FRONTERA, 7
A l’Eloi
La taula és l’únic que resta dels canvis
constants. Han passat un a un els anys
que ara semblen un obrir i tancar d’ulls.
Ha esdevingut un testimoni involuntari.
S’ha emmotllat, com un guant fet a mida,
a cada pensament d’una nova frontera.
Comencen els canvis, tirar mobles vells,
repoblar els buits com de neu trepitjada.
I a cada canvi d’imperi el temps deixa
la seva indeleble marca a la fusta. Ara
un ganivet esmolat, la llengua del foc
que avança, el paper de vidre que esborra.
Tot queda gravat, solcs estèrils, a la taula,
com una pell massa poc resistent
que ha d’acceptar tots els embats
per poder determinar els seus fràgils límits.
No s’ha mogut mai d’aquí, fidel
al seu primer lloc. Tal vegada arreu
es conserva una essència. La memòria
dèbil que som. El record de les arrels.
S’ha avesat a qualsevol funció, coneix
els desigs més ocults. Sempre molests.
Però calla. Per a això ha estat creada.
Un silenci amarat de significats.
Si li preguntaves, només obtindries una nua
resposta: jo mai no m’he mogut d’aquí.
Arreu han passat els canvis, les decisions.
He estat moltes coses. No he estat res.