9

Walter va separar-se dels seus companys i pujà a la cambra. A mig camí, però, s’aturà, insegur. Què hi anava a fer, ben mirat? Un moment enrera, a baix, sentí una gran necessitat de reflexionar, de pensar a soles. I ara, tot d’una, s’adonava que ni tan sols no sabia què era això en què calia o volia reflexionar. Pitjor encara: li semblava comprendre que una reflexió a soles ja no tenia sentit.

Va estar a punt de retrocedir, però a la fi s’arronsà d’espatlles i continuà pujant. Al passadís del pis dissetè hi havia uns quants grups que parlaven mandrosament, com si disposessin de tota l’eternitat per a discutir. O com si per a ells no hi hagués res de veritablement essencial a discutir. Potser eren totes dues coses. Sense adreçar la paraula a ningú, s’encaminà a la seva habitació.

—Com va, això? —va interrogar-lo una veu, darrera seu.

En girar-se, es trobà cara a cara amb la xicota que havia volgut abraçar per la cintura.

—Hola —va dir.

—Què? —s’interessà ella—. Continueu experimentant?

—Us fa gràcia, oi?

Ella es posà seriosa i denegà amb el cap.

—No. Gens ni mica. Ho entenc molt bé, perquè jo també era així.

—Éreu?

—Sí, quan vaig arribar. Feia tota mena de provatures…

—Ah! M’agradaria que m’ho contéssiu, això. Per què no entreu un moment?

La dona es va fer enrera amb un gest vivaç, com si Walter l’hagués insultada.

—Oh, no, no pot ser!

—Per què? —va admirar-se ell.

—És que senzillament no és possible. Ho heu provat, ja, d’entrar a l’habitació d’un altre?

—Sí, però no d’aquesta manera —va dir ell—. Volia obrir una porta.

—I no heu pogut. No es pot mai. Tots ho hem provat, un dia o altre.

I jo que em creia que era el primer!, va pensar Walter amb ironia. Ara entenia molt més bé el consell que, en passar, li havia donat aquella xicota. Amb tot, objectà:

—Ara és diferent. La porta està oberta i sóc jo qui us invita…

—No hi fa res —el va interrompre ella—. No podria entrar.

—Molt bé. Parlem aquí, doncs.

Tancà la porta que havia mig obert i tots dos es van posar a passejar al llarg del passadís. Però hi havia massa gent i, al cap d’una estona, s’aturaren en un racó, prop de la barana.

—Sabeu que ha desaparegut una dona? —va preguntar-li, encara preocupat per aquell assumpte.

—Contínuament desapareix algú o altre —li replicà ella sense immutar-se.

—Ja ho sé, però potser no ben bé en aquest cas. La dona que us dic havia arribat avui; justament em precedia.

—Com? —es va sorprendre ella—. Què voleu dir, avui? Si ja fa quatre o cinc dies que us vaig veure!

—Em deveu confondre amb algú altre.

—No. Vau provar d’abraçar-me, me’n recordo molt bé. Mai no ho havia fet ningú aquí.

—Si això era aquest matí!

—No us ho penseu pas —va contradir-lo—. Fa quatre o cinc dies.

—Aneu errada. Jo he arribat avui.

—Us asseguro que no. És a dir —rectificà—, us asseguro que per a mi no heu arribat avui. El que passa és que vós sou dels lents…

—Dels lents? —s’estranyà Walter.

—Sí; n’hi ha que ja fa anys i anys que són aquí i continuen imaginant-se que acaben d’arribar.

—És veritat —va reflexionar ell—. Ja m’ho havien dit, això.

—Aquests són els lents. I vós deveu pertànyer a aquesta categoria.

—I vós?

—No. Jo sóc dels ràpids. Hi havia qui m’assegurava que era una arribada de nou quan a mi ja em feia l’efecte que portava una colla d’anys en aquest indret.

—I bé, qui té raó?

—Ningú, probablement. O no ho podem saber. Al capdavall, aquí el temps no existeix. Vull dir el temps dels rellotges, per entendre’ns. I aquest altre temps interior que, segons alguns el substitueix, potser no és més que una romanalla del temps de fora; d’allò en què s’ha convertit aquí.

—Això no priva, en principi, que sigui autèntic —digué Walter.

—Us torneu a equivocar. És clar que a tots ens ho sembla —afegí—. Però no ho pot ser. Ho seria si cadascú de nosaltres es trobés sol. I no és pas aquest el cas. Hi ha tots els altres. Per força he de tenir en compte la noció del seu temps, tal com ells l’entenen. I a l’inrevés. Us n’adoneu, de les conseqüències? De què em serveix, per exemple, saber que fa deu anys que sóc aquí si els altres saben que vaig arribar l’any passat, o ara fa una setmana?

—Ja veig on voleu anar a parar —la va interrompre Walter—. La subjectivitat no és cap garantia… Però penseu en això: vós sabeu, i això sí que és una dada objectiva, quin any vau entrar aquí.

—I bé?

—En qualsevol moment podeu preguntar a un arribat de nou quin any és, fora. Aleshores podeu fer un càlcul exacte, vàlid per a tothom.

—No —objectà la dona—. Mai no podem tenir la certesa que la informació d’aquest que acaba d’arribar és exacta. No vull dir que ens enganyi deliberadament. És que tampoc ell no pot saber ja en quin any entrà a l’hotel. Res no li assegura que entre el moment que deixà el món de fora i el moment de reunir-se amb nosaltres no han passat anys. I encara que no haguessin passat, encara que la seva informació fos fidedigna… Ho seria per als de fora, no pas per als de dins. No deveu ignorar pas que allí tampoc no mesura tothom el temps de la mateixa manera. Hi ha més d’un calendari…

—Això no ens ha de preocupar —va tornar a interrompre-la ell—. És d’una subtilitat inútil, fer entrar aquest factor en la discussió. És fàcil de saber d’on ve l’interrogat, perquè tots recordem els nostres orígens, el nostre lloc de procedència.

Les paraules d’ella, ara, el van sorprendre; digué:

—El recordem de debò? No ens ho imaginem?

—Si ho compliqueu tant! —es queixà—. Jo no tinc el més petit dubte de qui era, d’on vinc.

—I què? Oi que fora tampoc no dubtàveu de moltes coses que ara resulta que no eren exactes?

No va arribar a dir-li que s’escapava per la tangent perquè el va distreure la presència d’un individu que entrava al passadís, procedent dels pisos de més amunt. Era el mateix que li havia parlat en primer lloc i que el posà en contacte amb el professor i les altres persones del grup. Ara caminava de pressa i passà pel seu davant sense donar cap indicació que el reconeixia.

—Mireu! —va dir Walter en veu baixa.

—Què?

—Aquest home…

—Què té de particular?

—Doncs que se’n va.

—Com ho sabeu? —va fer ella, admirada.

Com ho sabia? No ho hauria pogut dir. Li constava, però, que era diferent de com l’havia vist unes hores abans. No hi feia res que la seva aparença no hagués canviat. El seu cos, allò que hom podia dir que era el seu cos, per entendre’s, era exactament com una estona enrera. En el físic, doncs, no hi havia modificacions. La diferència consistia en quelcom de més subtil, en quelcom d’imprecís que afectava el to de la seva personalitat, l’expressió de les faccions, la qualitat del gest… Era inexplicable, però a Walter li resultava prou evident. Veia, sense esforç, que ja havia trencat tots els lligams que l’unien als seus companys d’allotjament. Pertanyia ja a una altra categoria d’éssers. Així ho revelava tot allò que en ell no era cos.

Ara, però, no disposava ni de temps ni de paraules per explicar-ho a la noia. I ella, d’altra banda, probablement no l’hauria entès. No podia entendre’l si ella mateixa no ho havia vist. Aparentment, no ho veia ningú més. L’home travessà entre els grupets escalonats al llarg del corredor sense que ningú no li adrecés una mirada significativa. Ningú no s’adonava, ningú no intuïa que aquell individu que recorria el passadís entre dos trams d’escales ja no era allí. Ningú no sabia que, idealment, ja era a l’altra banda d’una de les portes de sortida. Walter, però, no en tenia el més petit dubte.

—Veniu —va dir a la seva interlocutora.

—M’agradaria que m’expliquéssiu… —començà ella.

Però com que ell ja havia començat a caminar, va seguir-lo. Ara l’individu baixava les escales com distanciat, o ignorant, de tot allò que l’envoltava. També això, aquest capteniment, formava part de la diferència.

Walter estava d’allò més excitat. Li semblava que es trobava a dos dits d’una gran descoberta. Aparentment, era el primer que s’adonava que els qui se n’anaven eren diferents. No seria aquest el fil conductor d’altres descobriments més importants? Hi confiava. Hi confiava amb tot el seu cor.

L’home prosseguia cap baix, decidit, però sense córrer. Era fàcil de seguir-lo sense que ho notés. D’altra banda, no va girar-se ni una sola vegada. També ajudava que, com de costum, les escales, cap als pisos inferiors, fossin plenes de gent.

—Què hi heu vist de particular? —insistí la dona.

—No us ho puc dir, ara —va contestar-li ben sincerament—, però m’agradaria que us el miréssiu bé. Compareu-lo amb els altres, amb qualsevol altre…

La noia va provar de fer-ho, però l’expressió del rostre deia ben a les clares que els seus esforços no servien de gran cosa; continuaven expressant una estranyesa referida a l’actitud de Walter.

A l’altura del setè pis, l’home es trobà amb algú que potser el coneixia. El fet és que un altre individu va atansar-se-li i li barrà el pas amb la intenció, semblava, de parlar-li. Ell, sense contestar, féu un petit zig-zag per evitar-lo i continuà davallant com si res. L’altre es va quedar amb la paraula a la boca, tot admirat.

—Què carall li passa?… —van sentir que remugava.

Walter es va girar cap a la xicota.

—I això, què, també ho trobeu natural?

—No —va haver de concedir ella—. Gens. Però no n’hi ha prou…

—Ja ho sé.

No va donar cap més explicació, potser perquè se li havia acudit un altre pensament. Si l’individu, com creia, s’adreçava a una de les dues portes i se n’anava cap a fora, quedaria demostrat que ell, Walter, posseïa el do d’endevinar quins hostes estaven a punt de deixar-los. Perquè ja seria la segona vegada que ho encertava, aquell dia. Ara bé: en què augmentaria el seu coneixement, això? Pràcticament, en res.

La qüestió era una altra. Calia parlar a l’home, i fer-lo parlar. Però com? El petit episodi que acabaven de presenciar demostrava que no seria fàcil d’abordar-lo, i encara menys de tenir-hi una conversa. Fos com fos, calia provar-ho.

La noia, per la seva banda, també devia haver estat cogitant, perquè ara li exposà la mateixa pensada:

—Per què no l’interrogueu?

—Ho faré si m’ajudeu —va contestar-li sense aturar-se—. A veure què us sembla, això… L’avancem i, una mica més avall, li barrem el pas entre tots dos. Si no, se’ns escaparà…

—Molt bé —assentí ella.

Van allargar el pas, doncs, i, a l’altura del quart pis, aconseguiren de passar-li davant. L’home ni els adreçà una mirada. Era com si no existís ningú, per a ell. Estava sol. Caminava com encaterinat, amb els ulls fits en algun indret que queia més enllà de la monotonia de l’escala i que ja devia veure; en quelcom que potser també veurien ells quan els arribés l’hora i que ara ni podien sospitar.

Van avançar-se-li, doncs, i van continuar graons avall, ara gairebé corrent. No es van aturar fins al segon pis; allí, van quedar-se a la desembocadura de l’escala, un a cada costat.

—Jo li adreçaré la paraula i, si m’evita, vós us li poseu davant perquè no es pugui escapar…

—Sí —va dir la dona, ara tota encuriosida per aquella maniobra.

L’escala, és clar, era prou ampla perquè hi poguessin circular quatre persones de cara. Si l’home s’entossudia a fugir, doncs, difícilment el podrien retenir. Però és que Walter tenia la sospita que, si evitava els altres era, més que res, perquè, d’una manera o altra, els ignorava. Devia estar tan immers en el seu món interior que ni els veia. Veia, sí, un obstacle, quelcom que li convenia d’esquivar, però no pas un individu concret, un conegut, un amic. Calia, per tant, fer-lo sortir del seu capmassament, forçar la seva atenció. Aleshores potser contestaria les preguntes que Walter volia fer-li.

—Ara ve! —exclamà de cop i volta.

L’home havia fet la seva aparició al capdamunt del tram l’altre extrem del qual guardaven ells. El precedien dos altres individus. Els van deixar passar i, aleshores, es van col·locar davant l’escala. L’home continuà baixant i, en arribar on eren, es desvià una mica cap a la dreta, per tal de contornejar-los. Walter, ràpid, va cobrir l’obertura mentre començava:

—Escolteu…

L’home féu un altre moviment lateral que, aquest cop, tallà la dona.

—Cal que us parli un moment —insistí Walter.

L’individu va fer un tercer moviment de costat, però de nou va trobar-se que li interceptaven el pas. Mentre parlava, Walter havia passat per darrera la seva companya i ara se li encarava amb obstinació.

Ell, però, no va immutar-se. Sense replicar, va marxar dret al seu davant i Walter va sentir que el cos estrany travessava el seu. Un instant, es va quedar tan sorprès que ni fou capaç de moure’s. Quan reaccionà, l’home ja era unes passes enllà, seguit de la noia que encara intentava, ara tota sola, de fer-se entendre, de cridar-li l’atenció. L’escena tenia quelcom de grotesc que va estar a punt de fer renunciar Walter. Va sobreposar-se, però, a la seva impressió, i corregué cap a ells. No podia perdre temps. Només dos pisos els separaven de la sala, de les portes…

Se li posà al costat, amb la cara avançada, girada cap a l’home.

—Que carall us passa? —digué amb un deix d’exasperació—. Que potser no em recordeu?

L’home continuava caminant com si res.

—Només us volia fer una pregunta —prosseguí Walter—. Per què no em contesteu? Us n’aneu, oi?

Però l’altre, sempre mut, davallava graó rera graó.

—No us demano pas gran cosa… —insistí Walter—. Sé que us n’aneu. N’estic segur. Digueu-me per què…

L’home no li’n feia cas.

—Què pot importar-vos, ara, que ho sapiguem? O potser no us ho deixen dir? Això sí que ho podeu contestar…

L’altre, com si no sentís res, com si caminés sol, s’atansava ja al corredor del primer pis.

—No sigueu tossut! A vós també us hauria agradat de saber-ho, oi? No compreneu que tots tenim moltes ganes de saber?…

L’home no mirava ni a dreta ni a esquerra; anava davallant com un autòmat.

—Què podria fer per convèncer-vos? Us sembla que aquest silenci és de bon company?

El mateix resultat hauria obtingut amb una paret.

—Mira que en sou, de tossut! —li cridà—. Tan poc que us costaria…

Va callar. Tot d’una comprenia que era inútil. L’home no contestaria. I no hi havia cap manera de fer-lo aturar, de retenir-lo, d’obligar-lo a enfrontar-se amb ells. La naturalesa de llurs cossos no permetia una coacció física, això havia quedat ben demostrat.

Va seguir al seu costat, ara silenciós com la dona que el flanquejava per l’altra banda. Davallaven ja els graons que precedien la sala. Unes passes més i tot s’hauria acabat. Walter va fer la darrera temptativa.

—Us ho prego… Una paraula, una sola paraula. Digueu: per què ens deixeu? Qui us ha dit que us n’anéssiu?

L’home, inaccessible, caminava dret al seu davant, cap a la porta. Va travessar entre els grups sense desviar-se del seu objectiu ni quan feia una lleugera marrada per evitar-los.

Walter i la dona es van aturar. Llurs esguards, però, el seguien. L’home va fer encara unes passes, el vigilant de la porta de l’esquerra se separà una mica i ell passà pel seu costat sense ni mirar-lo. Empenyé la porta i va desaparèixer.

A fora, tot era il·luminat.