8

—Maggie! —cridà Mrs. Chase—. Et recordaràs de passar per casa de la senyora Humphreys?…

La noieta va girar-se i mirà cap a la finestra oberta.

—Sí, àvia.

Va fer un senyal d’adéu i sortí per la tanca de la cleda. Mrs. Chase es quedà contemplant-la i, després, es tombà cap al seu marit que llegia el diari.

—És tota una doneta! —va dir, complaguda.

—Hum! —contestà Mr. Chase. No li agradava que li parlessin mentre llegia la premsa.

La seva muller, que ho sabia, tornà a mirar cap a fora sense insistir. Però ara Maggie ja havia desaparegut de la seva vista.

Seguia el camí que menava al poble, prop de mig quilòmetre més avall. Des del pendent el podia veure bé, tot il·luminat pel sol, perquè feia un dia clar, com pocs n’hi havia en aquesta època de l’any. D’altra banda, el ventijol que bufava era fresc, i Maggie caminava de pressa.

Cent metres més enllà, però, va aturar-se. Frank seia en un costat de camí, sobre un munt de pedres. Ja l’havia llucada i li somreia. Ella, abans de correspondre-li, el contemplà amb atenció. No per cap motiu particular, sinó simplement perquè aquesta era la seva manera de fer. Després se li atansà:

—Què fas, aquí?

—Prenia el sol —contestà ell sense deixar de somriure.

Frank era un minyó de disset anys que darrerament havia estat malalt i ara tot just entrava en la convalescència. Se li notava.

—No et vols asseure una estona? —proposà en veure que ella continuava dreta al seu davant.

—No. I tampoc tu no t’hauries d’estar aturat. Fa fresca.

—No —la va contradir el noi—; trobo que no.

Amb tot, s’aixecà. Era un xicot molt llarg, dels que creixen de pressa. Al seu costat, Maggie es veia petita.

—Vas al poble? —li preguntà.

—Sí.

Frank acalà els ulls i, amb el peu, començà a gratar la terra del camí. Es veia que volia dir alguna cosa i que no s’hi atrevia. Va ser ella qui el forçà a expressar-se.

—Què et passa, Frank?

—A mi?

—Et veig una mica estrany…

—Pensava —va dir el noi amb una mica de solemnitat i sempre amb la vista fita en els seus peus—, pensava que… Encara que faci una mica d’aire, és un matí ben bonic, oi? —I, gairebé de correguda, afegí—: No t’agradaria que passegéssim una estona?

—Ja ho sabia —contestà ella.

—Sabies què? —i ara alçà els ulls.

—Que m’ho demanaries.

—Tu sempre ho saps tot, Maggie.

Van riure una mica i, seguidament, la noia explicà:

—L’àvia m’espera… Si vols, em pots acompanyar al poble.

—Sempre tens pressa —es queixà el noi.

—No, Frank…

—Tant que m’agrada, a mi, estar amb tu…

—I a mi amb tu, Frank. De debò.

—No tant —s’entossudí ell—. Ets tan maca, Maggie…

Ella botí una mica els llavis, perquè no se li notés que estava d’allò més afalagada.

—No diguis ximpleries, Frank. No està bé.

Va fer una passa endavant i després es girà, somrient-li de nou. Sí, ja era tota una dona, als seus quinze anys. Per això la seva veu era càlida, insinuant, quan digué:

—Véns, Frank?