16

—Et toca a tu —va dir Gino.

Rex fità els ulls en el tauler i, una mica a l’atzar, va moure una peça. Els escacs li interessaven molt mediocrement. Hi jugava, i encara no gaire sovint, per complaure el seu cosí. Avui, la pluja els obligà a refugiar-se en aquest cafè de la Via Regina Elena i Gino havia proposat de fer una partida, per passar l’estona.

Ara jugaven la tercera. Com de costum, Rex havia perdut les altres dues i, amb tota probabilitat, també perdria aquesta. Mentre el seu cosí es concentrava en el joc, ell mirà fora, cap al carrer com enllustrat per l’aigua que queia, seguida i pausada; es veien uns quants transeünts enfundats en llurs gavardines i tot de noies que sortien de la feina i, per sota els ràfecs dels edificis, corrien a les parades dels tramvies. Tot això li interessava molt més que els escacs.

—Si mous el cavall, estàs perdut —va dir-li Gino.

Va tornar a mirar el joc.

—Doncs no sé…

—La reina —l’aconsellà Gino.

La va moure, sense fer-se il·lusions sobre el resultat del joc. La partida es podia perllongar més o menys, però era segur que la perdria. Les perdria sempre totes. Era inevitable. Potser per això no s’hi podia interessar. Perquè ho sabia per endavant.

Va beure un glop de l’inofensiu cafè amb llet que tenia al costat i, de nou, mirà cap a fora. La pluja, ara, tenia tendència a minvar.

—Et toca a tu —va haver de cridar-li altre cop l’atenció el seu cosí.

Estava tan acorralat, que ja no sabia com fer-s’ho. Va tornar a moure el cavall.

—Bé, si t’hi entossudeixes… —mormolà Gino tot desplaçant la torre—, xec i mat.

Rex s’arronsà d’espatlles.

—Potser ens en podríem anar… —va dir.

Gino va mirar cap a l’exterior.

—Sí, ja no fa res.

Es van aixecar i van sortir fora. Encara queien quatre gotes i es van posar a córrer. Més amunt, abans de travessar el carrer, es van haver d’aturar perquè venia un cotxe. Després, van córrer de nou.

A casa, Grazia els va obrir la porta.

—Us heu mullat gaire? —preguntà.

—No, gens —va contestar Gino.

—Tens una carta —digué la noia a Rex.

Va entrar al menjador a recollir-la. Era de la seva germana. Ho sabia abans de veure-la, perquè Maggie era l’única persona que li escrivia.

L’obrí i desplegà el paper.

«Oh, Rex —començava la carta, estranyament—, no em perdonaràs mai, però em costava tant de dir-t’ho! Ja sé que havia d’haver-te escrit de seguida. Potser encara hauries tingut temps de venir per a la cerimònia. Però a tu… Ja sé que aquestes coses no t’agraden. Potser per això no escric fins ara. I quina carta, encara! Rex: l’àvia va morir la setmana passada, el dia cinc. Ja saps que darrerament estava molt delicada. Això no vol dir que no ens sorprengués. Va ser durant la nit. L’endemà la vam trobar morta al llit. Oh, Rex, no et pots pas imaginar quina impressió… Però potser sí. El doctor Penn va dir que no devia haver patit gens. Probablement no es va adonar de res. Jo…».

—Estan bé? —va preguntar-li Gino, que s’havia assegut a l’altre cap de taula.

Rex alçà els ulls de la carta.

—No —va dir—. L’àvia s’ha mort…

—Ah! —féu Grazia, aturant-se a mig parar taula.

Rex continuà llegint.