12

—L’havia visitada ja algun metge? —va preguntar el doctor Miles.

Eren al seu gabinet de consulta, una habitació moblada amb tot de feixugues masses fosques. Les butaques, davant la taula, eren amples i profundes, i la petita còrpora de Mrs. Chase es perdia en la immensitat del seient.

El doctor Miles, a l’altra banda de taula, havia agafat un llapis amb la mà esquerra i, tot inclinat endavant, l’apuntava cap a la dona. Era un home encara jove, si bé els cabells ja li començaven a blanquejar. Se’l veia molt professional, molt sever. Potser hi contribuïa la muntura imponent de les seves ulleres.

—Sí —va contestar Mrs. Chase—; l’hivern passat. Aprofitant que havia de venir a Londres, per la vista, el vaig fer mirar pel doctor Morgan.

—I què va dir?

—Que no tenia res. Segons ell, es tractava d’una simple bronquitis.

El doctor Miles va deixar el llapis sobre la taula.

—Sí, ja és això —digué.

Es va treure les ulleres i, amb un mocador immaculat que duia a la butxaqueta superior de la bata blanca, es posà a netejar-les.

—Però hi hem d’estar a sobre. Si ens en despreocupàvem, la cosa podria progressar, agreujar-se. A la seva edat… Té els pulmons una mica dèbils, també. I amb un no-res…

—Què aconsella, doncs, vostè?

El doctor Miles tardà una mica a contestar. De fet, no va contestar fins que ja tenia les ulleres prou netes. Se les col·locà de nou sobre el nas, va desar-se el mocador i fità la seva interlocutora.

—Sempre sóc partidari de les solucions radicals —va dir—. Al meu entendre, si vostè té els mitjans, el més indicat seria treure’l d’Anglaterra. Que passi un o dos anys al Continent, en un país càlid. Al sud d’Itàlia, o a Espanya…

—Hi ha els seus estudis… —objectà Mrs. Chase.

—Això ve en segon lloc —opina el doctor Miles amb un lleu encongiment d’espatlles—. És prou jove, encara. Quants anys té: setze?

—Quinze.

—No té importància perdre un parell de cursos. En canvi, la salut…

—Sí —assentí lentament Mrs. Chase.

—Espanya o Itàlia són els llocs més indicats —va repetir el doctor Miles.

Sí, ho podia fer. Seria senzill i tot, va pensar Mrs. Chase. A Itàlia hi tenia parents, uns nebots. És veritat que no els coneixia. Mai no havien visitat Anglaterra, i ella tampoc no havia estat mai al continent. Amb el seu germà, però, sempre s’havien portat bé. Mentre va viure, es van cartejar regularment. També els nebots havien escrit tres o quatre vegades, després. De segur que s’avindrien a fer-se càrrec de Rex. Només una cosa la neguitejava. Hi hauria d’anar sol. Ella ja no estava per viatges. Tenia seixanta-vuit anys i estava delicada. Tampoc no podia prescindir de Maggie. Si la noia se n’anava, es quedaria sense ningú…

—Molt bé, doctor —va dir—. L’hi enviaré.

Amb una mica de dificultat, es va extreure de les profunditats de la butaca. També ell s’aixecà de la seva cadira i féu la volta a la taula.

—I no s’amoïni —la tranquil·litzà—. No oblidi que, més que res, és una simple precaució.

—És clar —féu ella mentre, mentalment, ja començava a redactar la carta que escriuria als nebots.

L’home va acompanyar-la fins a la porta del despatx. Allargà la mà i va pitjar un timbre que ressonà fora. Es va sentir el taloneig d’unes passes que s’atansaven pel passadís i, quan ell obrí la porta, a l’altra banda ja hi havia la infermera.

—Bé, doctor… —vacil·là Mrs. Chase, i, com que no sabia què dir, afegí—: I gràcies…

Va contestar-li amb un petit gest denegatiu del cap. Després, li somrigué:

—Bon dia…

La vella, precedida de la infermera, una noia pulcra i excessivament maquillada, travessà el corredor cap a la sortida. Al fons del pis, una ràdio, massa alta, pregonava les excel·lències d’alguna mercaderia…