SANT MARC

Han pujat les aigües i cobreixen part

de la plaça de Sant Marc. Taulons, petites

bastides ens alliberen de la por, de l’aigua.

A un cantó el mar, a l’altre la plaça

que busca un reflex en la seva expansió.

I al darrere, ara se t’imposa, la façana

que et recorda, com les preguntes persistents

d’un nen, que aquí s’esdevenia la fusió.

Els dos mons hi convergien, en aquest extrem

on s’acaba la terra que tossuda vol quedar-se

amb un tros de mar, com la peça definitiva

d’un trencaclosques. Si seguies per aquest

camí cap al Sud, vorejant la costa,

trobaries l’altre pilar de la construcció,

també esquerdat, massa pes que aguanta.

Com en les aigües, series davant d’una altra por.