1

Walter s’aturà a contemplar l’edifici dreçat allí, al seu davant. Allí, no sabia on era. Potser no era enlloc. De tota manera això no tenia cap importància. L’única cosa que importava era l’edifici, imponent. Calculà que devia tenir un centenar de metres quadrats, si no més. En altura, disparava una vintena de pisos cap… cap on? Tampoc no ho sabia. De les seves innúmeres finestres, centenars i centenars de finestres, la llum es vessava a l’exterior. És a dir, vessar no era la paraula exacta. De fet, la llum quedava retinguda a ran de vidres per dir-ho més bé, a través de les finestres es veia la claror que il·luminava les habitacions. No res més. D’altra banda, cap remor no trencava el silenci que, si més no des de fora, planava sobre l’indret. Si no hagués estat per aquell devessall de llum interior que revelava la presència d’altres persones entre els quatre murs, hom hauria cregut que el casalot era deshabitat.

Tot i que aquelles peculiaritats eren per admirar-se’n una mica, Walter no es va fer gaires preguntes. Acceptava les coses tal com eren. I no hi feia res que les coses fossin una mica estranyes. S’hi avesaria. De fet, ja començava a avesar-s’hi sense adonar-se’n. Comprenia que, ací, tot havia d’ésser d’una altra manera; diferent.

Va fer unes passes fins prop de la porta. Tenia les mateixes característiques que les finestres. Era de cristall, o d’una mena de material totalment desconegut allí fora, en el món d’on venia; ni opac ni transparent. Mai no havia vist res de semblant.

S’arronsà d’espatlles, obeint un costum antic que ara estava a punt d’abandonar, i va empènyer la porta. La llum, de moment, va retrocedir amb el cristall. Després, per l’obertura, es va estendre fins al llindar, on ell tenia els peus. Però no passà d’allí.

Féu una altra passa i va trobar-se a l’extrem d’una gran sala. La porta, al seu darrera, es tancà tota sola. Ni va girar-se a mirar-la. Ara, tota la seva atenció es concentrava en l’espectacle que s’oferia als seus ulls. Sota una llum difusa i blavosa —i fins ara no s’adonava que fos d’aquest color— es movia una bona quantitat de persones. D’altres, romanien quiets, en grups. Tots, però, estaven drets. En un costat d’habitació hi havia una llarga taula des de darrera la qual un individu parlava amb tres altres individus reunits al seu davant. Llevat d’aquesta taula, a l’habitació no hi havia res. Era una sala sorprenentment desproveïda de mobles, d’objectes. A l’altre extrem, al capdavall del tot, es veien dues portes més, però estaven tancades. Davant de cada una d’elles muntava la guàrdia un home que diferia força de les persones que hi havia a l’habitació. Conscient i tot com era d’aquesta diferència, no hauria pas estat capaç de precisar en què consistia. El mot diferència era suficient. Ho deia tot.

Avançà fins a mitja sala i, novament, va aturar-se a contemplar els grupets; semblava que es parlessin amb animació. Malgrat això, l’indret era silenciós. Ho hauria estat segons les normes de fora. Ací, per silenci s’entenia una altra cosa, però ell encara no ho sabia. Una altra singularitat que el sobtava: la qualitat del cos dels éssers que l’envoltaven. Eren uns cossos transparents. És a dir, no ben bé transparents. Els mancava solidesa, densitat, això sí, però la vista no penetrava pas a través d’ells. Semblava que estigués a punt de penetrar-hi, però la penetració, de fet, no es realitzava mai. Tenien una mena de consistència de núvol, de boira, d’una d’aquestes bromes nòrdiques que paralitzen la circulació d’algunes ciutats. Només que aquesta boira, reduïda a les proporcions, àdhuc a la forma, d’un cos, s’aclaria d’una manera que semblava fer-la transparent. Que no era, li ho deia prou bé la inutilitat dels seus esforços en provar de destriar els detalls de l’habitació a través dels cossos. Era difícil, però, familiaritzar-se amb aquella realitat. La falsa impressió de transparència era constant.

També estranyava que, entre aquells éssers, no hi hagués ni infants, ni vells, ni adolescents. Tots, absolutament tots, aparentaven una trentena d’anys. I això, ho sabia molt bé, era impossible. Molts, devien haver abandonat el món de fora en plena infància; d’altres hi devien haver viscut fins a una edat avançada. Com s’explicava, doncs, aquella uniformitat? Es va fer la pregunta, però tampoc no s’amoïnà gaire a trobar-hi una resposta. Si n’hi havia alguna, era prematur de buscar-la. Amb el temps, ja la trobaria. Ara, de moment, no calia capficar-se.

En girar-se cap a la dreta per tal d’abraçar els detalls d’aquella banda de sala, va descobrir les escales. Unes escales amples que, a l’altura d’un primer pis, es dividien en dues branques. No es veia ni rastre d’ascensor. Això també el va sorprendre força. Des de fora, havia calculat que l’edifici tenia una vintena de pisos. Que potser els habitants dels de dalt de tot hi havien de pujar a peu? Semblava excessiu. D’altra banda, no deixava d’avenir-se amb l’aspecte inconfortable de l’indret. Perquè no hi havia cap ni un d’aquests petits detalls que fan la vida més agradable, o més fàcil. En tota l’habitació, per exemple, no es veia ni una sola cadira. Era prou eloqüent…

Es preguntava com devien ser les cambres quan un individu se separà d’un dels grups on la conversa era animada i va atansar-se-li. Entretingut com estava, no s’havia adonat que, des de feia una estona, els reunits no li treien els ulls de sobre. Potser l’havien vist entrar. O potser era pel seu aspecte desconcertat que endevinaven en ell l’hoste novell. El fet, és que l’home se li adreçava.

—Acabeu d’arribar, oi? —va preguntar-li de bones a primeres.

—Sí —contestà, i es va quedar mirant-lo.

Com tots, l’home aparentava una trentena d’anys. Tenia unes faccions molt marcades, tot i que la substància del seu rostre no semblava gaire apta a una formació consistent. Els ulls eren profunds i menuts, molt vius; el nas, afilat i agressiu; la boca, dura. La cara, en conjunt, resultava més aviat ascètica. I aleshores, de cop i volta, Walter es va adonar que si bé tots els seus companys tenien la mateixa edat, entre ells hi havia unes diferències considerables. No va saber veure dues fisonomies iguals. En això, eren com la gent de fora. Amb la particularitat, observà tot seguit, que ací totes les cares tenien el relleu de les faccions més acusat. Algunes, es va dir, massa acusat i tot. Resultaven grotesques, ridícules. Altres, eren gairebé espantables. Unes quantes, poques, en canvi, eren d’allò més belles. Molt més belles que no hauria pogut imaginar quan vivia fora.

—Voleu venir? —li deia mentrestant l’home de les faccions dures. I ja el precedia cap al grup del qual s’havia separat. Tots el miraven silenciosament, amb una expressió greu.

L’home no va fer presentacions. Ni les hauria pogut fer, car no li havia preguntat el nom. Fos com fos, els altres no es preocuparen ni poc ni molt d’aquest detall. Entre ells, els noms no devien tenir cap importància; potser ni tenien significat.

—Sí, acaba d’arribar —va dir-los.

—Ens podrà dir quin dia és, doncs —va proposar una xicota, sense adreçar-se-li en particular.

—Sí, això —corroborà un altre individu—. Quin dia és?

A Walter va semblar-li que era una pregunta estúpida i, un moment, fins i tot va passar-li pel cap que es burlaven d’ell. Però no, tots esperaven la resposta amb un interès innegable.

—Bé… El dia tres de juliol —digué.

—De quin any?

—Doncs del 43! —contestà com si fos prou evident.

—N’esteu segur? —insistí la noia.

—Del tot.

Per la manera que els mirava, els del grup devien adonar-se que Walter no els acabava d’entendre. Un altre individu que fins aleshores no havia dit res, començà a explicar-li:

—Veureu, és que aquí el temps té una altra mesura… És a dir, potser ni té mesura. No existeix. Passa i no existeix. I no passa ben bé igual per a tothom. Us en feu càrrec?

—No —replicà Walter, i era veritat: no ho entenia.

—Vull dir que, aquí, només és vàlid allò que, a fora, quan hi érem, en dèiem el nostre temps interior. Cadascú té el seu. —Va fer una pausa curta i prosseguí—: N’hi ha que ja porten anys aquí i, no obstant i això, sempre acaben d’arribar. D’altres, arribats de nou, ja fa segles que conviuen amb nosaltres.

—Ara és més clar —va convenir Walter.

—I vós, a quina mena pertanyeu? —l’interrogà la noia.

—Aquestes preguntes no es fan —va renyar-la l’home que havia parlat darrerament—. Ho sabeu molt bé.

La xicota va callar, com avergonyida. De segur que havia violat alguna de les regles no escrites de la casa. Però Walter contestà:

—Si no em molesta gens! La veritat, però, és que no ho sé… Tot just fa uns minuts que sóc aquí…

—Potser us ho sembla —el va interrompre l’home que l’havia interpel·lat de primer—. Ja feia estona que us observàvem, nosaltres.

—No gaire —digué l’altre.

—Relativament; potser dues o tres hores…

—No —objectà Walter—. A tot estirar, deu minuts.

La noia va riure, però un altre xicot del grup es molestà.

—No hi torneu —va queixar-se—. No hi torneu. No us ho sabeu acabar. I quina importància té?

—Cap, cap! —van concedir tots.

—Bé —va somriure Walter—, en aquestes condicions, suposo que és inútil que us pregunti de quan data la vostra estada aquí. No us posaríeu d’acord, oi?

Tots van assentir amb el cap.

—No ens hi hem posat mai! —recalcà la noia—. Ni ens hi posarem!

—Ja us heu presentat a «recepció»? —va interessar-se aleshores l’individu que tenia al costat.

—No. On és, això?

L’altre assenyalà cap a l’home instal·lat darrera la taula. Ara, el grupet de tres persones s’havia reduït a una —una dona. Va ser precisament en aquell instant, mentre miraven en aquella direcció, que ella es tombà i tots li van poder veure la cara. Era un dels rostres més desagradables que havien vist mai. Walter, com ferit per tanta lletjor, fins i tot va tancar breument els ulls.

—Carall! —exclamà un del grup—. Si que és negra!

No ho va entendre, perquè el color de la dona era si fa no fa com el de tots els altres residents que hi havia a la sala; d’un matís indefinit, difícil de qualificar.

—Negra? —interrogà.

—Sí —féu l’altre—. És veritat que vós no sabeu encara… Aquí —va explicar-li— és on la bellesa de la cara reflecteix de debò la bellesa de l’ànima. Totes les cares monstruoses, o simplement desagradables, pertanyen a criatures que han estat malvades. Com podeu veure, la majoria de nosaltres, i vós mateix, no som ni bells ni horribles… Vol dir que no vam ser ni bons ni dolents. Ni massa bons ni massa dolents —precisà.

Walter, mentre escoltava, interessat, continuava contemplant la dona. S’havia tombat altra vegada d’esquena, ara, però a ell encara li semblava veure aquella cara repugnant.

—Voleu dir, doncs, que aquesta dona…

—Sí. Fora, va ser allò que se’n diu una mala persona. Però encara n’hi ha de pitjors, entre nosaltres. Ja les veureu, si bé no es mostren gaire. S’amaguen tant com poden. Aquí, els sap greu…

Ara, la dona, que ja devia haver complert amb els tràmits, s’allunyava de «recepció». Es movia amb lentitud, mirant al seu entorn, com indecisa d’on havia d’anar, del que havia de fer. Aleshores distingí el grup i, d’instint, va atansar-s’hi. No semblava conscient de la seva lletjor. No se n’adonaria fins més endavant, amb el temps.

—Si hi anàveu ara… —suggerí un del grup, assenyalant de nou cap a la taula.

—Sí, aprofitem-ho —va assentir Walter, i s’allunyà.

Ell i la dona es van trobar a mig camí entre «recepció» i el grup, es van fitar un moment i, després, sense dir-se res, van seguir els camins respectius. Walter estava inquiet. I no sabia pas per què. Aquella dona el torbava d’una manera obscura. Potser era la mateixa animadversió que li inspiraven els seus trets irregulars, turmentats. Va procurar allunyar-la del seu pensament mentre s’apropava a la taula.

L’individu, dret a l’altre costat, va mirar-lo. De seguida va veure que no era com ell; com ells. S’assemblava als guardians que, drets i encarcarats, vigilaven les dues portes del fons. Walter no podia decidir si era més o menys que ells, els hostes. Per començar, tenia una altra edat. De fet, a la seva cara no se li hauria pogut posar una xifra sense el convenciment íntim d’equivocar-se. D’altra banda, el seu cos no era tan difús. Semblava més sòlid, més consistent. Amb tot i això, Walter, admirat, observà que ell sí que era transparent! El pany de paret que tenia darrera, era perfectament visible. El va deixar tan estranyat, això, que en arribar a frec de taula ni va saber què dir. L’altre, però, hi devia estar acostumat. El mirà amb la mateixa indiferència d’un encarregat d’hotel per davant del qual cada dia desfilen dotzenes de persones. Després d’un petit silenci, d’espera, va inclinar-se una mica i li preguntà:

—Heu arribat ara?

—Sí. I m’han dit que havia de presentar-me…

L’home tenia un llibre ample i gruixut obert damunt la taula. La pàgina per on l’havia girat, però, era en blanc.

—Nom?

—Walter Chase.

L’home va escriure, però la ploma no devia tenir tinta, va pensar Walter; no traçava cap línia sobre el paper. L’individu, però, tot i que ho havia de veure tan bé o més que ell, continuà escrivint. Walter el fitava, estranyat. Després, de cop i volta, una intuïció li va fer comprendre de què es tractava. L’home i ell eren diferents. Tenien una naturalesa distinta. No pertanyien al mateix món. Disposaven d’uns altres sentits. Era per això que ell no podia veure l’escriptura. D’una manera o altra, però, l’escriptura existia.

—Anglès, oi? —interrogava de nou l’home.

—Sí.

—Edat?

—Quaranta-un anys.

—Professió?

—Escultor.

L’individu ho va escriure. Aleshores va alçar els ulls del llibre i féu:

—Habitació 1.713. Pis dissetè.

—Bé —assentí ell, sense moure’s.

L’home va escriure encara quelcom més i, seguidament, se’l tornà a mirar.

—Què espereu?

—No m’heu de donar la clau?

—No —va dir l’individu—. Aquí no hi ha claus.

De tota manera, devia estar acostumat a la pregunta, perquè no manifestà gens d’estranyesa. Walter va saludar-lo amb un gest del cap, que no fou correspost, i se separà de la taula. Prop seu, hi havia les escales. Va mirar-se-les, desanimat davant la perspectiva d’haver de pujar a peu fins al pis dissetè. Però els del grup amb què havia confraternitzat, ara augmentat per la dona que se’ls reuní, ja li feien senyals perquè tornés amb ells.

Va obeir.

—Ja heu enllestit? —va preguntar-li el primer que li havia parlat.

—Sí, ja està. Pis disset… —afegí, encara tot capficat.

Els altres, amb excepció de la dona, van somriure.

—I què té de dolent?

—Serà molt cansat —va dir ell—. Si no hi ha ascensor…

Els altres van somriure més.

—I per què el voleu, un ascensor? Aquí no cal.

—Deuen ser molts graons…

—No importa. De debò no heu observat res? —li preguntà la noia.

—Què havia d’observar?

—Camineu una mica…

Se la va mirar, incomprensiu.

—Sí, camineu. O més bé: pugeu unes quantes escales.

—Sí, sí, feu-ho! —van corroborar els altres.

—No veig… —començà ell.

—Bé, ja us ho direm. És que nosaltres no tenim pes. No ens podem cansar, doncs!

Com era que no se n’havia adonat? Perquè era veritat: des que posà els peus a la casa que no sentia la gravidesa habitual del seu cos. No pesava… S’admirà de la seva distracció, de la seva inconsciència. Només podien explicar-la totes les moltes altres coses noves que havia vist al seu voltant i que l’havien sorprès massa per deixar-li lleure de pensar en aquella singularitat.

Els altres devien endevinar, fundant-se en experiències passades, del seu estat d’ànim, perquè la noia va dir:

—No us estranyi. A tots ens ha passat el mateix.

La dona, que fins aleshores no havia dit res, ara parlà:

—Jo me n’he adonat de seguida.

Els altres se la van mirar amb una expressió suspicaç.

—Oh, vós! —féu un d’ells—. A vós de segur que no se us escapa res.

—Teniu raó —va admetre ella, sense capir la ironia.

Walter, en canvi, es va sentir incòmode tot de cop.

—Em sembla que me’n vaig a veure una mica com és tot això… —digué fent una passa enrera.

—Això, què?

—La meva habitació, vull dir.

Els altres se’l miraven paternalment, riallers, oblidats ja de la dona.

—Aneu, aneu! —el van animar.

Va estar a punt de fer-los una pregunta, però a la fi va desdir-se’n.

—Ja ens veurem —digué, i, retrocedint, començà a enfilar-se escales amunt.

Tots el van seguir amb l’esguard. I ara ja no reien.