10

—Per què no us quedeu uns quants dies més? Un cop que véns… —va dir Mrs. Johnson.

—No. Ja saps que no ha estat un viatge de plaer —contestà Mrs. Chase.

Eren al salonet dels Johnson. Una petita habitació fosca a desgrat de la finestra que donava al carrer. Val a dir, però, que fora la boira cada vegada era més baixa, més espessa.

—A aquest parell em sembla que els agradaria —afegí Mrs. Johnson.

Maggie i Rex van somriure polidament. No era el primer cop que veien Mrs. Johnson. Sempre que anaven a Londres, l’àvia visitava la seva amiga. Però Mrs. Chase anava molt poc a Londres, i de la darrera visita potser ja feia dos anys. Ells, gairebé ja ni se’n recordaven, de la vídua.

—Els convé una mica de distracció… —va afegir Mrs Johnson.

L’àvia no contestà. Per gust, hauria contestat que no eren moments de divertir-se, que ella encara duia dol del seu marit, però se’n va estar, perquè coneixia la seva amiga. Hauria estat capaç de sortir-li amb una frase com aquesta: «Deixem que els morts enterrin els morts». I no li agradava que els néts sentissin coses per l’estil. És cert que ho deia la Bíblia, però… Massa fàcil i tot que era oblidar, es va dir mentre s’aixecava.

—És molt tard, ja —digué, tot i que no ho fos gaire. Ho semblava més per culpa de la boira.

Mrs. Johnson, però, no protestà. Només va dir:

—Qui sap quan ens tornarem a veure, ara!

En el fons, però, això no la preocupava gens. Llur amistat ja pertanyia al passat. A un passat remot. Ara, es veien de massa lluny en lluny perquè en quedés res d’autènticament viu. En el més íntim d’ella mateixa, es preguntava com aquesta pobra Alice, com deia ella, encara li guardava tanta fidelitat.

—No sé… Ja saps que Londres mai no m’ha agradat. Potser perquè sempre he viscut al camp.

Maggie i Rex no deien res. Se sentien una mica cohibits. Ells no haurien volgut fer aquella visita. No s’interessaven gens ni mica per Mrs. Johnson. L’àvia, però, havia insistit tant que l’acompanyessin…

Van seguir les dues dones que, tot conversant, s’atansaven a la porta de l’habitació. En arribar-hi, la vídua pitjà l’interruptor i la saleta sorgí de la penombra. Ara més que mai, es veia enfarfegada de mobles. No era pas un lloc fet per a viure-hi. Potser Mrs. Johnson hi vivia, però això no demostrava res.

Travessaren el breu corredor, cap a la sortida. Els dos germans es miraven. Ell, sense cap motiu aparent, potser únicament per trencar la solemnitat d’aquella marxa, o per pura facècia, féu una llengota a Maggie. La noia va riure en silenci.

Prop de la porta, les dues velles es van besar les galtes amb una efusió una mica artificial. Després, Mrs. Johnson es girà a Maggie i també li va fer un petó. A Rex, li allargà la mà.

—I no creixeu tant, eh? —els va dir amb una mena de jovialitat forçada—. No us hauria pas conegut…

Això ja ho havia dit una hora enrera, en entrar, però calia esperar que ho repetiria. Sortiren a l’escala i Mrs. Johnson, des de la porta del pis, els va anar fent adéu unes quantes vegades, mentre l’àvia es girà. Tot seguit es van trobar al carrer, envoltats per una mena de suc, o de vapor, espès. A Green Village rarament hi havia boira, i Maggie aspirà aquella humitat amb alegria.

No es veia cap taxi i van haver d’anar a peu fins a la cantonada, on els calgué esperar mentre Rex en buscava un gairebé a les palpentes.

Mrs. Chase va donar l’adreça de l’hotel al xofer. Maggie li va tocar el braç.

—Digueu-li que passi per Hyde Park…

—Per què? —va admirar-se la vella—. Amb aquesta boira!

Maggie es va ruboritzar una mica, tot i que no hi havia motiu.

—És que —va dir— abans d’anar-me’n m’agradaria de tornar a veure aquella Diana del pare…