FLORÈNCIA

Aquesta ciutat, en poder ara de milers

de cotxes que ensordeixen els ulls,

va ser l’origen de tot. Creguem-nos-ho.

Té forma de frontissa, és cert, i en veus

la porta articulada. La franqueges

com un ritu de passatge, un nou bateig.

Brunelleschi ens hi fa entrar de cop,

com una ratlla en un tractat d’una ciutat

qualsevol (s’hi decideixen milers de destins).

A un cantó la barbàrie, a l’altre l’enyor

de l’ideal perdut, com un nàufrag vençut.

I, en l’entremig, un mur de milers d’anys.

I si no hi ha cap ratlla? I si milers de consciències

no van creure que existia? L’enyor seria arreu,

i la ciutat es convertiria només en llavor

que hauria crescut massa. No es pot tallar d’arrel.

És tard per reconèixer-ne l’error. Ho sabem:

a un cantó la barbàrie, a l’altre, la barbàrie.