ESCENA

Un rellotge de paret que no toca cap hora.

Una taula buida, ratllada, en silenci suporta

els tèrmits que la van consumint.

Acabarà al foc. Però no emetrà cap queixa.

Una falena sense descans colpeja la bombeta

encesa fa mil anys. Morirà a l’alba,

com ha de ser. Una aranya a la perfecció

teixeix una teranyina en un angle de la finestra.

Les cortines, cansades de deixar passar la llum,

perden els seus colors originals, comencen

un camí vers l’anonimat. I arreu s’acumulen

mantes, jerseis, sabates. Objectes indiscrets.

En toques un i apareixen imatges com en una llanterna

màgica. Ara és impossible qualsevol encanteri.

Tot descansa. Cada objecte dorm el seu propi somni.

És impossible entrar-hi, han tancat l’entrada, l’únic

que hi ha és com la closca buida d’un cranc.

Acumula només pols. Els anys de la inexistència.

Un pintor flamenc quedaria decebut.

On podria posar l’escena? El rostre sempre

absort. Aquí ningú no entra. Podria tan sols pintar

el silenci. Omplir el somni de les coses.

Un gerro reposant damunt la taula, la nansa nua.

Alguns petits farcells mig plens: de monedes?

de peles de pomes com somnis desposseïts de somnis?

Ningú ja no vindrà a recollir-los. Una fugida

planificada massa tard. Un somni que s’escapa

a través de les xemeneies. Només l’aranya segueix

teixint, crea una imatge perfecta del seu món,

del seu somni que es tanca en cercles plens de quadres.

I els tèrmits, tal com està prescrit, continuaran

amb la destrucció. Continuaran alimentant-se.

Sense ni un moment per dormir. No tenen cap somni.