FÀBRICA DE SUCRE A LA VORA DEL RIU LJUBLJANICA

La ciutat, freda en aquesta nit de maig,

torna al silenci, com un monjo penedit

de trencar la regla. Un silenci que penetra

els edificis, els mobles, les ments,

un calmant administrat a fortes dosis.

I aquí també penetra, si encara el deixen

les defenses, ja massa debilitades.

Aviat ja no quedarà cap pedra, tot esfondrat,

com un cop de martell a l’enclusa

de la memòria. Només quedarà una

història: aquestes quatre parets

van ser refugi d’escriptors, de poetes.

Venien a viure-hi quan l’únic metall daurat

potser era una sivella perduda, un quadre

buit que ja no oferia cap perspectiva.

Molts no resistiren ni un hivern,

l’aire es contaminava de paraules

malaltes, les consonants esclataven,

les vocals arribaven als pulmons. I aviat res.

El silenci que imposa la nit. Fins que ningú

no recordi que el sucre dolç es barrejava

amb ingredients totalment desconeguts,

versos, tinta de plomes, estossecs repetits

com una lletania, la densitat de l’aire

dins un núvol que no descarrega mai.

Fins que tot es converteixi en llegenda,

el motor de la desaparició, del record

revolucionat fins al desfigurament.

No, no quedarà res. Potser algunes partícules

que, en arribar a la riba del riu,

no voldran perdre la seva figura cristal·lina,

polièdrica, minúscul mirall inútil.