bé. A Londres, doncs.

Però les circumstàncies havien canviat tant que, en arribar a la ciutat, no podia agafar un carruatge. En Sherlock indagaria entre els conductors de cotxes de cavalls. Per tant, hauria de caminar. I es feia de nit. Tanmateix, ara no em podia permetre una habitació d’hotel. Segurament el meu germà els investigaria tots. Hauria de caminar una bona distància per allunyar-me prou de l’estació; però on podia anar? Si tirava pel carrer equivocat, podia acabar amb companyies no gaire agradables. Podia topar amb un pispa o… o potser fins i tot un assassí.

D’allò més desagradable.

I just mentre pensava això, apartant els ulls de la vista marejadora que oferia la finestra del tren, els vaig alçar cap a la porta de vidre del passadís.

Gairebé vaig xisclar.

Allà, com una lluna plena, un rostre ample fitava a dins el compartiment.

Amb el nas enganxat al vidre, l’home escrutava cadascun dels ocupants un per un. Sense canviar aquella expressió freda, em va adreçar la seva sinistra mirada. Llavors es va tombar i va marxar.

Empassant-me la saliva, vaig esguardar els meus companys de compartiment per veure si també s’havien espantat. Pel que semblava, no. Al seient del meu costat, un obrer amb gorra s’arrepapava roncant, amb les tosques botes de punta quadrada apuntant cap al terra d’entremig. Al davant, un tipus amb pantalons de pastor de quadres escocesos i barret de feltre estudiava un diari que, si s’havia de jutjar pels aiguaforts de joqueis i cavalls, parlava de curses i apostes. I al costat, davant meu, una dona gran, força rabassuda, m’observava afablement.

—Passa res, xufeta? —va preguntar.

Xufeta? Un apel·latiu d’allò més peculiar, però ho vaig deixar passar i em vaig limitar a demanar:

—Qui era aquest home?

—Quin home, xufi?

O no l’havia vist, o era perfectament normal que els homenots calbs amb gorra de roba fitessin a dins els compartiments del tren i m’estava comportant com una ximpleta.

Fent que no amb el cap desdenyosament, vaig mussitar:

—Res. —Tot i que en el fons sabia que mentia.

—Sembles una mica pal·lidota sota tant de negre —va deixar anar la meva nova coneixença. Aquesta vella xaruga esdentegada, en comptes d’un capell com cal, duia una enorme còfia passada de moda, amb una visera acampanada com un bolet, que lligava amb una cinta ataronjada sota la barbeta peluda. En comptes de vestit duia un cobriespatlles de pell que havia perdut força pèl, una brusa d’un blanc brut i una vella faldilla porpra amb un rivet nou, cosit a la vora esfilagarsada. Sotjant-me com un pit-roig desitjós de molles de pa, va comentar melindrosament—: Una pèrdua recent, xufeta?

Ah. Volia saber coses sobre el meu difunt marit inventat. Vaig assentir.

—I ara vas cap a Londres?

Un altre assentiment.

—La història de sempre, oi, xufi? —Aquella vella vulgar es va abocar cap a mi amb tanta jovialitat com llàstima—. En vas pescar un de macot, oi?, però ara l’ha dinyada —aquesta va ser la paraula brutal que va utilitzar—, ha estirat la pota, oi?, i t’ha deixat sense mitjans per menjar? I, pel que es veu, t’has marejat, potser pel menut que portes a la panxa?

Al principi amb prou feines vaig comprendre res. Llavors, en no haver sentit parlar mai en veu alta d’una cosa tan immencionable, i encara menys en un lloc públic, davant la presència d’homes (tot i que cap d’ells semblava parar-hi esment), em van faltar les paraules a causa de la consternació. Un enrojolament incontrolable em va encendre la cara.

Pel que semblava, la meva amistosa torturadora va interpretar el meu rubor com una confirmació. Fent que sí amb el cap, encara es va inclinar més cap a mi.

—I ara et penses que trobaràs alguna manera de sortir-te’n a la ciutat? Has estat mai a Londres, colometa?

Vaig aconseguir negar amb el cap.

—Bé, no cometis el típic error, xufeta, tant se val el que prometin els senyorons. —Es va atansar més, com si m’estigués explicant un gran secret, però sense abaixar la veu—. Si et cal tenir uns quants penics a la butxaca, aquí tens un truc: agafa un o dos enagos de sota el teu vestit…

De debò que vaig pensar que em desmaiaria. L’obrer, gràcies a Déu, continuava roncant, però l’altre home va aixecar inequívocament el diari per ocultar la cara.

—… no els trobaràs pas a faltar —prosseguia la vella esdentegada amb la seva xerrera—. Caram, a Londres hi ha un fotimer de dones no han tingut mai enagos, i tu en portes mitja dotzena, calculo pel volum i el fru-fru que fan.

Volia tan desesperadament que el trajecte i aquest tràngol acabessin ja, que vaig arriscar una mirada per la finestra. Ara cases i més cases desfilaven ràpidament pel vidre, i edificis cada vegada més alts, apinyats, tant d’obra vista com de pedra.

—Porta’ls a Roba Usada de Culhane, a Saint Tookings Lane, a tocar de Kipple Street —continuava implacablement la vella bruixa, que ara, gairebé a la gatzoneta, em recordava més un gripau que no pas un pit-roig—. A l’East End, ja saps. Pots endevinar el camí pel tuf dels molls. I, compte, així que trobis Saint Tookings Lane, no vagis pas a cap dels altres comerciants, sinó directament a Culhane, on et donaran una bonica picossada pels teus enagos, si són de seda autèntica.

L’home del diari el va sacsejar i es va aclarir la veu. Agafant-me al cantó del seient, em vaig apartar de l’horrible bruixa tant com el polissó em va permetre fer-ho.

—Gràcies —vaig mussitar, perquè, tot i que no tenia cap intenció de vendre els meus enagos, aquella vellota horrible i vulgar m’havia ajudat.

M’havia estat preguntant com em desempallegaria de la vestimenta de vídua traient-li algun profit. Naturalment, tenia diners de sobres per encarregar el que volgués, però la confecció de roba demana temps. Encara més, segurament el meu germà investigaria els establiments de modistes, i molt probablement em recordarien si, tota abillada de negre, em mostrava interessada en qualsevol cosa menys en més negre o gris amb potser algun toc de lavanda o blanc. Després del primer any de dol, això era l’únic que figurava que havia de vestir. Tanmateix, tenint en compte la perspicàcia del meu germà, res d’això funcionaria. No em podia limitar a modificar el meu aspecte; l’havia de transformar completament. Però com? Pispant roba dels estenedors?

Ara ho sabia. Les botigues de roba usada. De Sant Tookings Lane, a tocar de Kipple Street. A l’East End. No creia que el meu germà les investigués pas.

Tampoc pensava (i ho hauria d’haver fet) que arriscaria la vida en anar-hi.